Pots haver-hi passat milers de vegades per davant sense haver-te adonat mai que existia. El passatge Sert queda ocult darrera les façanes dels edificis, de tal manera que qui no s'hi fixa no té com trobar-lo: els que no el coneguin poden no sospitar la seva existència. Uneix el carrer Trafalgar, paradís de la venda de roba xinesa a l'engròs, amb el carrer Sant Pere més Alt, a la zona d'influència directa del Palau de la Música i de les seves allaus de visitants. Però el passatge Sert ha preservat una identitat pròpia, i es desmarca completament del seu entorn.

Passatge Sert. Fotografia: Mar Sánchez.

Llum i plantes

El passatge Sert uneix dos mons, però és, al seu torn, un món propi. De fet, el passatge Sert té un aire molt poc barceloní. Unes quantes plantes al carrer, moltes plantes als balcons, llum... Un lloc on no ens empaitaran ni els cotxes ni les bicicletes i on el silenci és la norma. En els darrers anys s'ha rehabilitat molt, i bona part de les cases estan ocupades per lofts i per oficines completament reformades. Ha passat de ser un lloc ocult i degradat a formar part de la Barcelona amb encant, i de fet ja té algun comerç de disseny, símbol de l'avenç dels temps.

Passatge Sert. Entrada per Trafalgar. Fotografia: Mar Sánchez.

Una antiga fàbrica

L'edifici actual data del 1867 i es va alçar sobre l'antiga fàbrica de mantes de Bonaventura Solà i Sert. El van construir els germans Sert, de l'empresa Sert Hermanos y Solá, S.A., que també tenia fàbriques de teixits a Gràcia, Mataró, Castellterçol i Taradell. La nova fàbrica anava destinada a allotjar un gran nombre de telers mecànics, una maquinària que en aquell moment era en plena expansió. L'empresa presumia de tractar bé els treballadors, però en la seva fàbrica hi tenia un paper destacat el treball infantil, i el més abundant era el treball femení, pagat a la meitat de salari que el masculí. 

Passatge Sert. Fotografia: Mar Sánchez.

Els Sert

Es diu que el pintor Josep Maria Sert va néixer el 1874 a aquest passatge, propietat de la seva família. Sert va començar a pintar de molt jove i es va ajuntar amb el cercle d'artistes catòlics que freqüentaven el Cercle Artístic Sant Lluc. Es va destacar com a muralista, sobretot usant la tècnica de la grisalla, que permet donar impressió de volum malgrat usar un sol color. Va pintar la catedral de Vic i el Saló de les Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona. Tenia un estil molt peculiar, molt allunyat de les modes del moment. El seu nebot, l'arquitecte Josep Maria Sert, va ser un membre destacat del GATPAC, el grup que va renovar l'arquitectura catalana en temps de la República (amb  la col·laboració d'altres arquitectes va realitzar la famosa Casa Bloc de Sant Andreu). Després de la guerra civil es va haver d'exiliar i bona part de la seva obra la va fer a Estats Units. A Barcelona, entre les seves obres, hi destaca la Fundació Miró i el Pavelló de la República, que és una reproducció de l'original, instal·lat a París per a l'Exposició Universal de 1937.

Passatge Sert. Entrada per Sant Pere més Baix. Fotografia: Mar Sánchez.

Ben a prop

Al passatge Sert, el millor que podeu fer és asseure-us una estona al seu bar i gaudir de la calma que rodeja aquest espai veient passar els vianants. Si voleu prendre una tapeta a un lloc acollidor per arrodonir la visita, no ho teniu fàcil: esteu a quatre passes del Palau i la massificació turística fa que hi hagi molts llocs cars i dolents. Però al carrer Verdaguer i Callís hi trobareu un petit racó, El Bitxo, on, segons ells, preparen tapes atípiques. Tot i estar ficat en un petit carreró, és probable que no us allibereu de la voràgine turística, però el vi és bo, el lloc agradable i les tapes ocurrents. Si busqueu un lloc clàssic, sense estridències, haureu d'anar una mica més lluny. A Sant Pere Més Baix, a tocar de la Via Laietana, s'hi conserva un bar de tota la vida amb molta gràcia, el Miocid. Un lloc per prendre una cervesa o menjar alguna cosa sense sofisticació. I si ja s'acosta el vespre, hi ha un lloc canònic a l'altra banda de la Via Laietana, al carrer Ripoll, el Nostromo. Es tracta d'un bar obert per un antic capità de vaixell amb vocació de poeta. Està decorat amb motius mariners i disposa d'una interessant biblioteca de temes marítims (de fet, pren el seu nom d'una novel·la de Joseph Conrad). Un lloc ideal per relaxar-se amb un bon rom o amb un gintònic, on també podem menjar alguna cosa i, sovint, trobar gent interessant.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat