Lleida, 2 de juny del 1610. Fa 414 anys. La comunitat morisca local, formada per un centenar de persones (22 focs, segons la documentació de l’època) abandonaven la ciutat per a dirigir-se al port dels Alfacs. Un any abans (4 d’abril del 1610), el rei Felip III havia promulgat l’ordre d’expulsió de tots els moriscos de la monarquia hispànica. Els de Lleida serien els primers (a Catalunya i a l'Aragó) d’un col·lectiu que afectaria unes 42.000 persones (3.566 a Catalunya i 38.286 a l'Aragó). Entre el 1609 i el 1614 van ser expulsades més de 300.000 persones del conjunt de territoris hispànics. La comunitat morisca de Lleida, catalanoparlant i cristiana conversa (si més no, oficialment) desapareixeria, de la nit al dia, després d’un mínim de mil anys arrelada a la riba del Segre. Qui eren aquells misteriosos moriscos, i com van desaparèixer?
L’origen dels moriscos catalans
Els moriscos catalans i aragonesos eren, bàsicament, d’origen indígena. Les investigacions recents dels professors Carmel Biarnès, Ignasi F. Terricabras, Dolors Bramon, Pau Ferrer o Josep Iglesias, confirmen el que ja era un secret a veus des que el professor Henri Lapeyre (1959) havia provat que a la vall de l’Ebre, durant l’etapa andalusina (714-1149), l’element foraster (àrabs, sirians, berbers) havia estat molt minoritari. Durant aquells segles (VIII a XII), la població indígena del territori s’havia islamitzat i arabitzat en massa. En el moment en què les hosts de Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona, conquereixen Tortosa (1148) i Lleida (1149), ja no hi quedava ningú de parla romànica ni de confessió cristiana. Aquella societat estava formada, bàsicament, per muladís (descendents de cristians convertits a l’islam).
Què havia passat amb els musulmans de la vall de l’Ebre?
El que revela la investigació moderna (l’existència d’una mateixa ètnia a una banda i a l’altra de la ratlla que separava les dues comunitats confessionals), a cavall de l’any 1000, no era cap secret. Els intercanvis comercials i culturals i els pactes polítics, militars... i matrimonials, eren més habituals del que pensem. La ratlla (o la franja, perquè la divisòria entre aquells dos mons confessionals podia tenir una gran amplada) no era, en absolut, impermeable. Però això no representava cap impediment perquè les elits cristianes (en el nostre cas, les cases comtals de Barcelona i d’Urgell) apliquessin amb la màxima severitat el rigor de la guerra. La ideologia dels conqueridors no atorgava la més mínima concessió als vençuts, i els musulmans de la vall de l’Ebre, majoritàriament d’origen indígena, van ser expulsats cap al sud andalusí.
Més terres que braços per a treballar-les
Ramon Berenguer IV va resoldre aquella empresa conqueridora en molt poc temps (1148-1149). Això va tenir un efecte molt positiu per a la cancelleria de Barcelona. Ramon Berenguer IV tapava la sortida al mar que sempre havien ambicionat els aragonesos, i confirmava el paper dominant que sempre havia ostentat Barcelona en la negociació amb Aragó. Però també va representar un hàndicap. Aquell veloç i contundent impuls conqueridor no permetria disposar de prou recursos demogràfics per a reocupar les cases i les terres dels expulsats. I no posar en explotació —de manera immediata— les noves terres guanyades representava un problema, perquè les classes baronials —que amb els seus propis recursos havien contribuït a l’èxit d’aquella campanya— veien compromès el retorn econòmic esperat.
Els moriscos que es van quedar
I això és el que explicaria l’existència i la persistència de bosses de població morisca —molt més enllà de la conquesta cristiana catalana— a les valls baixes del Segre i de l’Ebre. Després de la conquesta, els nous dominadors cristians van negociar amb les autoritats andalusines del territori la permanència d’una minoria morisca, que quedaria enquadrada (com a arrendataris o com a jornalers) dins els grans latifundis de la classe baronial que havia participat en aquella empresa (el botí d’aquella campanya bèl·lica) i en unes condicions econòmiques i jurídiques molt deteriorades amb relació al seu estatus anterior. A canvi, se’ls permetia conservar la seva confessió, residir plegats (els barris verds) i mantenir les seves autoritats civils, judicials i religioses (subordinades al poder baronial, naturalment).
On vivien els moriscos catalans?
Durant els segles posteriors (1149-1610), aquelles comunitats morisques isolades van esdevenir un element característic del territori. Segons el professor Ignasi Fernández Terricabras, de la UAB, el 1496 a Catalunya hi havia 794 focs moriscos, que representaven 3.573 persones (1% de la població del país). I el 1610, a la vigília de l’expulsió, sumaven 3.566 persones (0,75% de la població del país). Continuaven concentrats en el seu àmbit tradicional, però es distribuïen de manera desigual. A Lleida o a Tortosa, representaven menys del 5% de la població. Però, en canvi, als nuclis rurals de la regió, aquests percentatges es disparaven. A Flix, Móra o Tivissa eren un de cada tres veïns. A Vinebre, Benifallet o Tivenys, eren la meitat de la població. A Seròs, Aitona o Ascó, eren tres de cada quatre veïns. I a Miravet, eren el 96% de la població.
Què va passar amb els moriscos catalans?
L’expulsió dels moriscos de la monarquia hispànica va ser la pitjor crisi humanitària del segle XVII europeu. Però a Catalunya l’impacte va ser molt menor. Les investigacions modernes revelen que a Catalunya es van donar una sèrie de circumstàncies que van atenuar aquell problema. La primera i la més important seria l’escassa massa de població morisca (3.566 persones, el 0,75% de la població), que contrastava amb la de l’Aragó (38.256 persones, que representaven el 15% de la població) o amb la del País Valencià (124.000 persones, que representaven un 33% de la població). I la segona, l’elevat grau d’integració d’aquella minoria amb relació a la majoria cristiana. El professor Terricabras explica que el jesuïta Pere Gil havia proclamat que els moriscos catalans tenien el català com a llengua pròpia i que “eren bons cristians”.
L’expulsió
Això no impediria el maltractament que van rebre en el camí entre Lleida i els Alfacs per part dels comissaris reials hispànics, dels Tercios de Castilla que els havien de conduir fins a l’embarcament i dels mariners encarregats de l’operació. El professor Terricabras explica que “van suportar condicions penoses i tota mena de vexacions”, i quan va córrer la veu que les naus que transportaven els moriscos valencians cap al nord d’Àfrica buidaven la càrrega a alta mar, o que els supervivents eren assaltats per la moreria magribina en arribar a destí, es van produir algunes fugues. En el lliurament de demà (i II), veurem on van fer cap aquells moriscos catalans i com després de l’expulsió es va produir un curiós retorn clandestí —amb la complicitat de les autoritats civils i eclesiàstiques catalanes, i amb la protesta i l’oposició de l’aparell hispànic— al país.