Viure entre un poble de poc més de mil habitants i la voràgine de Barcelona fa que vegis amb perspectiva dos entorns bastant antagònics. Hi ha qui odia l’olor, la gent, l’anonimat de les ciutats. I hi ha qui no podria viure amb la calma, la familiaritat i la repetició dels pobles petits. Tot té el seu què, suposo. Però com que escric l’article a ple juliol, he canviat l’asfalt bullent de Barcelona per les cadires al carrer i la conversa amb les veïnes. 

Hi ha qui odia l’olor, la gent, l’anonimat de les ciutats. I hi ha qui no podria viure amb la calma, la familiaritat i la repetició dels pobles petits

Els pobles tenen un tempo arrelentit i desconcertant. Hi has d’estar disposat. Ningú ho deu explicar com Josep Pla a El quadern gris:  “La vida en el poble té un ritme únic que va del desig al tedi i del tedi al desig. Si hom té prou força per a collir aquest ritme, l’oscil·lació produeix a la fi un mal de cap imprecís i llunyà, un mal de cap dolç com la mel.” La gent que hi passa estius sencers, segur que també ho entendrà, és un fer enganxós i addictiu. Dels que esgoten i dels que trobes a faltar de seguida: els carrers deserts a les hores del migdia, la piscina a estones solitària i a estones amb gairebé tot el poble en remull. Les campanes que et recorden, siguis on siguis, el pas del temps a cada quart d’hora. Les mateixes cares a la terrassa del bar. Les façanes rascades de sempre. I tornar caminant a casa negra nit amb una quietud indescriptible. Com si la vida demanés permís només unes hores al dia.

Tornar caminant a casa negra nit amb una quietud indescriptible. Com si la vida demanés permís només unes hores al dia

Haver crescut en un poble dicta maneres de fer. Haver-hi passat la infància i l’adolescència vol dir que entens que les relacions s’estableixen amb gent d’edats força diferents i interessos molt diversos. T’uneix el simple fet d’haver nascut en un espai de temps i de terra determinat. I creixes de pressa perquè convius amb els més grans que sempre van obrint-te el camí. A la ciutat és diferent, no sé explicar gaire quines són les colles que es formen, si les de l’escola, de l’institut o de l’esplai, però als pobles no hi ha gaire per triar. Són grups homogenis i diversos; enginyers, pagesos i músics. 

A la ciutat és diferent, no sé explicar gaire quines són les colles que es formen, si les de l’escola, de l’institut o de l’esplai, però als pobles no hi ha gaire per triar. Són grups homogenis i diversos; enginyers, pagesos i músics

Durant l’adolescència, el poble et pot semblar que et queda petit i te’n vols desfer. Fins i tot pot acomplexar-te. Busques sortir-ne, perquè créixer també és ampliar horitzons. I llavors la ciutat sembla el lloc de totes les oportunitats possibles; és modernitat, gent desconeguda, ser tu una desconeguda. Hi ha la sensació de vida que bull, de tot el que pot passar. També pel fet que al poble vas determinant un rol (i primer ets un nen i tampoc el decideixes) i després, quan te n’adones, costa canviar-lo. Torno a citar Pla: “En els pobles val més no tenir cap idea que canviar d’opinió. Això darrer no és perdonat ni pels amics”. Tothom sap qui ets, d’on ets filla i què t’ha passat a la vida que t’ha fet una mica així o una mica aixà. Té totes les coses boníssimes de ser una xarxa que t’arreplega i t’aixopluga, però que parla, comenta, jutja i valora. O la veïna que et veu la cara sortint de casa a mig matí i et deixa anar un "Ara et lleves?” (ho hauríeu de llegir allargant molt la a).

Durant l’adolescència, el poble et pot semblar que et queda petit i te’n vols desfer. Fins i tot pot acomplexar-te. Busques sortir-ne, perquè créixer també és ampliar horitzons

Potser és més important del que voldríem, la infància i els estius que hem tingut. Els meus són fets de bicicletes atrotinades i camins de vinyes. Els grills, els galls, un aire que no saps d’on ve, però a partir de les set sempre corre. I (permeteu-me el tòpic) les estrelles, a plena nit. Els adolescents de poble ens les hem mirat fumant d’amagat a les teulades desitjant viure la nit de les ciutats. Després, com tot, veus que a una banda o una altra, mai no n’hi ha per tant. Però això ja no té a veure amb el poble, sinó amb fer-se gran.