El cantautor terrassenc MIquel Pujadó (que naixés a Madrid un dia de setembre de 1959 és un fet del tot circumstancial) acaba d'ampliar la seva extensa nòmina discogràfica amb De foc i de vellut (Segell Microscopi, 2021). La nova obra d'aquest creador que també destaca com un gran historiador de la cançó d'autor, gènere que ha tractat amb diversos assajos, està conformada per setze temes que són pura orfebreria compositiva, cançons que són malabarismes verbals en què es combinen humor, tendresa i, quan convé, ferocitat. Paraules revestides amb melodies acurades i amb uns arranjaments tan brillants com eclèctics. Nou repertori en què despunta 'Un rei d'ocasió', cançó en què Pujadó somia amb una societat sense institucions tan anacròniques com la monarquia. És ell mateix qui ens descobreix la gènesi i significat del tema.
L’enemic número u
'Un rei d'ocasió' és una cançó narrativa, un gènere poc conreat aquí, però molt habitual a la cançó francesa i la italiana, i, sobretot, una cançó humorística. M’agrada explicar històries, i utilitzar sempre que puc l’humor, que és l’enemic número u dels fanatismes de tota mena, i un sistema molt efectiu quan es tracta de satiritzar determinats fets, persones i comportaments. També és una picada d’ullet a una altra cançó. De vegades, hi ha cançons que deriven d’altres cançons: Gainsbourg va escriure 'La chanson de Prévert' a partir de 'Les feuilles mortes'; la 'Supplique pour être enterré à la plage de Sète', de Brassens, és a la base de 'Les meves vacances' d'Ovidi Montllor i 'Al darrer adéu' de Pere Tàpias, l’humorista i actor Francis Blanche, molt abans que La Trinca, ja va utilitzar la cinquena simfonia de Beethoven per parlar no pas del paper de vàter sinó de 'La pince à linge' (la pinça d’estendre la roba)...
El cantautor Miquel Pujadó acaba de publicar el seu nou disc, De foc i de vellut. Foto: Arxiu Segell Microscopi
Un supòsit absurd
Justament, la picada d’ullet a què em referia l’he feta a Francis Blanche i a la seva cançó 'Général à vendre'. La música no hi té res a veure (en el meu cas, la cançó rumbeja gràcies a la guitarra flamenca de Pedro Javier González) i la història només té en comú amb la de Blanche l’element desencadenant, tot i que el general en venda, en el meu cas, ha esdevingut un rei. Perquè vull pensar que, en el futur indeterminat en què té lloc la història, les monarquies ja seran una institució perduda enmig de les boires del passat. He partit d’un supòsit absurd: un monarca descongelat que un bon home compra als Encants i s’enduu a casa, i he seguit un fil argumental lògic a partir d’aquest absurd inicial, tot creant un petit sainet on la similitud amb personatges reals és (no sigueu malpensats!) pura coincidència... La dimensió teatral ha estat potenciada amb la veu d’una actriu i un actor relacionats amb Dagoll-Dagom: Aina Sànchez (Maremar) i Ferran Frauca (El Mikado, Mar i Cel, Poe...), mentre que l’arranjament de la cançó ha anat a càrrec de Xavier Batllés (Orquestra Mirasol, La Rondalla de la Costa, etc.)