Martin Parr, cronista incisiu de la quotidianitat britànica i figura clau de la fotografia documental contemporània, ha mort aquest dissabte a casa seva, a Bristol, a 73 anys. La seva família ho ha fet públic aquest diumenge a través d’un comunicat a les xarxes socials, en què també ha anunciat que la Martin Parr Foundation i l’agència Magnum Photos treballaran plegades per preservar i difondre el seu llegat. Diagnosticat amb càncer l’any 2021, Parr va consagrar dècades de treball a retratar amb humor, ironia i un marcat sentit crític les aspiracions, les contradiccions i els rituals quotidians de la classe mitjana del Regne Unit. Les seves imatges, plenes de colors vius i d’una mirada incisiva, van capturar les singularitats de la societat britànica com poques altres, convertint-lo en una veu fonamental dins de la fotografia europea i mundial. “Trobarem molt a faltar en Martin”, ha expressat la fundació en l’anunci de la seva mort.
Nascut el 1952 al comtat de Surrey i crescut a Epsom, Parr va heretar la passió per la fotografia del seu avi George, un aficionat que li va transmetre la curiositat pel retrat de la realitat. Aquesta fascinació primerenca va cristal·litzar-se en una mirada singular amb què, durant més de mig segle, Parr va documentar la vida quotidiana del Regne Unit, centrant-se amb especial atenció en el sistema de classes anglès. Amb humor i ironia, Parr va immortalitzar des dels hàbits vacacionals de la classe treballadora fins als rituals de les comunitats rurals o els privilegis ostentosos de les elits en èpoques convulses com el thatcherisme. El seu llibre més icònic, The Last Resort: Photographs of New Brighton (1986), va marcar un punt d’inflexió en la fotografia documental, trencant amb el blanc i negre clàssic per apostar per colors saturats i estridents, amb una estètica propera a les postals populars dels anys cinquanta i seixanta.
L’obra de Parr, sovint satírica, no va estar exempta de crítiques. Alguns li retreien una certa condescendència, acusant-lo de retratar les classes més desafavorides des d’una òptica de classe mitjana, tot i que el seu objectiu també va apuntar cap a aquesta mateixa classe i als sectors més privilegiats del país. Ell mateix reivindicava una mirada empàtica i compromesa, assegurant que tots els fotoperiodistes són “d’esquerres”, ja que per exercir aquesta professió cal que “t’importi la gent”. “Intento assenyalar quan trobo veritats universals. La veritat és subjectiva, però és el món tal com el vaig trobar”, va afirmar en una entrevista a The Architectural Review l’any 2020. Aquesta voluntat de mirar cap endins va quedar plasmada en The Cost of Living (1987-1989), una sèrie que ofereix una mirada mordaç a les aspiracions i convencions socials de la classe mitjana britànica.
Membre de l’agència Magnum des del 1994, que va presidir entre el 2014 i el 2017, Parr solia definir la seva obra com a “fotografies serioses disfressades d’entreteniment”. El seu ingrés a la cooperativa fotogràfica va generar controvèrsia, fins i tot dins la mateixa organització: el llegendari fundador Henri Cartier-Bresson el va descriure com “d’un altre planeta” per la distància estilística amb la línia clàssica de Magnum, referent mundial del fotoperiodisme. Va ser acceptat per un sol vot de diferència. Ja consolidat, Parr va impulsar l’any 2014 la Fundació Martin Parr, que acull el seu arxiu personal i una àmplia col·lecció d’obres d’altres fotògrafs britànics i irlandesos, amb l’objectiu de preservar i difondre el patrimoni documental del seu entorn.