Fa temps vaig tractar una noia que adorava els gossos. Quan es posava romàntica, que era quasi sempre, em deia suplicant: “Vull que tinguem un gosset”, o "vull que anem en poni". A mi em posava tendre veure aquella devoció tan gran pels animals de quatre potes; gairebé em sembla que em desarmava. No obstant, com que recordava el cas d’un amic meu que va recollir un gos del carrer per fer contenta la seva dona i al cap d'un mes escàs l’estava cuidant sol, per si de cas, anava donant llargues. 

Malgrat que, evidentment, trobo que és abjecte maltractar les bèsties tampoc no sóc d’estimar-les d’una manera histèrica o massa apassionada. De petit vaig tenir unes tortugues de Califòrnia esquerpes i avorrides que feien cara de funcionari vell i emprenyat. També vaig tenir un pollet fredolic i groc com una margarida, que vivia com un rei sota una llum vermella. Un dia el vaig treure de la capsa perquè corregués alegrement pel bosc i l’empatx de llibertat va ser tan excessiu que es va morir intoxicat per una planta verinosa.

Un altre disgust que vaig tenir amb això dels animals va ser un cop que, a l’estiu, vaig caçar mitja dotzena de granotes Reina en una bassa. Les vaig posar dins d’un pot de vidre amb aigua i, quan em van cridar a dinar, les vaig deixar a la terrassa de l’hotel perquè poguessin veure les muntanyes. Quan vaig tornar, el sol havia escalfat el pot amb tanta ràbia que les granotes suraven a la superfície garratibades i descolorides, com si fossin les mòmies de Pompeia. 

L’experiència em diu que les persones que estimen les bèsties d’una manera visceral sovint han renunciat a explotar aquell optimisme creatiu tan natural de la infantesa, que al final és el que fa que el món avanci. Hi ha excepcions, com Paul Léautaud, que va néixer en un prostíbul i va viure dues guerres mundials. Léautaud va escriure pàgines delicioses envoltat de gats i gossos que recollia del carrer. En el seu cas, els animals protegien el seu geni de les ferides que li havia infligit el món, però en general la preocupació per les bèsties és una excusa manierista per disfressar el narcisisme i la buidor.

Els animals estan bé perquè ens posen en contacte amb l’autenticitat i la innocència de manera fàcil i ens ajuden a sentir-nos persones generoses sense necessitat de pensar gaire ni fer esforços rellevants. Igual que els nens petits, els animals són més fàcils d’estimar que els éssers humans perquè són més transparents i previsibles i, per tant, més fàcils d’enredar i d’utilitzar. Les persones són complicades. No només ens posen contra els nostres límits i les nostres ombres, a més tenen el costum de demanar explicacions. 

En un animal hi pots projectar emocions pures i dir-li el que et plagui. Acaronar un gos fa baixar la pressió arterial perquè, malgrat que tu dius que no ho faries, en el fons saps que fins i tot si l’abandonessis a la carretera per anar-te’n de vacances, ell mai no s'hi podria tornar. Paul Léautaud, que va ser un dels primers animalistes, va acabar ofegant la seva mona en un barril d'aigua, un dia que li va tocar molt els collons. Si Paul Léautaud que era un geni va fer això, imagineu-vos què són capaços de fer sota pressió alguns polítics del PP o de Podemos que van d'animalistes.