És inevitable, quan et dediques a la docència, replantejar-te constantment l’efectivitat de la teva feina. És inevitable sempre que no hagis esdevingut impassible al parell d’ulls de trenta joves que a vegades et miren com si parlessis Suahili. És una feina bonica pel que té de viva i pel que té d’exigent. Que ho són molt, d’exigents, els adolescents. I hi ha vegades que els projectes no surten com voldries i penses que no aprendran res, que s’avorriran, que odiaran la matèria, la literatura i també a tu que no n’has sabut més. Això, en els pitjors moments. Altres no, altres tot va rodat, veus que s’hi enganxen i sortiries del centre fent la conga. Al llarg de l’ESO tens la llibertat d’adaptar el currículum de la manera que creguis que poden aprendre millor. Acaben obtenint el títol a partir d’un sistema d’avaluació que, en part, decideix l’equip docent i que coneix la situació concreta de cada alumne.

Acaben obtenint el títol a partir d’un sistema d’avaluació que, en part, decideix l’equip docent i que coneix la situació concreta de cada alumne

Després, alguns, estudien batxillerat per accedir a la universitat. Aquest moment, tots ho sabem, amb la perspectiva del temps deixa de ser tan transcendental com els sembla ara. Entrar o no per unes dècimes i que sembli que t’hi juguis la felicitat futura, quan en el fons, de camins n’hi ha molts i a vegades s’acaben trobant. Ara mateix, els meus alumnes de  segon de batxillerat  tenen aquells nervis brutals d’examinar-se de més vuit matèries en tres dies. De sortir de la segona segura de l’aula i els professorsquejasabemcompuntuen. 

Entrar o no per unes dècimes i que sembli que t’hi juguis la felicitat futura, quan en el fons, de camins n’hi ha molts i a vegades s’acaben trobant

Jo els preparo per la matèria comuna de Llengua i literatura Catalanes. L’examen fa anys que és semblant (alguns potser el recordeu i els més joves el podeu recuperar al portal Selecat). Consta d’un fragment de text  amb unes preguntes de comprensió lectora. També hi ha una part de fonètica, sintaxi i dues lectures canòniques amb preguntes de veritat-fals o de resposta curta i que tenen la funció de comprovar si s’han llegit o no els llibres. Es busca el màxim d’objectivitat a l’hora de corregir-los, però és cert que una cosa bonica que entens amb la literatura és que justament no va de cert o fals, va del matís. Una última part de les preguntes està relacionada amb l’ús de la llengua: conjugar verbs i derivar adjectius i noms a partir de mots que se’ls donen. De llom, esllomar-se; de metzina, emmetzinament; de rogall, rogallosa. Moltes vegades em diuen que no han sentit a dir mai aquestes paraules (fa ben poc em va sobtar que el noranta per cent de la classe no sabés què volia dir l’expressió “quedar per a vestir sants”). També hi ha una activitat d’expressió escrita en què se’ls valora la maduresa sintàctica i la competència discursiva. Una de les coses que els fa patir més de l’examen és el descompte il·limitat d’una dècima per cada falta d’ortografia.

Es busca el màxim d’objectivitat a l’hora de corregir-los, però és cert que una cosa bonica que entens amb la literatura és que justament no va de cert o fals, va del matís

No és un mal examen per avaluar les seves capacitats en català. No sé pas com el dissenyaria jo i entenc la dificultat infinita de fer-ho (es veu que el curs vinent canviarà el model d’examen, però ningú encara en sap gaire cosa). Però ara que ja fa força anys que faig classe a aquest curs, sí que penso que és un examen que, més que la preparació i l’estudi, valora un bagatge lingüístic, una experiència i uns aprenentatges que depenen del que fas a l’aula, però també en bona mesura del que tenen fora. Del capital cultural, que deia Pierre Bourdieu. De famílies catalanoparlants, de llegir més o menys (de tenir llibres a casa, del fet que els llibres tinguin un valor), de com s’expressa l’entorn en què viuen. És una qüestió relacionada, finalment, amb la classe social i amb unes facilitats que no depenen de l’alumne. En una entrevista televisada del 1991, algunes reflexions de la qual traduïa catorze.cat, el sociòleg francès deia que “de la nostra família heretem no només els mitjans materials, sinó els instruments de coneixement, d’expressió, de saber fer, de saber, tècnics, de maneres de treballar. Coses que han estat transmeses per la família inconscientment i que contribueixen enormement a l’èxit acadèmic. Tant és així que els sistemes escolars els exigeixen sovint sense oferir-los”.

És una qüestió relacionada, finalment, amb la classe social i amb unes facilitats que no depenen de l’alumne

Això no té a veure només amb els exàmens de Selectivitat, massa sovint té a veure amb tota l’escolarització i condiciona si se’n surten o si fracassen.  La institució escolar ha de trobar la manera d’esborrar aquestes diferències o, almenys, de facilitar-ho als que tenen pitjors cartes. I això moltes vegades vol dir deixar enrere tota una manera arreladíssima d’ensenyar i d’avaluar. Plantegeu-vos, per exemple, què valoraríeu si fóssiu docents i féssiu escriure un relat breu als vostres alumnes. En base a quins aspectes el qualificaríeu millor o pitjor (després, torneu a llegir el que deia Bourdieu i intenteu imaginar quins alumnes ho faran millor i per què). 

La institució escolar ha de trobar la manera d’esborrar aquestes diferències o, almenys, de facilitar-ho als que tenen pitjors cartes

És una feina preciosa, eh. Però complexa. I dimarts comencen les PAU. No em canso de dir-los que, una vegada passats aquests exàmens, el que els toca per viure és el millor. Que ho recordin.