En l'article anterior vam veure com algunes parts del cos humà tenen noms curiosos. Avui en veurem més. Pujant des del turmell, passant pel darrere de la cama tenim una zona flonja. Se'n diu tou de la cama (és la zona més tova de la cama!) o panxell, de nou amb el sufix diminutiu -ell, perquè semblen unes panxes xicotetes. També se'n diu bessons, denominació dels músculs d'aquella zona. Per cert, la part blana d'un dit (a tocar de la punta, per la banda interior) també s'anomena tou del dit o, curiosament, polpa del dit, com si fos la polpa (part carnosa) d'una fruita.
Anem al genoll. És un mot d'origen llatí: en aquesta llengua se'n deia genu (pronuncieu-ho guenu), però solia dir-se amb un sufix diminutiu (-'cul), de manera que la forma més corrent era genuculu. Això, amb evolució fonètica, va donar el català genoll. La paraula llatina genu està emparentada amb com s'anomena el genoll en anglès: knee. (Per cert, que en llatí l'orella es deia auris, però també hi posaven el sufix diminutiu, auricula, per això avui parlem d'auriculars, i d'aquesta forma diminutiva és com tenim orella.) Molta gent no sap com es diu la part posterior del genoll: es diu sofratge, amb variants com sofraja, sofranya o sofralla.
La part inferior del punt d'unió entre el braç i el tòrax és l'aixella. Avui molta gent en diu axil·la (la forma llatina), perquè les empreses d'estètica tendeixen a usar aquesta variant més culta. Però també se'n diu pucet en llenguatge infantil. A l'altra banda, entre el braç i el coll tenim l'espatla o espatlla (del llatí spatula: la paraula espàtula per a l'estri de cuina o per a altres feines és un reaprofitament del mot llatí original). També se'n diu muscle, variant de la paraula múscul, que en llatí significava 'ratolinet'. El mot llatí mus volia dir 'ratolí'; s'hi afegia el sufix diminutiu -'cul perquè, al veure el moviment d'un múscul com el bíceps, hom s'imaginava que, per dins del cos humà, corria un ratolinet.
Per a la part posterior del coll (terme d'origen llatí), els valencians en diuen bescoll, amb el prefix bes- que trobem en bescanvi (intercanvi) o bescuit (un coc cuit dos cops). En altres zones diuen clatell, deformació de clotell, perquè hi ha una mena de clot i va afegir-s'hi el sufix diminutiu -ell.
Els genitals, un lloc on floreix la metàfora
Com que les persones tendeixen a amagar els genitals, també eviten anomenar-los pel seu nom (vulva, penis). Per això s'han creat moltes paraules per a designar-los. Per als genitals femenins tenim xona i parrús; també el descriptiu tall; i cal destacar les referències a menges vegatals: poma, patata, figa. Per al membre viril tenim verga, tita, titola, trompa, carall, piu, pixa o quirra; també cal destacar les referències a insectes (cuca, cigala) i a ocells (pardal, moixó). Quant als testicles, tenim ous i pebrots. Segur que us en venen més al cap. Pel que fa al cul, sapigueu que per la zona de Lleida també se'n diu ses. Ah, i les natges també s'anomenen galtes del cul.