El filòsof, escriptor, professor, crític d'art i activista polític Xavier Rubert de Ventós ha mort a Barcelona als 83 anys. Nascut a Barcelona l’1 de setembre del 1939, Rubert de Ventós va formar part del Front Obrer de Catalunya (FOC). El 1975 va ser expulsat, per motius polítics, de la seva càtedra de la Universitat de Barcelona i es va exiliar a França. Durant la transició va ser molt actiu en el Col·legi de Filosofia. Del 1982 al 1994 va tenir una carrera política molt activa. Va militar al Partit dels Socialistes de Catalunya, i va ser diputat al Congrés per aquest partit del 1982 al 1986, per més tard passar al Parlament Europeu (va ser eurodiputat del 1987 al 1994). 

Al cap d'uns anys va passar a donar suport a Convergència i en els darrers anys va evolucionar cap a l'independentisme (un independentisme "no nacionalista", segons va puntualitzar), tot i que sempre va ser crític amb el procés. També va lamentar haver-se ficat en política, en considerar que "la democràcia és el totalitarisme de les aparences". Pel que fa a la seva obra filosòfica, va ser deixeble de José Luis López Aranguren i va rebre la influència de la intel·lectualitat catalana formada per noms com el seu pare Joan Rubert i Josep Maria Calsamiglia i Jordi Maragall, deixebles al seu torn de Joaquim Xirau.

El 1965 es va doctorar en Filosofia per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre estètica, titulada ‘La estética de la abstracción’ i des del 1973 va ocupar la plaça de catedràtic d'Estètica i fundà, amb Eugeni Trias, Antoni Vicens i Jordi Llovet el Col·legi de Filosofia, l'any 1976, que el 1982 es va ampliar amb altres filòsofs com Pere Lluís Font, Jaume Casals, Miquel Morey, Josep Ramoneda. Rubert de Ventós va ser autor de més de 30 obres, en català i castellà, entre les quals s’inclouen ‘Catalunya: de la identitat a la independència’ (1999), prologat pel seu amic de tota la vida, Pasqual Maragall; ‘Filosofia d'estar per casa’ (2004), i ‘Teoria de la sensibilitat nacionalista’ (2006). La seva última obra, ‘Si no corro, caic’, va ser publicada el 2017.

El seu treball ha estat reconegut amb premis com el Ciutat de Barcelona (1963), el Lletra d’Or (1968) i l’Anagrama d'assaig (1973) i el 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva trajectòria cultural. El seu pensament també es va filtrar a través de la docència, que va impartir com a professor de filosofia en diverses universitats catalanes i dels EUA. Va crear la càtedra Barcelona-Nova York de llengua i cultura catalanes i la seva activitat docent va passar per la Universitat de Cincinnati, Ohio (1964), la Facultat de Filosofia de la Universitat de Harvard (1972), la Facultat d'Arquitectura de la Universitat de Califòrnia a Berkeley (1973) i cursos en universitats de Mèxic i Veneçuela. L'any 2019 va cedir el seu arxiu a la Universitat Pompeu Fabra.