Què ens queda quan la vida es complica? Per al protagonista de Les Coses Excepcionals, la resposta comença amb una llista. Un nen de sis anys intenta entendre l’intent de suïcidi de la seva mare i, davant d’una situació que el supera, decideix recollir tot l'extraordinari de la vida en un inventari: menjar gelat, el color groc, les guerres d’aigua o que et deixin mirar la televisió fins tard.
Amb el temps, aquella iniciativa infantil deixa de ser només una manera d’acompanyar algú que estima i es converteix en un fil conductor de la seva pròpia història. Aquesta és la premissa de Les Coses Excepcionals, l’obra de Duncan MacMillan que ha arribat a Broadway i que des d’aquest dijous es pot veure al Teatre Borràs de Barcelona. Un monòleg participatiu produït per Sixto Paz que recull Miki Esparbé (Manresa, 1983) com a protagonista i Pau Roca a la direcció.
Ens hem trobat amb l’actor a la sala Muriel per parlar d’aquest retorn al teatre i de la importància de la comunitat i la cultura. Esparbé, amb la seva manera de buscar motius per continuar, també ha reflexionat sobre el sentit de la vida i el que implica estimar algú.
Has trobat a faltar el teatre quan no tenies cap projecte entre mans?
El teatre sempre es troba a faltar. Jo intento fer un muntatge cada any, any i mig com a molt, per poder donar també espai a fer projectes audiovisuals. Sobretot perquè són dos tipus de llenguatges diferents, dos tipus d'experiències diferents, un desplegament artístic diferent... El teatre és l'essència i l'origen de tot. Està bé no desvincular-se'n i no deixar-ho penjat molta estona perquè no hi podria viure sense el teatre.
És el teu primer monòleg. Com ha estat el procés de preparació?
Per una banda, és molt desagraït perquè no tens ningú amb qui poder compartir l'experiència de passar text i comentar la jugada. Però no he estat sol en el procés, teníem a la Júlia, la nostra ajudant de direcció, i el Pau Roca, que és el director i també ha sigut intèrpret del muntatge durant molt de temps. M'he sentit molt acompanyat en el procés. Vam fer una fórmula estranya, perquè vam assajar aquest text al juny i ara l'hem refrescat a l'octubre per fer-lo al novembre. Llavors, clar, durant aquest estiu era un animal rar, els col·legues se n'anaven a la platja i jo em quedava a casa passant text. És desagraït aquest punt, està sol tirant text, però després, ho trobo més com un al·licient, com un repte, el fet d'intentar estar sol en escena en una obra tan oberta a públic. De fet, és un format estrany. Jo tindré públic sobre l'escenari. És una experiència com 360 graus.
Té un punt d'improvisació?
Sí, a veure, és una obra oberta a públic, però no tan oberta com perquè de cop i volta se't pugui destarotar. Poden passar coses, evidentment, i has d'estar despert perquè de vegades el públic et pot oferir coses que tu has de saber recollir i has d'estar fresc. Sempre sortirà bé, però de vegades pot sortir d'una manera més brillant o menys.
L'obra parla de la salut mental, de la depressió, de la pèrdua. Com t'ha afectat personalment treballar amb una història com aquesta?
M'he adonat que és un tema universal i atemporal. La primera vegada que es va representar Les Coses Excepcionals aquí a Barcelona va ser el 2018 i el debat de la salut mental era bastant pioner. Ara estem més acostumats perquè esportistes, artistes, polítics parlen obertament sobre el tema i s'ha trencat una mica l'estigma. Però aquests dies, en la promoció, estic col·locant sobre la taula la meva segona reflexió al respecte: potser el que ens hauríem de plantejar és l'accessibilitat a aquesta salut mental, ara mateix. Avui dia, ja hem normalitzat que qui més qui menys pugui anar a un terapeuta perquè el pugui ajudar a reconduir algunes situacions, però ara el que hauríem de valorar és si aquest accés al terapeuta ha de ser per la via privada o si s'ha de facilitar l'accés per la via pública. De fet, la pandèmia va ajudar una mica a obrir el debat sobre aquesta accessibilitat, però ara més que mai també està sobre la taula. I ja està bé que el tinguem.
La comunitat és l'única manera de combatre aquest aïllament que et ve donat en un moment d'hores baixes.
Com m'ha afectat a mi? He tingut l'oportunitat de fer dos bolos abans de venir al Borràs i t’adones de com el text arriba a la gent. Més enllà del tema de la salut mental, també parla de com acompanyar a gent que està en un moment delicat, de la importància de la comunitat, que és l'única manera de combatre aquest aïllament que et ve donat en un moment d'hores baixes. Crec que aquesta importància de la comunitat es fa molt evident en una sala on la gent es veu directament, perquè és una funció que passa amb les llums de sala obertes tota l'estona. És una experiència en comunitat, de fet, pretesa des del guió. M’adono del poder del teatre amb espectacles com aquest. De les preguntes que genera a qui ho ve a veure, de la necessitat que té de comentar-la quan surt de la sala i també de la màgia del teatre. En el fons, és una obra esperançadora.
I reivindicativa?
En un moment com el que vivim, on s'està fins i tot normalitzant una aparent deshumanització imminent i aberrant, en un món tan polaritzat, fer una obra que apel·la directament l'empatia és una idea revolucionària. Estem en un període on hi ha una epidèmia de l'aïllament. Hi ha aquesta era nostra de la individualització, d'estar tots enganxats a una pantalleta… Quantes vegades t'has trobat algú que et diu: "No, és que ara m'he de prioritzar a mi”. D'acord, però és important la xarxa. És important saber estar acompanyat, saber estar envoltat de gent que et conegui o amb qui tinguis la confiança suficient per poder compartir les coses bones i dolentes.
Es pot ajudar una persona amb problemes de salut mental sense ser un professional de la salut?
Evidentment, aquí no es demana que la gent tingui una carrera universitària de psicologia i tres màsters per poder acompanyar algú. En un moment de la funció dic: “Si viviu una vida llarga i arribeu al final sense haver-vos sentit profundament deprimits ni un sol cop, segurament no heu estat prou atents”. Jo crec que qui més qui menys a la vida ha tingut algun moment d'estar molt tou. Per una ruptura sentimental, per la pèrdua d'algú, per un dol concret, fins i tot per un dol laboral. Hi ha molts tipus de dols. Però crec que davant de qualsevol període com aquests és important sentir-se acompanyat. De vegades, es tendeix a pensar en aquesta comunitat com algú que t'ha de donar solucions per a tot, però senzillament és no sentir-te sol davant d'aquesta incertesa. És important tenir un entorn prou poderós per no sentir-te sol en el camí. I per això és important la comunitat, no perquè tinguin grandíssims coneixements i moltíssimes eines, sinó per ser-hi, senzillament.
He crescut en una casa on érem tres: dues germanes i jo, i això també fa que tingui aquesta sensació de créixer en companyia.
Tu ets més d’aïllar-te quan travesses un mal moment o t’agrada compartir-ho tot amb les persones del teu cercle?
Soc un ésser bastant social. És veritat que amb els anys li he donat cada cop més valor o he pres més consciència de l'energia que em suposen les coses. Fa quinze anys no era tan conscient del que una setmana trepidant podia suposar per a mi. Combinar feina amb lleure, anar a una estrena, rodar, fer una obra de teatre a la nit… Ara sí que en prenc molta consciència. Intento sobretot cuidar els espais en els quals puc gaudir també de la meva tranquil·litat, perquè això és el que també em fa carregar la pila per a quan arribi el moment d'estar socialitzant. Si no pogués gaudir del meu entorn, tampoc tindria el caràcter que tinc. He crescut en una casa on érem tres: dues germanes i jo, i això també fa que tingui aquesta sensació de créixer en companyia.
Què és el més gros que has fet mai per una persona que estimes?
Segurament ser-hi. Ser-hi més enllà de tot. Ser-hi entenent les variables de l'altre. Ser-hi fins i tot quan fa mal, de vegades. Suposo que això seria el més maco, el més generós i alhora també el més dolorós. Amb els meus encerts i els meus errors, però sí, tractar de ser-hi.
Com descriuries el nivell de connexió que has aconseguit amb l'obra?
Està tan ben escrit que és molt fàcil empatitzar amb aquest text. Parla d’una cosa universal. Potser no et sents directament interpel·lat per la relació del protagonista amb la seva mare, però sí que t'has pogut sentir interpel·lat per tractar d'acompanyar algú o per un moment en què et van acompanyar a tu. Parla del dol, parla de la pèrdua. I també ho fa amb molt d'humor. A casa meva, per exemple, s'ha funcionat molt així. S'han relativitzat molt segons quines situacions gràcies a l'humor i ens ha salvat moltes vegades. L’obra utilitza l'humor per apropar-te a la història, no per allunyar-te, ni mirar-t'ho des de lluny. I des del somriure o des del riure, fins i tot dins la funció, moltes vegades et trobes fent reflexions molt profundes.
Quina seria la llista de coses excepcionals del Miki Esparbé?
Mare meva, n'hi hauria moltes. Moltíssimes. Des de les coses més frívoles com llevar-me al matí i posar-me la ràdio abans de fer el cafè a una bona abraçada, a posar-te a dins del llit acompanyat a ple hivern i notar l'escalforeta. Una bona cançó, un bon espectacle, sortir de qualsevol galeria, sala o cinema amb la sensació que allò t'ha fet "pessigolletes" al cervell. Això per a mi són coses excepcionals.
Creus que a mesura que ens fem grans ens costa molt més trobar aquestes coses que fan que la vida tingui sentit?
Se sofistiquen, evidentment, perquè la vida es complica. Durant alguns anys he trobat a faltar no tenir obligacions, no tenir una targeta de crèdit. Aquell moment en què tota la teva vida era sortir al carrer a l'estiu, tenir cent “peles” a la butxaca i pensar que tot el que has de fer aquesta tarda és sortir amb els col·legues, jugar i comprar-te unes llaminadures. Ara bé, no s'ha de ser tan naïf a la vida. Ens fem grans, creixem, madurem i evidentment la llista se sofistica. És maco que se sofistiqui, però també és maco tenir les primeres coses de la llista de quan eres petit, poder mirar qui eres i veure com perceps aquella vida des de la maduresa, des de ser adult.
Pateixo per la cultura. Hi ha unes eleccions a prop i s'ha d'animar la gent a votar i a votar amb cap.
Quin moment travessa la cultura ara mateix?
És un moment delicat, d’un risc alt. Pateixo per la cultura en general. Hi ha unes eleccions a prop i s'ha d'animar la gent a votar i a votar amb cap. Hi ha petits avisos del que se suposa que podria passar. Fa poc a Castella-la manxa van comentar que potser a partir d'ara els criteris per donar subvencions a productes, a guions i a projectes audiovisuals es definiria en funció de tendències ideològiques. Això és una censura en tota regla. Hi ha moltes boles i molta desinformació lligada al sector cultural perquè interessa que corrin. Aquests dies llegia sobre el tema del sistema de punts, precisament a l'hora de donar subvencions. Els punts a una pel·lícula no es donen pel guió ni pel que tracti aquell guió, en absolut. Es donen zero punts per això, però la gent no ho sap. Hi ha moltes disciplines en aquest país que són subvencionades en alguns aspectes i reben algunes ajudes. El que passa és que tenim la sort i la fortuna de dedicar-nos a un sector que el que fa és estimular l'esperit crític de la gent i afinar la mirada i el paladar. I això, de vegades, per segons quins sectors, es veu com una amenaça. Suposo que hi ha certa por que això continunï sent així. Jo espero i desitjo que la gent voti amb cap i amb ganes. Però vaja, els que ens dediquem a la cultura continuarem intentant-ho i fent la nostra feina, que és el millor que sabem fer. I comunicant, que és el més important.