"Vaig anar al concert de presentació de Cómo no hacer un trío, el disc del Sr. Chen (productor de Lildami). Allà em van presentar a Scottie DK (productor que ha treballat amb artistes com Mama Dousha, Spxxn P, El Noi de Tona o el mateix Sr. Chen ndr.-). No el coneixia i em va donar molt bona vibra. Un dia el vaig escriure i li vaig explicar que volia posar en marxa el meu projecte. Li vaig proposar que se sumés, i va acceptar de seguida. Ens vam llançar". Així naixia Flora, el grup intersecció de pop punk i música urbana de la Mariona Batalla, projecte en què a més del productor també milita el seu germà, l'Oriol Batalla, tocant la bateria.
Coneguda fins ara per formar part de l'entourage en directe de Lildami i per ser una de les veus d'Els Experts, el programa matinal d'iCat, la Mariona ara debuta al capdavant de la seva pròpia aventura, Flora, col·lectiu amb què avui ha publicat el seu disc de debut, Llegenda. "Abans de formar part del projecte de Lildami ja tenia inquietuds musicals. El meu germà toca la bateria des dels 3 anys, i tots els meus amics són músics. Sempre he volgut fer música, tot i que és un univers molt masculinitzat. Em va costar molt trobar referents. Però va arribar un moment en què vaig voler unir els meus universos: el punk, escena en què fa anys que milito, i el trap i la urbana, que és el que he anat fent amb en Dami. D'aquesta unió ha sorgit Flora. Però em va costar fer el pas. Tenia una mica la síndrome de la impostora".
Per què?
Crec que el fet de ser dona... La música és un espai que està ple d'homes, però he volgut trencar amb tot, fins i tot amb les meves inseguretats. També, venint de fa anys de l'escena punk i hardcore a Barcelona, tenia una mica de por del que poguessin dir de Flora els meus amics, un projecte que és molt pop. Flora ha estat un moment de trencament.
Quina és la teva banda sonora vital?
Va haver-hi un moment de la meva vida en què només escoltava Hannah Montana i Green Day. Aquests dos vessants, el pop més mainstream i el punk i el hardcore, han format la meva personalitat. És un tòpic, però escolto tota mena de música. M'agrada el hardcore més clàssic i incendiari, el de bandes com Gorilla Biscuits o Minor Threat, però alhora a casa meva sempre s'ha escoltat els Beatles i Estopa. Soc de la generació 3XL, on vaig descobrir l'anime. La música japonesa té una sonoritat que em flipa. Ara he descobert Oques Grasses, i m'encanten. Tinc referents molt diversos. Amb Flora he sortit de la meva zona de confort. He trencat amb els estereotips que s'esperen de mi. I també he volgut aportar una proposta diferent en una escena musical catalana monopolitzada per les bandes de mestissatge de festa major on tot és bonic. Nosaltres volem parlar de vulnerabilitat, d'amors que no funcionen i coses que no surten bé. Ja n'hi ha prou que soni a tota hora, a tot arreu, Buhos, Stay Homas, Suu o La Pegatina. No tinc res contra ells. Els conec i són persones meravelloses. Però això ja s'ha fet. Han de sonar coses noves.
Amb Flora he sortit de la meva zona de confort. He trencat amb els estereotips que s'esperen de mi
La teva proposta, però, també remet al pop punk dels 2000, a Green Day, Blink 182, Good Charlotte o Simple Plan.
Tornen els 2000. I musicalment, també. Avril Lavigne ha publicat disc nou! A aquella època era la figura femenina que representava tot el que era alternatiu. L'any que ve, el 2023, venen a Barcelona Blink 182. Han venut totes les entrades en només dos dies. Això vol dir que hi ha una comunitat molt gran de gent que escolta pop punk. De fet, crec que el pop punk és el substitut del trap. El trap ja ha passat de moda.
Avril Lavigne podria ser un d'aquests referents que no tenies.
Hi havia les dues lectures d'Avril Lavigne. D'una banda, la de la tia bona que feia el mateix que els homes. Però a la vegada era una noia hipermasculinitzada: anava amb vambes d'skater, corbata, pantalons amples, samarretes amples... Havia de mostrar una imatge masculina per no quedar-se als marges.
Però havia d'estar bona.
Justament ahir vaig tenir una crisi existencial terrible.
Per què?
Avui dia per ser artista no només cal fer cançons sinó que has d'estar bona, has de saber cantar, has de saber ballar, has de dissenyar un bon màrqueting i saber portar les xarxes. I jo l'únic que vull és fer música. No em ve de gust tota la resta. No vull estar pendent d'haver de fer reels.
Però alhora tens una presència molt activa a les xarxes.
Sento que estic en un moment superexplosiu, però vull que tot passi de forma orgànica i natural. No vull forçar res. Vull arribar on hagi d'arribar sense forçar res, per les meves qualitats, no perquè he fet un reels parlant de feminisme el dia 8 de març o de salut mental el 10 d'octubre. Jo vull parlar cada dia de temes de gènere, de salut mental, de música... I si ho peta, bé. I si no, també. Jo he vingut a jugar. I vull passar-m'ho bé fent música i fent ràdio amb Els Experts d'iCat. I el dia que no gaudeixi, ho deixaré.
T'ho passes bé?
Tinc molta feina, però m'ho passo bé. Passa que jo per defecte m'ho qüestiono tot. Soc una persona molt crítica. I pots tenir una feina que t'agrada molt i alhora tenir els teus moments de baixada. Jo treballo a un programa despertador i has d'estar superactiva de bon matí perquè l'oient s'activi. I m'encanta, però hi ha dies que preferiria estar a casa dormint sense haver de despertar a ningú.
Flora és una oda a les vulnerabilitats. A la mala sort. Al desamor
A quina hora et lleves?
Em llevo a una hora molt còmoda, a tres quarts de 8. Però hi ha dies que et lleves i no et ve de gust despertar a ningú. El millor de treballar a Els Experts és que he trobat el meu lloc i puc dir lliurement en antena que tinc un dia de merda i no passa res.
Flora ja és justament això.
Flora és una oda a les vulnerabilitats. A la mala sort. Al desamor.
És un disc... bipolar, de melodies contagioses i lletres molt intenses emocionalment.
Todo mal! (riures). Nosaltres diem que el mood de Flora és el de festa trista. Flora té aquest punt de colar-te un missatge destructiu amb una melodia que vols ballar-la. Està molt bé, això de ballar les penes. Per alguna cosa som la generació del mem. De riure quan les coses no surten bé.
Flora és un grup mem?
No sé si ho és, però estic disposada a parlar obertament de ruptures amoroses i de dies de baixada. I que consti que som un grup seriós i amb objectius.
Per cert, els teus amics punks que han dit del disc de Flora?
L'han rebut molt bé. M'estan donant molt de suport. Tot i que no sé fins a quin punt ho fan perquè són amics... Però també penso que hi ha una part de victòria en no agradar a tothom. No agradar a tothom significa que alguna cosa bé estic fent. La nostra música no és per a totes les oïdes.
Hi ha una part de victòria en no agradar a tothom. No agradar a tothom significa que alguna cosa bé estic fent
Jo trobo que sí. Si Green Day, si Blink 182, si Good Charlotte han arribat a tanta gent...
Però aquesta música és minoritària al circuit català. Per a mi el que fem amb Flora és molt fàcil de consumir perquè, en el fons, en última instància, és pop. Però la gent jove d'aquí que escolta aquesta música, ho fa a través de referents internacionals, com Machine Gun Kelly.
Perquè tampoc teníem referents locals dins d'aquesta escena.
M'agradaria que el projecte funcionés i crear precedent, musicalment i en qüestió de gènere. Com deia, durant molt de temps les dones aquí no hem tingut amb qui emmirallar-nos. Si jo volia fer-me tatuatges, portar pírcings... era perquè el bateria de Blink 182 en portava, de piercings, i el cantant d'Avenged Sevenfold va tot tatuat. La lliure expressió també passa per la teva estètica. Si fa uns anys em diuen que hi hauria una noia amb el cos tatuat parlant per la ràdio pública catalana, hauria respost que em semblava impossible. Crec que està canviant el paradigma. Això sent conscient que soc el comodí de la trucada per ser dona, alternativa i amb un discurs que no és l'hegemònic. Sé que em faran servir.
Lluitar contra el sistema des del sistema?
En aquest sentit, jo soc de l'equip de C. Tangana: entrar dins del sistema i des d'allà gratar. Si et quedes al marge, només canviaràs els marges. Però dins... Si puc fer que algunes coses canviïn, m'hi llançaré. I potser no me'n surto, perquè per sobre meu hi ha senyoros i senyoros i més senyoros manant, però ho intentaré. De fet, crec que ja hi ha coses que han començat a canviar.
Jo soc de l'equip de C. Tangana: entrar dins del sistema i des d'allà gratar. Si et quedes al marge, només canviaràs els marges
La música pot canviar el món?
No ho sé. Al final formes part de l'engranatge. Per sobre de la teva música està la discogràfica que té uns contactes que acaben sent el mateix senyor que decideix si sones o no. Hi ha un dit que, per certs interessos, acaba assenyalant qui ho petarà.
Encara estem així?
Totalment. Que Buhos ho continuen petant és l'exemple. Mai m'he trobat amb ningú que m'hagi dit que li agraden Buhos. I tot i així estan allà, tocant a tots els festivals i omplint tots els escenaris allà on van.
Per què estàs a la discogràfica en què publiques els discos si és la mateixa de Buhos, Stay Homas, Suu...?
No tinc cap problema a dir que altres artistes de Halley no m'agraden. I és sa. A Catalunya tenim aquest fals costum de dir que tots som amics i ens portem superbé. No, no és així. L'escena catalana s'ofèn per tot, però si vols entrar al sistema has de passar per l'adreçador. Però a Halley, he de dir, no només em tracten genial sinó que puc parlar aquestes coses amb ells obertament. Soc lliure d'opinar i no ens emprenyem.