“Pecar callant quan hauríem de protestar fa covards als homes”. Aquesta cita de la periodista i poetessa Ella Wheeler Wilcox obria l’apassionant narració de JFK, l’obra mestra que Oliver Stone (Nova York, 1946) va estrenar l’any 1991, i d’alguna manera il·lustra prou bé la seva trajectòria professional. Aquella pel·lícula, guanyadora dels Oscar a Millor Fotografia (pel seu habitual col·laborador Robert Richardson) i a Millor Muntatge (una prodigiosa feina de Joe Hutshing i Pietro Scalia), explicava la croada quasi personal del fiscal de Nova Orleans, Jim Garrison, que va reobrir el cas del magnicidi que va canviar la història dels Estats Units i del planeta. Com Garrison, i com milions de ciutadans nord-americans, i d’arreu, Oliver Stone mai es va creure ni una paraula de les inversemblants conclusions de la matussera (o voluntàriament manipulada) investigació de la Comissió Warren, triada uns dies després de la mort del president per resoldre el crim: un únic culpable, tres trets disparats amb un fusell, cap conspiració, ni interna ni estrangera.
JFK ja plantejava mil i un dubtes raonables, des de la bala màgica que suposadament va canviar la seva trajectòria fins a set vegades, travessant el cos de Kennedy i del llavors governador de Texas, John Connally, que viatjava en el mateix cotxe convertit en trampa mortal. Des de les increïbles irregularitats de l’autòpsia o de la cadena de custòdia de proves tan importants com les bales trobades o el rifle, des de la desaparició de les declaracions dels testimonis de l’atemptat, des del desastrós dispositiu de seguretat que hauria d’haver protegit el trajecte presidencial, fins a les connexions amb la CIA del suposat assassí, Lee Harvey Oswald, i les sospites que era un agent doble que treballava per la intel·ligència nord-americana.
La veritable pregunta que cal respondre és per què el van matar. Qui ho va fer o com ho van fer només són un escenari de distracció pels ciutadans. La clau és per què el van matar
Amb milers de documents desclassificats al llarg dels anys, després del rodatge d’aquella obra mestra, Oliver Stone torna a denunciar els múltiples forats d’aquell cas a un documental, JFK: Caso revisado, que dilluns presentarà al BCN Film Festival, participant en un col·loqui al final de la projecció del film. Sense afegir gaires elements nous, però sí ampliant o confirmant algunes de les hipòtesis plantejades a JFK (tinguem clar que el nucli dur dels informes, memoràndums, declaracions de testimonis, etc., segueixen sent secret d’estat), el nou treball del director repassa els forats de la investigació i posa el focus en la possible resposta a aquella pregunta que el misteriós personatge de Donald Sutherland li fa a Kevin Costner a JFK, asseguts a un banc davant del Capitoli. Quan Garrison/Costner qüestiona si Kennedy era realment tan perillós pel sistema, el seu informant anònim planteja: “La veritable pregunta que cal respondre és per què el van matar. Qui ho va fer o com ho van fer només són un escenari de distracció pels ciutadans. La clau és per què el van matar?”.
El documental apunta com a resposta a la qüestió, al perquè, als canvis en política internacional que Kennedy planejava, i que tenien a veure, entre d’altres, amb la retirada de les tropes de Vietnam, la normalització de les relacions amb Fidel Castro i Cuba, la col·laboració a la carrera espacial amb Rússia, o equilibrar la política a l’Orient Mitjà amb l’ajuda del president egipci Gamal Abdel Nasser. I torna a assenyalar la CIA (i al seu director, Allen Dulles, com a esgarrifós contrapoder a l’ombra), a alts càrrecs polítics i militars, i als interessos de la indústria armamentística.
És evident que van matar Kennedy perquè volia canviar les coses
A la roda de premsa del cineasta al Festival de Cannes, on va presentar el documental, Stone deia contundent: "És evident que van matar Kennedy perquè volia canviar les coses. Les proves presentades per la Comissió Warren, les bales, les armes, les empremtes digitals són fraudulentes. És clar que hi va haver un complot, amb més d'un tirador". També introduïa un altre element clau: "L’estrena de JFK va causar furor als Estats Units el 1991, i després de tant de temps hem pogut accedir a arxius desclassificats que abasten del 1994 al 1998. Però em vaig sentir molt decebut en veure que la premsa nord-americana va ignorar completament aquestes noves dades. No és que anessin a donar grans titulars, però hi ha informació important en aquests arxius. 59 anys després de l'assassinat encara es dona per certa la versió oficial i és una mica depriment”. I afegia: “No hem d'oblidar mai l'assassinat de Kenndy, perquè cap president posterior no ha tingut la llibertat d'immiscir-se al sector militar o el de l'agència d'intel·ligència del país. És com si existís un govern secret amb un control dels mitjans de comunicació que desarma la democràcia. Espero que aquesta situació canviï però no sembla que hagi de millorar. Cap president ha tingut els ous de fer-ho”.
Apuntant al poder
L’estrena de JFK: Caso revisado és una bona excusa per repassar les claus de l’èxit, o del fracàs, del cinema d’un creador insubornable, compromès amb una quixotesca lluita contra el sistema des de la ficció. Moltes de les seves pel·lícules tenen en comú posar en el punt de mira els abusos dels diversos governs i agències estatals del seu país, ja fos parlant de la Guerra de Vietnam des de la seva experiència com a soldat condecorat (va rebre el Cor Púrpura), ja fos retratant dos dels presidents més controvertits del seu país (Richard Nixon i George W. Bush), ja fos denunciant la violència amparada pels mitjans de comunicació (a l’al·lucinada i al·lucinant Nascuts per matar) o pel capitalisme més salvatge (a les dues entregues de Wall Street, inspirades en la figura del seu pare, broker de la borsa), ja fos amb documentals on donava veu a dimonis com Castro, Arafat, Chávez o Putin, o amb ficcions com la que va dedicar a Edward Snowden i les seves comprometedores filtracions d’arxius secrets.
Ens comportem com tirans i creiem que som els reis del món
“Ens comportem com tirans i creiem que som els reis del món”, declarava en una entrevista durant la promoció de Chasing the Light, la primera entrega de les seves memòries. “Hem de canviar el nostre punt de vista, perquè seguim buscant ser l’únic poder que té el control del món”. I denunciar-ho sembla haver estat el motor del seu treball, i també posar-se al costat dels considerats enemics del poble americà. “És la meva naturalesa. No m'agraden els matons. No m'agrada que ningú sigui intimidat pels governs. No crec que sigui just. I quan alguna cosa no és justa, sorgeix algun gen en mi que vol lluitar”, apuntava.
Trilogia de Vietnam
Guionista de L’exprés de mitjanit (1978), pel que va guanyar el seu primer Oscar, Conan el Bàrbar (1982) o El precio del poder (1983), Oliver Stone va debutar a la direcció amb dues pel·lícules de gènere i de sèrie B, la desconegudíssima Seizure (1974), que podeu trobar a Filmin, i La mano (1981), abans de rodar l’estupenda Salvador (1986) i de penetrar en la seva experiència com a soldat a la Guerra de Vietnam amb el film que el va convertir en cineasta-estrella i li va donar l’Oscar a Millor Director (i a Millor Pel·lícula), Platoon (1986), primera de la seva trilogia temàtica, completada amb Nacido el 4 de julio (1989) i El cel i la terra (1993).
Vaig anar al Vietnam sent de dretes i hi vaig tornar sent d’esquerres
“Hem putejat els altres tantes vegades... i ara ha arribat el nostre moment”, diu el personatge de Willem Dafoe a Platoon, en un moment clau que explica la desastrosa intervenció de l’exèrcit nord-americà. Stone sabia bé de què parlava: va tornar de la guerra amb dues ferides, una medalla i addicte a les drogues. Va patir els traumes que mai no marxen, i va canviar la seva ideologia: “Vaig anar al Vietnam sent de dretes i hi vaig tornar sent d’esquerres”, explicaria després.
Un cineasta a contracorrent
Fanàtic del cinema polític de Costa-Gavras (“la seva pel·li Z va ser una de les que més em va impactar a l’escola de cinema, em va mostrar el camí a seguir, i, si t’hi fixes, l’estructura de Z recorda una mica a la de JFK... Gavras és un heroi”, relatava), Stone ha dedicat gran part de la seva carrera a la denúncia i a una mena de lluita idealista propera al fiscal Garrison o, d’alguna manera, al cinema de Frank Capra. “Ara que tinc 75 anys, començo a comprendre que potser aquest era un paper que havia d'exercir a la meva vida”. La carrera d’Oliver Stone, que mai ha deixat de banda l’interès per entretenir l’audiència al mateix temps que feia les seves denúncies, inclou alguns films sorprenents, com Alexandre (2004), sobre la figura del conquistador macedoni; com World Trade Center (2006), que s’enfocava en el drama humà dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 a les Torres Bessones; com dos thrillers tan divertits i lúdics com Giro al infierno (1997) i Salvajes (2012).
M’he esforçat en examinar la nostra societat al llarg de tota la meva carrera, i crec que hi ha veritat en totes les meves pel·lícules, aquest ha estat el meu objectiu
Però són treballs com la majestuosa JFK o la seva seqüela-ampliació JFK: Caso revisado, els que millor il·lustren el compromís professional d’un cineasta a contracorrent, controvertit, capaç de generar odis i passions, autor d’un grapat de films que, agradin més o menys, el converteixen en una figura ben rellevant de la història del cinema. “M’he esforçat en examinar la nostra societat al llarg de tota la meva carrera, i crec que hi ha veritat en totes les meves pel·lícules, aquest ha estat el meu objectiu”.