El segell Catedral, del grup Enciclopèdia Catalana, publica, en català i en castellà, No, de Saïd El Kadaoui Moussaoui (1975), un psicòleg catalano-marroquí, que va arribar al nostre país als 7 anys procedent de Beni-Sidel, al Nord de Marroc, prop de Nador. El Kadaoui ja havia publicat una novel·la, Límites y fronteras (2008), la història d’un immigrant que té un brot psicòtic i a partir d’aquí investiga la seva identitat. El 2011 li van editar Cartes al meu fill, un assaig on també reflexionava sobre la identitat mitjançant una sèrie de cartes al seu fill Elies.

Referents múltiples

El Kadaui es va criar al Marroc i viu a Catalunya, i la seva narrativa deambula contínuament d’un món a l’altre. Són abundants les seves referències a literats àrabs (l'autor dóna classes a la universitat sobre “literatura de l’altre”). Recorre, doncs, a intel·lectuals nord-africans com Mohammed Arkoun o Driss Chraïbi; però no defuig els grans referents de la cultura europea, com Philip Roth o Primo Levi. Toca referents africans, com J.M. Coetzee, i cita amb comoditats escriptors catalans, com Caterina Albert, Víctor Català.

Sota l’ombra de Xukri

Ara bé, el gran referent  de l’autor de No és, sens dubte, Mohamed Xukri (1935-2003), un escriptor d’un poble veí al seu, autor del genial El pa de cada dia. El Kadaoui, com Xukri, té una escriptura directa, en ocasions brutal. Com Xukri, aprofita per novel·lar passatges de la seva vida, no estalvia les ironies sobre sí mateix, i no té cap pudor en farcir les seves novel·les amb les seves experiències i obsessions sexuals. Ara bé, El Kadaoui no arriba tan lluny com el lumpenproletari Xukri. I és que El Kadaoui no ha tingut una vida de misèria, drogues i prostitució com la que va viure Xukri. En realitat, El Kadaoui és psicòleg i Xukri va passar una temporada tancat en un manicomi.

Filats identitaris

La majoria dels escriptors procedents de la immigració tendeixen a fer constant ostentació de la seva fidelitat a la seva cultura d’origen, per tal de mantenir satisfet al públic “solidari” que acostuma a llegir aquests llibres. Afirmar que un ve d’un altre país i no s’identifica als cent per cent amb aquest produeix una certa irritació entre els que esperen veure en l’immigrant un reflex perfecte de la seva societat d’origen (d’aquí la polèmica que va generar el famós i detestat Sóc negre i no m’agrada la mandioca, del borgonyó negre Gaston Kelman). El Kadaoui fa una defensa fèrria del que s’escapa als seus orígens. Per a ell, trair la comunitat de referència i els seus valors “al contrari del que se sol explicar, és un acte alliberador. La llibertat de la gallardia intel·lectual”.

Sense motxilles

“Deixi'm ser un home sense més motxilles que les meves”, afirma en un punt de No el protagonista de l’obra, que rebutja ser reduït a una identitat ètnica, racial o religiosa. El Kadaoui deixa ben clar que ell considera un valor positiu la possibilitat d’obrir-se a nous valors i renunciar al propi passat: “El més interessant de les persones és, al meu parer, alliberar-se d’allò que són per, llavors sí, mudar la pell i donar-se l’oportunitat de viure experiències insospitades. Obrir-se a la possibilitat d’explorar nous horitzons. Alliberar-se del mandat aliè interioritzat és imprescindible si es vol ser lliure”.

Saïd El Kadaoui Moussaoui. Foto: Catedral.

Inevitable conflicte

Si Tahar Ben Jelloun, el màxim exponent de la literatura marroquina de l’emigració, dóna una imatge molt harmoniosa de la interculturalitat, Moussaoui en té una visió molt menys optimista, i creu que hi ha inevitablement conflictes entre diferents adscripcions: “O s’és membre d’una tribu, o s’és ciutadà, o s’és immigrant”. El protagonista de No reconeix no sentir-se completament còmode ni a Catalunya ni al seu país d’origen. Afirma que vol mantenir la seva marroquinitat, tot i que sap que al Marroc en el futur no s’hi sentirà còmode: “Sóc i vull continuar sent marroquí”. I malgrat tot, deixa ben clar que “no vol pertànyer del tot” al món català. No creu, com altres autors de la immigració, que puguis 100 % marroquí i alhora 100 % europeu. I reconeix, amb dolor, que els seus estudis i les seves vivències l’allunyen, inevitablement, de la gent que estima, com els seus pares.

Musulmans en terra de cristians

El Kadaoui, en la seva obra, mostra la seva simpatia cap als marroquins que es troben, com ell, entre dos mons. En un episodi retrata a un marroquí casat amb una espanyola, que ha abandonat l’Islam, però que pel naixement del seu fill decideix sacrifica un xai, segons els costums musulmans; el problema és que ha de repartir la carn en honor al naixement del nen gairebé d’estranquis, perquè no li agrada el que ha fet i no vol anunciar-ho publicament.

Contra l’islamisme

Si algú espera una visió idíl·lica de la immigració marroquina a Catalunya, més val que es busqui un altre llibre. El protagonista del llibre afirma: “Bona part del submón àrab a Europa no té interès. És una bombolla de misèria material i intel·lectual que cada vegada avorreixo més”. A No, El Kadaoui deixa traslluir una evident desconfiança cap als joves emigrats i fins i tot cap als fills de la immigració, que sovint són molt conservadors (de fet, els situa “entre la jihad i la universitat"). I deixa ben clara la irritació que li produeix l’islamisme ritualista de molts dels seus compatriotes immigrats: “Molts cosins tenen el front morat de tant friccionar-lo amb l’estoreta de les pregàries”, ironitza.

Molt més que un immigrant

Moltes de les obres d’autors de la immigració, siguin de ficció o de no ficció, acaben girant exclusivament sobre la identitat i sobre la discriminació. Els immigrants sembla que només siguin immigrants, sense cap altre tret de personalitat individual. En aquest sentit, No és un llibre especial, perquè el protagonista és molt més que un immigrant: és algú amb preocupacions artístiques i amb desitjos. Afirma taxativament que “Dues són les coses que més m’importen: l’art i el sexe” (i aquí no cita per a res el fet migratori). I, al llarg de l’obra, en petites disquisicions i en petits detalls, ens fa múltiples demostracions dels seus coneixements artístics, intel·lectuals i literaris.

Crisi dels 40

El protagonista està immers en plena crisi dels quaranta. Se n’adona que ja no és jove, i tot i que no és vell, se n’adona, amb pànic, que avança cap a la decadència i cap a la vellesa. Es troba en un moment en què fa un repàs del seu passat i analitza el que vol fer en el futur i descobreix que no se sent satisfet amb res. Com a escriptor arriba als 40 anys i no és el geni que voldria ser. Físicament, ja ha passat el seu millor moment: “Els quilos que vaig guanyant també formen part del que sóc”, conclou, entre resignat i irritat. Enyora la noia que va deixar fa lustres mentre manté una relació insatisfactòria amb una altra. I té autèntic pànic a crear una família a desgrat de les pressions de la seva parella: “Mirar endavant i projectar els desitjos en un fill m’aterreix”...

Massa sexe... al cap

En arribar als quaranta, el protagonista de No també fa un repàs a la seva vida sexual, i també constata que ja ha deixat enrere el seu millor moment, i ja ni tan sols conserva les seves il·lusions: “L’home que sóc avui se la casca pensant que mai no farà realitat les seves fantasies”. En el fons la seva vida sexual es caracteritza per “Molt poc sexe i molt mal de cap”. Però no pot abandonar la seva obsessió sexual, la seva pretensió d’anar-se’n al llit amb qualsevol dona, tot i que sap que en molts casos no en té cap possibilitat. I en conseqüència, acabarà ficant-se en mil problemes: “Un cap ben curiós, el meu. Mai no m’ha estat útil per prevenir el desastre i sí per culpar-me’n”.

Un cameo

El Kadaoui, en aquest llibre juganer, fins i tot incorpora un cameo. Apareix ell mateix parlant amb el protagonista de No. I és presentat de forma ben ambigua: el seu llibre Cartes al meu fill. Un català de soca-rel, gairebé es transforma, sorprenentment, en Cartes al meu fill. Un madrileny de soca-rel, gairebé. El Kadaoui, sense gaire pudor, es presenta com un “paio amb una oratòria brillant. Potser una mica altiu i distant, però, sens dubte, un tipus interessant”. El més interessant i sorprenent és que el gairebé madrileny de soca-rel ataca furibundament al seu propi llibre, i l’arriba a qualificar de pamfletari.

Inacabat

El Kadaoui escriu No en segona persona, interpel·lant directament a diferents interlocutors, i amb això acaba dirigint-se francament al lector. No es tracta, doncs, d’un text únic, sinó d’un conjunt de cartes, articles, fragments de notícies, records...  Això en algun cas arriba a ser una mica desconcertant per al lector, que cal que es reubiqui continuament quan llegeix un nou fragment. Però, amb desvergonyiment magistral, El Kadaoui argumenta, en les últimes pàgines de No, que el seu llibre és una sèrie de notes que, com un trencaclosques, a vegades encaixen a vegades no, i a més, hi falten peces. I, amb totes les peces o no, no hi ha cap dubte que No és una obra divertida, fresca, franca, directa...  I un magnífic antídot contra la ingenuïtat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat