20 de gener del 2016. Parlament de Catalunya. Mireia Boya, aranesa, prenia possessió de la seva acta de diputada per la CUP. Aquesta formació la nomenava portaveu del grup parlamentari i la flamant diputada anunciava que totes les seves intervencions a l'hemicicle serien en llengua occitana. Acte seguit es va desfermar l'udol de la caverna: la xarxa es va inundar d'insults a la diputada i a la llengua occitana. L'atàvica catalanofòbia es multiplicava. Aquest cop, amb un pervers plançó de nou encuny –si més no a l'Estat espanyol–: l'occitanofòbia. La suma de la ignorància supina i de la misèria cultural. L'occità és la llengua pròpia dels aranesos. És llengua oficial a la Val d'Aran des del 1990 i al conjunt de Catalunya des del 2010, l'únic país del món que li reconeix aquesta naturalesa. L’Aran és l'únic territori de l'Estat espanyol que té reconegut el dret a l’autodeterminació. L'acte de Mireia Boya volia fer justícia a una llengua perseguida secularment pels estats espanyol i francès. La de 3 milions de persones. Des dels Alps italians fins a l'Atlàntic francès i des del port de la Bonaigua fins a la vall del Loira. Una llengua mil·lenària que relata la història de la nació aranesa.

Domini lingüístic de l'occità

L'origen remot

Les deportacions no les va inventar Stalin. Els romans ja les practicaven amb freqüència. Sobretot amb les nacions vençudes. A la Gàl·lia hi van trobar una resistència formidable que –contemporàniament– va inspirar Uderzo en les aventures de l'Astèrix i l’Obèlix. Fa 2.000 anys les legions romanes –en la seva brutal empresa conqueridora– ja havien devastat la cara nord dels Pirineus. El pas següent va ser urbanitzar aquells incòmodes bàrbars. Estabular-los –com ramats de bestiar– en ciutats de nova planta fundades a propòsit. A poca distància de la Val d'Aran els fills de la lloba capitolina van crear Lugdunum Convenarum –l'actual Sant Bertran de Comenge–. Un monstre urbà de 30.000 habitants –similar al volum de Tàrraco–, que reunia les restes d'allò que ells van anomenar la Novempopulània (les nou nacions protobasques de la vall de la Garona), amb l'afegit d'uns quants gals del nord –de l'actual Bèlgica– especialment revoltosos, que, a ulls de la curiosa justícia romana, s'havien guanyat a pols una deportació més treballada.

Des de quan els aranesos són aranesos?

D'un cert temps cap aquí ha sorgit una hipòtesi que pretén provar que els Pirineus centrals –la vall alta de la Garona– van ser el solar primigeni del poble basc. Una nació que va resistir amb tenacitat la romanització cultural i que –paradoxalment–, quan es va sentir alliberada del jou imperial, va iniciar una formidable emigració cap al territori d'Euskal Herria. Amb independència de l'èxit d'aquesta hipòtesi –que ha generat un fort debat– el que és cert és que l'occità és una llengua romànica. Si bé també és cert que el gascó –la variant dialectal de la qual forma part l'aranès– conserva molts basquismes que revelen una base clarament euscàrica. L'origen del país d'Aran, però, –de la seva llengua, de la seva cultura– està directament relacionat amb l'ensorrament del monstre urbà, Lugdunum Convenarum, el gran estable. La ruralització de la societat –l'abandonament de les ciutats– va ser un fenomen general associat a la crisi romana. Increment d'impostos i absència d'ordre públic. Gent que fugia al camp a la recerca de pau i de seguretat. L'inici de la història aranesa.

La Vall d'Aran a finals del segle XIX

Com es forja la comunitat nacional aranesa?

Va passar un temps que l'Aran va ser, molt probablement, un veritable paradís. Les fonts documentals són incapaces de revelar l'existència d'un senyor feudal que exercís –amb la brutalitat que els caracteritzava– el seu domini de vassallatge. Aparentment el país va restar alliberat d'aquests petits –o grans– psicòpates durant dos o tres segles. L'espai de temps que comprèn les centúries entre el 500 i el 800. I aquesta particularitat suggereix un paisatge –quasi idíl·lic– format per petites comunitats –d'un o dos centenars d'habitants– que explotaven els recursos en règim de propietat comunal. La recuperació dels valors i les solidaritats ancestrals d'arrel tribal, un món econòmicament molt igualitari i jeràrquicament molt horitzontal. Aquelles comunitats s'organitzaven políticament de forma tradicional: un consell format pels caps de casa –els caps de família– que delegaven en un potentis –un potentat– que els representava al consell general de la vall, l'òrgan de decisions polítiques. El precedent més remot de l'actual Conselh Generau. Un sistema que recorda el model del roure de Guernica.

Quan s'inicia la relació entre l'Aran i Catalunya?

Si hi ha un cosa que és certa, és que no hi ha res que duri eternament. Ni les coses bones, ni les dolentes. La revolució feudal de l'any 1000 –que va néixer a França i es va escampar arreu d'Europa– també va afectar la Val d'Aran. L'amenaça va arribar des de Sant Bertran –l'antiga Lugdunum, que llavors era cap d'una diòcesi de bisbes avariciosos que havien convertit la missió evangelitzadora en una màquina insaciable d'extracció de tributs i de captació de beneficis. Els potentis van reaccionar reforçant la seva posició: depredació de béns comunals (pastures, ramats) i blindatge de la seva funció representativa (creació d'una oligarquia local). La república s'esquerdava. Com en tots els racons d'Europa. I amb aquest currículum van saltar els Pirineus i se'n van anar a retre homenatge al comte de Ribagorça, un enemic irreconciliable dels bisbes de Sant Bertran i dels seus protectors, els comtes independents de Tolosa. Aquest tomb inesperat –sobretot contra les barreres naturals– marcaria l'inici d'una relació política –i econòmica– que s'ha allargat fins a l'actualitat.  

Mapa de la Vall d'Aran del 1917

Com s'han relacionat històricament l'Aran i Catalunya?

Cal dir que el comte ribagorçà que va acollir els aranesos (els enemics dels meus enemics són els meus amics; o, menys per menys igual a més) era el rei de l'Aragó. Mai sabrem si darrere de la decisió aragonesa hi va haver una reflexió prèvia de caràcter filosòfic o matemàtic.Sí que sabem, però, que l'Aran es vincula definitivament a Catalunya a través de la figura de Ramon Bereguer IV, el comte independent de Barcelona que es va casar amb la filla i hereva del rei aragonès. Més endavant –durant les centúries del 1300 i del 1400– les institucions araneses –que vol dir les oligarquies– van iniciar un trànsit progressiu que les va situar en l'òrbita de les institucions del Principat. El fet econòmic –la mare dels ous en totes les grans decisions nacionals– va pesar-hi decisivament. Es van traçar carrerades que conduïen els grans ramats de bestiar aranès cap a les planes de Lleida i cap a la costa de Tarragona. Les pastures d'hivern. I la ciutat de Barcelona (el consum de carn i de llana) esdevenia el principal client de les oligarquies ramaderes araneses.

I en l'actualitat?

L'Aran ja no és una potència ramadera. Amb l'estat del benestar l'economia aranesa va transitar de l'economia càrnia a la turística. I, de pas, va capgirar el sentit del trajecte. Actualment els ramats –no els de bestiar– fan el trajecte a l'inversa. El turisme de massa s'ha convertit en la marca d'identitat del territori, fet que posa en risc un equilibri mediambiental i, també, cultural i lingüístic molt sensible que exigeix una revisió del model. A la Val d'Aran, l'occità és entès pel 90% de la població, i el 66% el sap parlar. En canvi, l'ús social de la llengua –en benefici del català i sobretot del castellà– ha minvat considerablement amb relació a l'última etapa històrica de prohibició i de persecució (la dictadura franquista): només el 33% l'utilitza sistemàticament. Unes xifres que no són per tirar coets, però que són infinitament superiors a la resta de territoris del domini lingüístic occità i que donen a l'Aran un protagonisme destacat –un caràcter propi i nacional– que el converteix en punta de llança del moviment cultural occità. L'autentic valor de futur.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat