Avui arriba a les llibreries, en català, Els pescadors, de Chigozie Obioma (Quaderns Crema), un llibre que el 2015 va acumular distincions. Molts diaris anglesos i nord-americans el van declarar “Llibre de l’Any” i va ser finalista del prestigiós Man Booker Prize. De seguida van sortir diverses traduccions: en francès, portuguès, italià, alemany, castellà... Les crítiques, arreu, van ser molt favorables. Tot coincidint amb la sortida de l’edició catalana, Obioma visita Barcelona.

Els pescadors és una història que se situa a la Nigèria de principis dels anys noranta. Uns germans d’una família benestant veuran la seva tranquil·litat truncada per uns fets tràgics que aniran descomponent les seves vides. Amb aquesta obra Obioma (Akure, Nigèria, 1986) explica una història que supera molt els límits locals: si Els pescadors ha assolit tant d’èxit és, sens dubte, perquè es tracta d’una història que apel·la a sentiments universals, que pot convèncer a qualsevol, més enllà del seu origen. És una novel·la africana, que pot llegir amb plaer qualsevol, estigui o no interessat en la realitat africana.

Els protagonistes d’aquesta novel·la són uns nens d’una família nombrosa que viuen a Nigèria a principis dels anys noranta. En aquella època vostè era nen, i també ve d’una família nombrosa. Fins a quin punt Els pescadors és una obra autobiogràfica?
El 85% de l’obra és ficció. És cert que la ciutat en què passa la novel·la recorda la tranquil·la ciutat on vivia de nen. En aquella ciutat, Akure, també hi havia un riu. I al riu hi van trobar el cadàver d’una dona, com passa a la novel·la. Com que era un fet molt inusual, van tancar el riu i no hi deixaven passar ningú. Això és un element que he recuperat per a la novel·la. I també hi ha fragments d’alguns personatges, retrats d’ambients, que trec de les meves experiències d’infància. Però vull deixar clar que Benjamin no sóc jo, ni els seus germans són els meus germans.

I com sorgeix l'estructura de la novel·la?
Aquí sí que hi ha un element autobiogràfic. Quan jo era nen tenia el costum de comparar la gent amb animals. I d'aquí que començo els capítols amb la identificació entre un personatge i un animal. El pare és una àguila, el germà gran un pitó... Em resulta molt útil aquest joc infantil per definir i descriure els personatges.

La seva novel·la és una tragèdia. Pretén ser una mostra de la tragèdia de tot un continent, d'un país o, senzillament, la tragèdia d'una família?
M'agrada que els llibres no tinguin una lectura monolítica. I aquest és un llibre complex. En un primer nivell ens parla d'un drama familiar. Però quan aprofundim a una segona lectura és un drama sobre Nigèria (no sobre l'Àfrica sencera, perquè l'Àfrica és molt diversa). Potser no és una obra sobre "la" tragèdia de Nigèria, però sí que ens parla d'una tragèdia nigeriana, dels dolors del país.

Els nens protagonistes d'Els pescadors estan ficats de ple al món modern: són addictes al Mortal Kombat, però alhora creuen fermament en la tradició. Hi ha una contradicció aquí?
De fet, a l'Àfrica això és molt comú. El que jo escric no és realisme fantàstic. És realisme i punt. L'Àfrica és així. A l'Àfrica hi ha gent que té creences que no es comparteixen a Occident, el que es pot anomenar "supersticions". Jo no pretenc estigmatitzar-les. No vull dir que això està bé i allò altre està malament. Des de sempre visc amb gent que pensa de formes molt diferents. Em limito a explicar com és el món en què em vaig criar. Un món on hi ha, també, visions molt divergents.

L’única escapatòria, per als protagonistes de l’obra, sembla que és fugir fora de Nigèria. Mai ho aconsegueixen. En canvi, vostè, a diferència dels protagonistes de l'obra, va sortir fora i ha triomfat.
Bé, en la novel·la hi ha una situació molt tràgica que afecta una família, i l'única forma de lliurar-se'n és anar-se'n lluny. Però això només té sentit dins la novel·la. Fugir no és l'única forma de progressar, a l'Àfrica. Hi ha molta gent que té molt bona formació i que s'ha format a Nigèria, que mai no ha viatjat fora. Anar a fora, en el meu cas, era la conseqüència lògica d'una tria que vaig fer jo. Volia escriure, i el que jo volia fer no tenia possibilitat de fer-ho a Nigèria, perquè no hi havia estudis especialitzats. Els meus pares estaven molt preocupats per la meva opció, i em van enviar a Anglaterra. No tenia cap obligació de sortir, però marxar em va permetre accedir a cursos, a tallers... I em va permetre de conèixer escriptors, editors, agents... A Anglaterra i als Estats Units vaig poder introduir-me en un món nou, molt diferent del que havia viscut a l'Àfrica, on jo era l'únic que somniava en escriure. Hauria estat molt difícil fer el que he fet si m'hagués quedat a Nigèria.

El gir narratiu d'Els pescadors, la tragèdia, es desencadena només per una broma d’infants. El món és tan fràgil que una realitat feliç es pot desmuntar per una fotesa?
I tant! El nostre món és molt fràgil. Aquesta novel·la em va obligar a fer una exploració radical en les emocions humanes. Davant la imatge comuna d’una família sempre unida que tenim normalment, quan analitzem qualsevol família en detall ens trobem que la cosa és molt més complexa. L’amor es pot tornar odi. La vida agradable es pot veure infectada. La por pot contaminar-ho tot. Fins i tot en les relacions més properes sempre et sents temerós que alguna cosa ho pugui destruir tot. La por és la més forta de les emocions. És forta, és poderosa...

Els pescadors ens parla d'una Nigèria amb greus problemes polítics. Vint anys després, com ha evolucionat el país?
No crec que Nigèria hagi canviat tant. Els noranta eren uns temps molts esperançadors: després de dècades de governs militars es començava a implantar la democràcia. La gent confiava que les coses millorarien. Hi va haver aldarulls, però eren temps prometedors... Avui en dia al Sud la situació està estancada, ja no hi ha tantes il·lusions. El Nord està molt més complicat per l'aparició de Boko Haram. I el petroli es va acabant, i això es nota.

Quines són les seves influències literàries?
Els primers llibres que vaig llegir eren llibres que tenia el meu pare: hi havia moltes obres clàssiques, com Ovidi, a més a més de drames de Shakespeare. Potser per això Els pescadors té una clara influència de les tragèdies gregues.  A més a més, ja de nen, vaig llegir autors nigerians, com Achebe, Tutuola... Tot això ha marcat molt la meva forma d'escriure, tot i que després he llegit moltes altres coses.

La seva primera novel·la ha tingut un èxit aclaparador. De ben segur que públic i crítics ja estan esperant la seva propera obra amb grans expectatives. Té por que no estigui a l’altura de la seva opera prima?
Evidentment... Sóc afortunat per l’èxit de la meva primera novel·la i me'n sento molt orgullós. Totes les crítiques són elogioses: costa de trobar-ne de negatives. L'únic problema és que encara no sé exactament per què a la gent li agrada el meu llibre. Si ho sabés, ho explotaria en la meva segona novel·la, però no en tinc ni idea. L'avantatge és que el plantejament de la segona novel·la el vaig començar abans no publiquessin Els pescadors. I he anat desenvolupant l'obra tal com l'havia planejat al principi. Encara em falta enllestir-la: espero que surti a la venda, en anglès, el 2018. Ja veurem si agrada tant com la primera.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat