Ben sovint es presenta Notre-Dame de París com "una de les catedrals gòtiques més antigues del món", cosa que és alhora una veritat i una gran fal·làcia. La història d'aquest temple, com la de bona part dels grans edificis religiosos europeus, ha estat una història de reformes, canvis de projecte, destruccions i restauracions polèmiques.
2.000 anys de temples a l'illa
Els historiadors no sempre es posen d'acord a l'hora de reconstruir el passat arqueològic de Notre-Dame, probablement perquè els constructors dels diferents edificis alçats consecutivament al mateix lloc sovint usaven pedres i elements constructius dels temples anteriors. Tot sembla indicar que a l'emplaçament de Notre-Dame ja hi havia hagut un temple precristià, dedicat a Júpiter. En qualsevol cas, és segur que al lloc va haver-hi una basílica paleocristiana, ja prou gran pel que eren aquest tipus d'edificis. Aquesta catedral tenia un baptisteri que va sobreviure fins al segle XVIII. La vella catedral va patir nombroses modificacions, especialment després d'un gran incendi que ja va viure el 857. Després va ser substituït per una catedral romànica, però quan es va quedar petita per la creixent població de París (en aquell temps una de les ciutats més poblades d'Europa), va ser substituïda per la catedral gòtica.
L'obra de la seu
Als barcelonins, habituats a transformacions ràpides del paisatge urbà, els sembla que la Sagrada Família no s'acaba mai. Això era habitual en les grans construccions religioses de segles passats. La base de l'església de Notre-Dame que hi ha avui en dia es va construir durant més de 200 anys, des de mitjans del segle XII fins a mitjans del segle XIV. Per això s'hi combinen elements elaborats amb el gòtic primitiu, més sobri, amb d'altres de gòtic rayonnant o manierista, amb molts més elements decoratius. L'arquebisbe Maurice de Sully va ser l'impulsor de la nova obra, el 1163. Però els projectes inicials van ser modificats una vegada i una altra, especialment a partir del 1250, quan van canviar les modes constructives i els models originals van modificar-se substancialment.
Amagar la genialitat
De fet, l'obra gòtica que ara encantava a turistes de tot el món, no agradava gens durant el Renaixement i el barroc. No es va destruir el temple, però a dins es va tractar d'amagar l'estructura original amb domassos, retaules i decoracions diverses. El Rei Sol va ser el responsable de diverses modificacions, com ara la incorporació de la seva pròpia estàtua a l'altar. Fins i tot es van canviar els vidres de les rosasses, que per sort no van ser destruïts.
Jacques-Louis David, La coronació de Napoleó. 1806-1807.
Descristianitzar Notre-Dame
Durant la Revolució Francesa la catedral parisenca va rebre els atacs dels revolucionaris. Les figures dels reis de Judà de la portalada van ser decapitades, com també altres figures religioses. Durant algun temps l'església va ser convertida en un Temple del Culte la Raó, consagrat a la Deessa Raó. I més tard va ser convertida en magatzem, fet que va suposar la pèrdua de part de les magnificents decoracions. Però el 1802 va tornar a esdevenir lloc de culte catòlic i Napoleó Bonaparte va impulsar-ne la restauració, ja que va ser allà on el desembre de 1804 es va coronar emperador en presència del Papa. L'interès per l'edifici es va recuperar, malgrat tot, més que per la coronació de l'Emperador, a través de la cèlebre novel·la de Víctor Hugo.
Notre-Dame abans de la reconstrucció de 1845.
Renovar el gòtic
El 1845 es va acordar una gran reforma de la catedral, que es va encarregar a Jean-Baptiste-Antoine Lassus i a Eugène Viollet-le-Duc (els que volien restaurar l'aspecte original de l'edifici). Les obres s'allargarien més del que estava previst per manca de pressupost i finalment durarien fins 1857. Les acabaria Viollet-le-Duc perquè Lassus va morir durant el projecte. El 1871 la revolta de la Comuna de París va tornar a posar en perill l'edifici. Els revolucionaris van cremar alguns bancs i ornaments, però el foc no va arribar a afectar-ne l'estructura. En canvi, la catedral va sobreviure sense problemes les dues guerres mundials, tot i que Hitler havia arribat a plantejar-se la possibilitat de cremar París davant l'avanç dels aliats.