Fa uns dies, en una entrevista a The Times, un desenfrenat Ridley Scott aconsellava “que es compressin una vida” a tots aquells que s'han posat les mans al cap davant de les llicències històrico-narratives que el cineasta s'ha pres a Napoleón. “Quan tinc conflictes amb els historiadors els pregunto si ells eren allà. Oi que no? Doncs calleu la puta boca!”. Encara més, el cineasta britànic també repartia clatellots als mitjans de comunicació francesos, els més durs en les seves crítiques, que havien posat el dit a la nafra de la manca de rigor de la seva nova pel·lícula: ”Els francesos ni tan sols s'agraden a si mateixos”. Scott, home de pau.
Les airades, i divertidament virals, reaccions rondinaires del director de clàssics moderns com Alien o Blade Runner serveixen per donar context a l'aproximació que ha fet a una figura com la de Bonaparte. Perquè la major de les sorpreses que l'espectador es troba amb el retrat que han fet Scott i el seu guionista David Scarpa és un sentit de l'humor que embolica com paper de regal cadascun dels comportaments del protagonista fora del camp de batalla. Perquè més enllà del Napoleon estratega, del Pep Guardiola de la guerra, del militar amb una privilegiada capacitat per entendre com situar les tropes sobre el terreny per vèncer sense despentinar-se, la pel·lícula ens mostra un home acomplexat, ple d'inseguretats que contrasten amb la seva megalomania, amb una insultant arrogància estabornida per les seves rebequeries infantils de nen consentit i pel seu patètic i ridícul comportament de marit banyut.
La relació entre el protagonista i Joséphine, la seva primera dona, l'amor de la seva vida i l'enemic més difícil de batre, sembla, a estones i exagerant un pèl, la de George i Mildred Roper, o la d'aquelles matrimoniadas de Telecinco amb la Pepa i l'Avelino. Aquell moment en què la parella es baralla enmig d'un sopar sota la mirada d'uns convidats que voldrien fondre's, o les trobades sexuals inspirades en els conills en zel, buscant un hereu que mai no arriba, la gran obsessió del general-emperador acostumat a guanyar, són elements que abunden en la idea de comèdia encoberta. I en aquest sentit, una hipnòtica Vanessa Kirby i un carismàtic Joaquin Phoenix, sempre còmode en interpretacions al límit i a qui habitualment cal lligar en curt per evitar la seva tendència a la sobreactuació, semblen entendre perfectament l'equilibri que demana, i proposa, el film.
Dinàmiques insatisfactòries d'un matrimoni tòxic
L'estructura de Napoleón plantejada per Ridley Scott i David Scarpa oscil·la entre les insatisfactòries dinàmiques d'aquest matrimoni tòxic, per una banda, i, per l'altra, en la part que sí podíem esperar: la del retrat de la figura història, la de l'ascens polític i les ànsies de poder del personatge, la de les abundants victòries bèl·liques i les escasses però molt rellevants derrotes. Certament, el xoc entre públic i privat funciona però desconcerta (o desconcerta però funciona). Si el fil conductor de la trama posa el focus en el “ni amb tu ni sense tu” de Napoleon i Joséphine, és en la particular, no especialment rigorosa, recreació històrica on llueix més la posada en escena d'un cineasta del talent i l'ofici de Ridley Scott. Des dels primers minuts del film, que recreen algunes situacions cabdals de la Revolució Francesa (incloent el pas per la guillotina de la reina Marie Antoinette, o la caiguda en desgràcia de Robespierre), el formidable sentit de l'espectacle i la concepció visual del director de Gladiator es posen en marxa, i troben els seus millors moments en la reconstrucció de les batalles: és particularment brillant la d'Austerlitz, amb aquells plans sota el gel que, després de rebre les canonades franceses, engoleix els dos mil soldats russos que fugen de la trampa napoleònica. També és magnífica la reconstrucció de la Batalla de Waterloo, o aquella campanya d'Egipte que, segons la particularíssima, per no dir inventada per l'ocasió, lectura de la pel·lícula (i per escàndol d'aquells historiadors als quals, com dèiem al principi, Scott ha aconsellat aprofitar el black friday per comprar-se una vida), inclou la voladura de les Piràmides a cops de canó, i un extravagant instant amb un sarcòfag obert i una mòmia. De nou, visca la comèdia inesperada!
Amb Napoleón ens trobem amb una concepció del cinema espectacle que pertany a altres temps. I això sempre és una bona notícia
D'alguna manera, la brutalitat de la guerra rodada per Ridley Scott i emboiradament fotografiada per Dariusz Wolski connecta amb la mai prou reivindicada òpera prima del cineasta, Los duelistas (1977). L'aparell visual de Napoleón és tan sensacional que es fa curt: els quasi 160 minuts del muntatge estrenat a les sales fa que tot passi a una accelerada velocitat de creuer que deixa amb ganes de més. Massa a explicar, i una sensació de desaprofitar les seves espectaculars seqüències bèl·liques. Sembla que quan la pel·lícula arribi a AppleTV+, podrem veure una versió de quatre hores que probablement solucioni els seus problemes de fluidesa. En tot cas, i més enllà de l'aposta desmitificadora cap al personatge i aquest permanent aire de comèdia, mai sabrem si voluntària, amb Napoleón ens trobem amb una concepció del cinema espectacle, amb més extres que CGI, que pertany a altres temps. I això sempre és una bona notícia.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!