Miqui Puig (L'Ametlla del Vallès, 1968) és un border collie, hiperactiu, sempre inquiet, en constant moviment, com la Pancho, la preciosa gossa pastora que cada matí a hores intempestives el va a buscar al llit perquè la tregui a passejar. Cantant, productor, DJ, mànager, presentador de televisió, locutor de ràdio, editor de revistes musicals de culte... Ara suma una nova experiència a la seva extensíssima trajectòria amb la publicació de Yo no quería ser Miqui Puig (Magazzini Salani, 2025), tot i que qui va ser líder de Los Sencillos emfatitza que la redacció d'aquesta particular autobiografia ha estat molt més que afegir un nou capítol a la seva carrera artística. L’obra, escrita a partir de dietaris que acumula des del 1992, no només és un recull de memòries personals, sinó també una mena d’exorcisme emocional. "És el que més mal m’ha fet mai", explica l'autor de Bonito es i altres cançons pop d'amor que formen part indissociable de la nostra banda sonora vital. "Però això ja no marxa", afirma. El llibre és, sobretot, una immersió honesta i serena en la seva vida, un retrat íntim i, alhora, un testimoni generacional.
Yo no quería ser Miqui Puig és, sobretot, una immersió honesta i serena en la seva vida, un retrat íntim i, alhora, un testimoni generacional
Miqui Puig ha volgut fugir deliberadament de l’estil habitual dels llibres de memòries musicals. "No volia fer un llibre de rock", insisteix. "Volia fer un exercici literari." Ho ha aconseguit, una de les grans virtuts de l'obra és la seva prosa afinadíssima. Inspirat per obres com Patient – The True Story of a Rare Illness de Ben Watt (Everything But the Girl), que barreja vivències personals amb reflexions més profundes, Puig s’ha proposat oferir una mirada pròpia, despullada de nostàlgia fàcil i de xafarderies. "Molta gent em preguntava si hi hauria moltes rajades? I no, no em ve de gust rajar".
Una part clau del llibre són les entrades de diari, petites píndoles que obren cada capítol (cadascun d'aquests centrats en un dels aspectes que han marcat la personalitat de l'artista: l'amor, la mort, la moda...) i que revelen l’evolució d’un artista que, al llarg dels anys, ha après a conviure amb les seves inseguretats i contradiccions. "Jo he escrit cada dia des del 92. Quan em llevo, m’assec, esmorzo, escric... A vegades és trivial, a vegades hi ha coses xules, a vegades hi ha reflexions", explica. Aquest hàbit ha estat fonamental per donar forma al llibre, però també per mantenir viva la seva necessitat creativa. El procés d’escriptura, però, no ha estat fàcil. Durant la pandèmia, gairebé llença els seus dietaris. Lluny de desfer-se d'ells, els va recuperar descobrint-hi una (agradable) amenaça: "Això em fotrà mal, algun dia m’hi faré mal...", es repetia. I, efectivament, el mal ha arribat en forma de confrontació amb el passat, amb els errors, amb les decisions preses. De la mateixa manera que Yo no quería ser Miqui Puig no cerca fer les paus amb res ni amb ningú, però sí que ofereix una mena de catarsi, un alliberament. "Fer les paus no... Però escriure el llibre, a mi m’ha calmat. M’ha remogut molt, però m’ha calmat."
Retrat personal, radiografia generacional
Miqui Puig es reivindica com un "maverick", un outsider, algú que mai no ha acabat d’encaixar dins la indústria musical catalana i espanyola. Tant en la seva trajectòria artística com en el llibre, mostra aquest desencaix amb honestedat i amb una lucidesa que el distingeix. “És una mica com la incomoditat de Miqui Puig, és un personatge que hi és, però és incòmode per a tothom, perquè no saps on ubicar-lo.” De la mateixa manera que admet que ha trigat a escriure el llibre perquè li calia trobar el moment oportú: "Ha arribat en un moment guai. Em venia de gust. Ho tenia clar." Yo no quería ser Miqui Puig arriba en un moment de maduresa vital i artística, en què Puig se sent amb més seguretat per mirar enrere i posar ordre al caos. "Com més grans ens fem és quan millor estem."
Miqui Puig ha convertit la seva vulnerabilitat en literatura, la seva memòria en document, i el seu desencaix en una veu clara, que traspua dignitat i passió
El llibre també és, inevitablement, un relat d’educació sentimental i sexual. Puig no esquiva temes incòmodes de la seva generació: "Érem misògins perquè no ens havien ensenyat una altra cosa. Érem porucs. No sabíem estimar d’una altra manera." El cantant exposa com el seu entorn i la seva formació emocional han estat marcats per dècades de canvis socials, polítics i culturals viscuts sobretot des de Barcelona, ciutat que ocupa un lloc central en la seva memòria i en el llibre. Tot i que el llibre és profundament personal, Puig també hi troba un valor col·lectiu: “Tot retrat personal és una radiografia generacional.” I, potser per això, el seu testimoni ressona amb persones molt diverses, fins i tot amb aquelles amb qui no té cap vincle directe: "M’estan arribant feedbacks de penya molt diversa, gent que no m’esperava..." Amb Yo no quería ser Miqui Puig, l’artista ha fet un pas valent. Ha convertit la seva vulnerabilitat en literatura, la seva memòria en document, i el seu desencaix en una veu clara, que traspua dignitat i passió. Un llibre que no busca agradar, sinó explicar.