Aprofitant el llançament de la pel·lícula El hombre de las mil caras, d'Alberto Rodríguez, Plaza & Janés ha reeditat Paesa, el espía de las mil caras, el llibre de Manuel Cerdán en què es va inspirar la pel·lícula. Es tracta d'una obra de fa deu anys, que gràcies al film té una nova merescuda vida. Un anàlisi en profunditat de la figura de Francisco Paesa: timador, traficant d'armes, espia, playboy... Un dels personatges més tèrbols de la democràcia espanyola: l'home que va capturar Roldán i es va quedar amb els seus diners, però també l'home que va facilitar la caiguda de la cúpula d'ETA, que va intentar estafar el dictador de Guinea Equatorial, que va enfrontar-se a Mario Conde, que va fer-se passar per mort i que va fer publicar la seva pròpia esquela...

Un perla

Paesa és famós per haver estafat a un munt de gent. Va intentar timar al president de la Guinea Equatorial, va estafar a la seva ex dona, va treure un munt de diners a la seva amant Dewi Sukarno (vídua del dictador d'Indonèsia)... Però el seu cop més efectiu, segons Cerdán, va ser el que va realitzar quan va apoderar-se dels diners que Luis Roldán, el cap de la Guàrdia Civil, havia tret de les arques públiques. Gràcies a totes aquestes heroïcitats, Paesa ha passat periòdicament de l'opulència a la indigència, però sempre que ha pogut ha tingut una vida de luxe: Jaguars, xampany, opulentes mansions a Las Rozas, a París i a Ginebra...

Doble història

El espía de las mil caras és una doble història. Per una banda, és la història de Francisco Paesa, i per l'altra la història de la investigació de Manuel Cerdán. En realitat, la idea en principi sembla bona: moltes vegades ens quedem amb molts dubtes sobre com un periodista arriba a assabentar-se d'allò que publica. Malgrat tot, de forma lògica, l'autor es reserva moltes fonts. Probablement aquest llibre hagués estat impossible sense un munt de filtracions que Cerdán no pot revelar. I, de fet, la primera edició del llibre no va sortir fins el 2006, quan el cas Paesa ja havia perdut virulència i molts dels casos contra ell ja havien prescrit.

Els forats de la democràcia

Paesa, el espía de las mil caras revisita alguns dels aspectes més tèrbols de la democràcia espanyola. Paesa va col·laborar decisivament en la captura de la cúpula de ETA a la cooperativa Sokoa, un cop que també va facilitar la desarticulació de l'entramat financer etarra. Això va fer que fos considerat un heroi pel govern i per les forces de seguretat. Però més tard, aquest individu va estar involucrat, d'una forma o altra, en la guerra bruta contra ETA, en les amenaces a una testimoni del cas GAL, en la campanya contra Mario Conde, en les tèrboles maniobres de l'agència de detectius Método 3, en les xarxes de tràfic d'armes, en els grups d'ultradreta... Tot això se sabia, però Paesa mai no va ingressar a la presó a Espanya, tot i que és possible que s'endugués molts milions de fons provinents de les arques públiques. Evidentment, no hauria pogut fer tot això sense la protecció dels poders fàctics d'aquest país. Uns poders fàctics que no s'han depurat després dels foscos temps del franquisme, quan Paesa va introduir-se en el món de les clavegueres de l'Estat. Paesa, l'espia de les mil cares, no és sinó una mostra que posa al descobert el món en què vivim.

Més i menys que la pel·lícula

El llibre Paesa. El espía de las mil caras en alguns casos és molt més ambiciós que la pel·lícula gairebé homònima. Aborda molts més temes que la cinta, i aporta moltes dades que queden desdibuixades a la cinta. Al llibre hi ha xifres, hi ha dates, hi ha noms... Els moments claus de la vida de Paesa són acuradament disseccionats. En aquest sentit, és una obra sensacional, un model d'investigació. Però el que resta valor a un llibre excepcional és el fet que Cerdán opti per novel·lar alguns episodis. El periodista en alguns fragments, incorpora detalls del que pensen els personatges, o inclús reconstrueix al detall diàlegs que ningú li ha explicat. Aquesta tècnica no multiplica el valor del llibre, sinó que el redueix: si ja ha explicat que algú va fer una transferència de milions de dòlars des d'un banc de Singapur a una entitat en un altre paradís fiscal i ha donat els dos números de compte, que afegeixi que el protgaonista va escoltar piular els ocells en sortir de l'agència és absolutament irrellevant per al lector. I malgrat tot, aquest és un llibre absolutament recomanable, sobretot perquè ens ajuda a entendre en quin país vivim.