Pasqua sempre em fa pensar en quan, de petita, em mudaven amb “leotardos” i anava a l’església a beneir la palma. Palmes enormes, arrissades, plenes de detallets i l’olor d’un cop a l’any, amb tot el poble aglomerat a la Plaça. És una tradició que, com tantes altres, va desapareixent. Per això el record existeix d’una manera encara més fràgil, amb aquesta competició interna de palmes i palmons; la més alta, la dels llaços més enormes. Sempre volem ser els millors, és una pulsió atàvica que després, per sort, racionalitzem. Avui, senyores i senyors, vull parlar dels egos. Soterrats, dominats i controlats per l’empatia en la majoria dels casos. Els nens, que encara no han fet aquest exercici, en són uns grans representants perquè és justament la socialització que ens fa conscients de la pròpia identitat. Ells no tenen miraments a l’hora d’empentar-se per ser els primers de la fila, no tenen pudor a reconèixer que són els que ho fan tot millor. La seva mirada és exclusivista perquè encara no entenen que pugui haver-hi un punt de vista diferent al seu. Quan parlem d’ego ens referim a l’essència del ser, al jo, a la consciència. És un constructe mental que conté, bàsicament, la imatge que tenim de nosaltres mateixos i que és bàsic per sobreviure. No és fàcil, l’equilibri entre la seguretat i l’autocrítica. En els adolescents és erràtic, extrem: alguns són capaços de tot, inesgotables que creuen que en recuperaran vuit de vuit sense despentinar-se. Altres són tan exigents que ni tots els excel·lents són capaços de donar-los pau. Construeixen la personalitat i el que veus és una mica com el tràiler de qui seran.
Sempre volem ser els millors, és una pulsió atàvica que després, per sort, racionalitzem
Tothom coneix algú amb l’ego disparat, que repel·leix per asfixiant. Ser el centre de totes les converses i tenir una habilitat perfeccionada per fer anar tots els temes de conversa cap a un mateix, de trobar sempre un filó, per petit que sigui, que el connecta amb la pròpia experiència. No escoltar, no preguntar, no tallar mai. Acabar el cafè i veure que les teves rèpliques has servit com una molla perquè s’efectués un monòleg (em fa pensar en aquella escena de Being Jhon Malkovich). Qualsevol se n’adonaria, qualsevol veuria que una conversa és un ping-pong, un intercanvi, un ara pregunto jo, ara expliques tu. Qualsevol menys aquells a qui el propi ego els fa ombra i els redueix el camp de visió al nus del melic. Grans parrafades d’autobombo (o d’autoanàlisi, o d’autoelquesigui). L’ego desmesurat també és una determinada manera de relacionar-se amb el món. Actuar sempre com si se’ls hagués de demanar perdó, per tanta bellesa, per tanta intel·ligència; o, pitjor, com si se’ls hagués de donar les gràcies per rebre el seu soliloqui valuós com mannà celestial. Parlar sempre una mica més alt que els altres. Desconnectar completament de la conversa quan no s’és el centre d’atenció. Sense pudor i sense malícia, sense (i això els fa més atroços) ser-ne gens conscients.
Tothom coneix algú amb l’ego disparat, que repel·leix per asfixiant. Ser el centre de totes les converses i tenir una habilitat perfeccionada per fer anar tots els temes de conversa cap a un mateix
Després també hi ha un altre tipus d’egocentrisme senyoril, que veu de l’edat, d’estar una mica de tornada de tot. Penso en aquests senyors polítics, d’aquí i d’allà, que a edats octogenàries els sembla tenen alguna cosa per oferir a un mon que va a un ritme que ja no és el seu i que, inevitablement, se’ls escapa. Sense menystenir la saviesa incommensurable de l’experiència, penso que és important també saber quin lloc pots ocupar i quan cal fer un pas al costat.
També hi ha un altre tipus d’egocentrisme senyoril, que veu de l’edat, d’estar una mica de tornada de tot
És un punt fascinant de la condició humana. Què penso de mi. I, millor, què venc als altres de mi. Potser tots els que veiem i critiquem aquests jos desmesurats, som egos ferits lluitant pel minut de glòria en una taula. Que aguantem la xapa dels altres perquè després ens aguantin la nostra. En el fons del fons, el més interessant sempre som nosaltres mateixos. Ah, i la meva palma era la més espectacular.