Tot això de la comprensió lectora és culpa dels mestres. Les escoles ja no ensenyen com abans. I també és culpa del professorat de català de secundària, que tampoc no sabem com promoure la llengua i la lectura entre l’alumnat. Sí, sí, és clar: tot és culpa nostra, de les escoles i dels instituts, perquè no “ensenyem” ni “expliquem” prou bé res i, com a conseqüència, el nivell de la comprensió lectora de l’alumnat és el que és. Ah! I també és culpa del bilingüisme, que mata la llengua catalana i fa que l’empobriment lèxic del català sigui cada vegada una qüestió més preocupant. El castellà fa que llegim menys en català i que prioritzem la llengua veïna a qualsevol lectura en català… I no ens oblidem tampoc d’esmentar les interferències de les noves tecnologies i de les pantalles a l’educació (en general) i a la lectura (en particular). És culpa dels mòbils, dels ordinadors i també de les tauletes. Perquè no hi podem competir i perquè això, a més a més, fa que a les cases ja no hi hagi paper: ni diaris ni revistes ni butlletins ni res de res! Tot són pantalles. I, és clar, no podem competir amb una pantalla, principalment i bàsicament perquè és molt més atractiva que no pas un grapat de fulls per als infants, per als adolescents i fins i tot per als adults.

I les biblioteques? Les biblioteques també en són culpables! I tant! No han sabut adaptar-se a aquest nou món digital! Una vergonya. Sí, sí. També és culpa de les biblioteques. I no només d’això de la comprensió lectora, eh? Escoles, pantalles i biblioteques són les culpables també dels problemes de fluïdesa lectora dels estudiants, de la manca de vocabulari de la majoria d’aquests i fins i tot de la falta de pràctica i d’habilitats d’estudi, així com dels problemes emocionals i d’atenció…

Ajudem-los a llegir

Són només l’excusa i la justificació que necessitem com a societat per 'perdonar-nos les nostres culpes' i, així, dormir tranquils

Au va, home, vaaaa! Si bé algunes d’aquestes afirmacions (o acusacions) en determinats casos (i molt concrets) podrien ser inclús veritat, moltes vegades són només l’excusa i la justificació que necessitem com a societat per “perdonar-nos les nostres culpes” i, així, dormir tranquils. Perquè el fet d’assumir que en som responsables i que com a individus, com a famílies, com a pares o com a germans també en tenim una gran part de culpa… per a nosaltres seria massa. Seria un gest autocrític memorable. Històric. Simplement, màgic. Seria, per una vegada, admetre que fem coses malament i, que a vegades, ens equivoquem i també som responsables del que passa als nostres infants i als nostres joves. I, si bé és veritat que el fet que la comprensió lectora dels estudiants de Catalunya sigui de les més baixes d’Espanya i d’Europa, no es pot entendre sense un context polític, social, tecnològic, escolar, lingüístic i etc., també hem de ser prou honestos per reconèixer que individualment i a casa tampoc no fem les coses massa bé.

Som els seus referents. Som els seus pares, els seus professors, els seus padrins, els seus amics… I, com a referents, ens hem de fotre les piles i hem de voler revertir aquesta situació

Som els seus referents. Som els seus pares, els seus professors, els seus padrins, els seus amics… I, com a referents, ens hem de fotre les piles i hem de voler revertir aquesta situació. Anem a la biblioteca amb els nostres fills, ajudem-los a llegir quan són més petits, no tinguem el mòbil tot el dia a la mà, intentem regalar-los llibres, fomentem la lectura a casa, treballem i parlem amb l’escola i l’institut... No ho sé, però fem-hi alguna cosa i deixem-nos de culpables. Ah, i qui em digui que no té deu minuts al dia per dedicar a, per exemple, acompanyar els seus fills (o nebots o germans o estudiants) a la lectura, que miri, si us plau, quantes hores ha passat avui al telèfon mòbil. No fotem!