Natàlia Romaní, nascuda a Tarragona l’any 1967, és periodista i ara escriptora. A banda del català i castellà, parla l'anglès, el francès i l'italià. Ha viscut a Roma, on va ser redactora del diari italià l’Unità; també a Skopje, Pristina i Sarajevo on hi va arribar acabada la Guerra dels Balcans. Actualment viu a cavall entre París i Brussel·les, ja que treballa al Parlament Europeu. És aficionada a la gastronomia, la literatura i els viatges i diu que li agradaria viure al Japó. La història de la nostàlgia (Univers) és la segona novel·la de l’autora, una història que narra la vida de tres personatges, la Sarah, el David i la Laura, un triangle amorós que serveix d’excusa per fer un viatge emocional i geogràfic i aprofundir sobre la idea de lleialtat, la importància de l’amistat, la tendresa, la perdurabilitat del vincle i els lligams familiars. La història es desenvolupa a la Universitat de Pembroke, als Estats Units, un espai idoni on els personatges comparteixen coneixement acadèmic i intel·lectual i acaba sent el punt de partida d’un viatge que farà la Sarah amb l’escriptor italià Claudio Magris per l’antiga Iugoslàvia i que serveix de pretext per entendre el dolor de la guerra i les ferides de l’Europa del segle passat.
Què has volgut explicar amb aquest llibre?
És un llibre que intenta donar resposta a moltes preguntes. Una d’elles és si la felicitat d’un mateix causa infelicitat als altres, i jo crec que sí, absolutament. És per això que introdueixo aquesta trama amorosa. Jo m’he enamorat moltes vegades de professors, sempre d’homes que en saben molt més que jo, per això el món del mestratge m’interessa molt, i està explicat en diferents nivells, com ara el viatge de la Sarah amb en Claudio Magris.
En el llibre reivindiques que hem de començar a anteposar la racionalitat davant les emocions, sobretot les dones.
Penso que s’ha de reivindicar molt el cervell, les emocions són els que ens fan decidir, consumir…, tot es basa en això, aparquem el cervell, el menystenim. M’agrada reivindicar que la dona aporta la racionalitat, en qualsevol aspecte, som tant o més capaces que els homes de pensar, però sempre hem estat arraconades en les emocions. Els homes pensen i les dones senten, doncs no, les dones també pensen i en aquest llibre ho dic: deixa de sentir i comença a pensar, és el triomf del cervell sobre el cor. Aquests personatges que jo ja situo en un context molt intel·lectual, en una universitat americana petita, no massa famosa, però que tothom coneix, el que fan és aparcar les emocions i anteposen la capacitat intel·lectual per intentar solucionar un problema en el qual no els agrada trobar-se.
La novel·la respon dues grans preguntes, fins a quin punt la meva felicitat pot causar infelicitat als altres, i fins a quin punt les meves emocions han de controlar la meva vida.
Encara que la trama principal de la novel·la sigui un triangle amorós, el teu llibre no narra una història d’amor.
Efectivament no és una història d’amor, però l’amor és una excusa que permet fer un viatge físic i no només físic per la història europea que, amb l’atemptat de les torres bessones el 2001, fa que comenci una altra història.
Natàlia Romaní, autora de La història de la nostàlgia durant l'entrevista a la cafeteria Baldomero / Carlos Baglietto
Què representen per tu els Balcans?
Els Balcans són dues plaques tectòniques que friccionen. Churchill deia que era un lloc massa petit per tota la història que acumula, era un lloc on la gran història passava i ara ha deixat de passar. Per mi els Balcans representen el primer conflicte que conec de primera mà sent periodista, vaig arribar en el bon moment, Kapuscinski deia que cal arribar als llocs quan la notícia ha marxat i jo vaig arribar quan la guerra havia acabat. Ser reporter de guerra produeix adrenalina perquè demà potser ja no hi ets, és intens. En canvi, la postguerra és la cosa més difícil que existeix. En aquell moment no hi havia perspectiva de res per aquella gent, ni feina, ni diners, hi havia desplaçats amunt i avall, gent que no podia tornar, els criminals de guerra no els havien detingut, hi havia tensió… I jo en vaig quedar completament enganxada.
Per què Claudio Magris i aquest món tan acadèmic?
Em semblava molt atractiu que hi aparegués el personatge de Claudio Magris, que té aquesta capacitat tan única dels intel·lectuals italians, que ve del renaixement, com l’Umberto Eco, Roberto Calasso... Són aquest tipus d’intel·lectuals que tenen un ventall de coneixement meravellós, són elegants, no han deixat de donar mai classes i per tant tenen molta vinculació amb el món acadèmic i la transmissió del coneixement. Per això al meu llibre volia aquest personatge, volia aquest estil de mestre i d’intel·lectual que es donava abans a Europa d’entreguerres.
El llibre és ple de cites filosòfiques i referents intel·lectuals, però gairebé tot són homes. Ens falten referents intel·lectuals femenins?
Sí, en el context intel·lectual d’aquell temps em costa trobar referents femenins. Pel pròxim llibre, que ja estic escrivint, hi apareixeran la Hannah Arendt, la Susan Sontag, potser la poetessa russa Anna Ajmátova... Són dones amb vides molt interessants, però ens falten molts referents femenins intel·lectuals.
L'escriptora catalana Natàlia Romaní / Carlos Baglietto
Et sents còmoda amb el debat feminista?
Crec que decantar tot el pes cap a una única visió segurament és necessari, però poc a poc haurem de començar a introduir matisos si volem ser justos perquè el resultat d’això sigui el que ens mereixem. Potser ara no és hora d’introduir aquests matisos, igual que l’any 1942 durant la Batalla de Stalingrad s’havia de recolzar Stalin tant sí com no, havies d’estar amb qui havies d’estar, estava claríssim. És el que passa ara amb el debat feminista, però a mi em costarà escriure sense matisos.
Parles de Nova York com la ciutat dels que no tenen pàtria. Tu que has voltat tant en tens, de pàtria?
La meva pàtria és la meva llengua, evidentment sense cap anàlisi polític, són el català i el castellà, també tinc una pàtria francòfona molt important: la meva família escollida és francesa i la meva pàtria literària és molt anglesa. Però el català és una llengua que hem de reivindicar, com a llengua intel·lectual, com a llengua de pensament, de reflexió. Crec que amb el català necessitem treure’ns cuirasses i obrir el debat i pensar el món perquè el que ens passa aquí passa arreu.
Com has fet la tria dels personatges?
Volia un jueu, perquè el segle vint no l’expliques sense ells, no ho pots explicar sense la Xoà (holocaust) i el segle vint-i-u tampoc es podrà. Europa és profundament antisemita, la majoria exerceix una violència contra el feble. Per altra banda vaig voler introduir un personatge, l’Emilia, que parlés de la psicoanàlisi, perquè m’interessa molt, soc fan de l’evolució del llenguatge, la creació de la memòria, volia algú que donés aquesta òptica. Els personatges ja hi són, tu el que fas és convocar-los.
És el primer llibre que signes amb el cognom Romaní.
Romaní és el cognom de la meva família materna, és el cognom de la meva àvia, té a veure amb la meva identitat i pàtria catalana, si he de construir una memòria, es construeix com a Romaní, reivindicar l’arrel està molt bé.
És un homenatge a les dones de la meva família
En el llibre dius que l’exercici d’escriure és un mecanisme de control de l’altre. A qui o què pretens controlar?
A qualsevol lector. La veu de l’escriptor s’imposa, per això és tan important llegir, la lectura estableix mecanismes cerebrals que fan que el teu llenguatge intern s’aturi i aquest espai de paraula que tens contínuament l’ocupa la veu del llibre que t’explica una altra història. A mi la lectura m’ha salvat la vida, de moltes maneres. De fet, una d’elles és havent nascut en una família de grans lectors, i això ha esdevingut el meu ascensor social. He pogut moure’m pel món gràcies a haver llegit molt. Tenia respostes gairebé per tot, i sobretot en els moments en què no tenia una bona època m’han salvat la vida, i no necessàriament llegint grans llibres ni clàssics.
La història de la nostàlgia (Univers) / Carlos Baglietto
Quins llibres t’han ajudat?
Mi família y otros animales de Gerald Durrell..., Harry Potter és un gran llibre… La novel·la és un instrument que m’ha salvat la vida, aturar la meva veu interior, que a vegades pot ser molt malèfica i molt autodestructiva i deixar que el llibre fos qui em portés, i amb els llibres aprendre.
La literatura és la millor manera de comprendre la realitat
Quina part de la novel·la t’ha resultat més complexa d’escriure?
No hi ha parts més difícils, simplement he de posar més imaginació en algunes parts del llibre, sobretot per parlar dels llocs on no hi he estat, com Des Moines, a Iowa. Jo reivindico que es pugui escriure sobre allò que no has viscut i no coneixes. Penso escriure sobre l’Antàrtida i potser no hi aniré mai. Per mi la literatura és una excusa per viatjar, i la documentació és una de les parts més apassionants quan escrius.
T’has despullat amb el llibre?
Tothom es despulla amb un llibre, és molt difícil no fer-ho, això no vol dir que sigui autobiogràfic, però qui em conegui m’hi trobarà, entre línies hi ha molt de cada autor.
Imatge principal: Natàlia Romaní, autora de La història de la nostàlgia / Carlos Baglietto