Abans d'arribar a Madrid amb 18 anys per convertir-se en actor, i ídol d'adolescents, Mario Casas (La Corunya, 1986) va passar la infantesa i l'adolescència a l'extraradi de Barcelona. Va créixer en llocs com Collbató, Martorell o Esparraguera, i va conviure amb personatges com els que es dibuixen a la seva òpera prima. Durant el confinament a què la covid va obligar, tancat amb qui aleshores era la seva parella Deborah François, el protagonista de Tres metros sobre el Cielo va acudir a la seva memòria, a les històries personals d'aquells joves amb qui va passar tant de temps en entorns com Bellvitge o La Mina. Aquella gent que, explica l'intèrpret, havia fet algunes barbaritats. I es va posar a desenvolupar una història. Així va néixer Mi soledad tiene alas, la seva primera pel·lícula com a director, que aquest divendres arriba a les sales de cinema.
Mi soledad tiene alas és una història sobre joves sense futur, que creixen en la marginalitat i flirtegen amb la delinqüència, o s'hi tiren de cap, marcats per una realitat degradada i depriment
“Jo havia escrit molt des de sempre. Curtmetratges, algun tractament de guió... però mai no gosava enviar-lo a ningú. Em feia molta vergonya ensenyar-ho, i em deia que el que escrivia estava molt malament. Però va arribar la pandèmia i vaig pensar que era el moment de llançar-me”, ens explica. Va ser fonamental la complicitat de François, amb qui va coprotagonitzar El practicante (2020) i que tenia experiència com a actriu a les ordres dels germans Dardenne (el 2005, amb El niño), cineastes que són tota una referència del cinema social més compromès. Així les coses, d'aquell tancament va sorgir Mi soledad tiene alas, una història sobre joves sense futur, que creixen en la marginalitat i flirtegen amb la delinqüència, o s'hi tiren de cap, marcats per una realitat degradada i depriment. Un relat amb aroma a aquell cinema quinqui que va marcar la dècada dels 80, però també amb una mirada social més propera i un naturalisme desesperançat.
La veritat del barri
La pel·lícula ens presenta Dan (Óscar Casas), un noi introvertit que amaga el seu caràcter, la seva sensibilitat i un talent com a artista que amb prou feines explota pintant graffitis. Sense perspectives d'escapar d'una realitat que inclou l'absència de la mare i un pare violent acabat de sortir de la presó, el noi i els seus amics Vio (Candela González) i Reno (Farid Bechara) assalten joieries, petits cops amb el (no tan) infal·lible mètode de fer xocar un cotxe a l’aparador. Fins que un d'aquests atracaments surt malament i la fugida endavant està servida. "Volia parlar sobre uns xavals que es creuen els reis del món i que no tenen res a perdre: pel lloc on han nascut, per les seves famílies, per l'educació que hagin pogut tenir", explica Casas. “En realitat són joves sense somnis, que passen el temps al carrer, al barri, que és el que feia jo quan tenia aquesta edat i encara no sabia què volia ser actor”.
Són joves sense somnis, que passen el temps al carrer, al barri, que és el que feia jo quan tenia aquesta edat i encara no sabia què volia ser actor
És possible que la trama de Mi soledad tiene alas remeti a aquestes pel·lícules socials dels Dardenne, als mítics Perros callejeros o a títols com 7 vírgenes o Barrio. La poètica del perdedor en un tipus de cinema que aposta per la veritat per damunt de tot: “Potser és una història senzilla, però crec que té ànima, que té molta veritat, i això per mi era el que és realment important”, admet el cineasta novell. “Mira, hi ha una mica d'intemporalitat a la pel·lícula, és una mica dosmilera. Com van vestits, per exemple, aquesta és la roba que jo portava a la meva època. He intentat acostar-me tot el que he pogut a aquell extraradi de Barcelona que jo recordava. Així que hi ha alguna cosa vintage a la pel·li. O la música, ara mateix al barri se sent molt hip-hop, molt trap, molt regueton, però per a mi, la puresa i la veritat del barri era al flamenc, que és amb el que jo vaig créixer”, raona. Casas afegeix altres referents inesperats als esmentats: “Hi ha alguna cosa interessant a Mi soledad tiene alas, i és que hi ha picades d'ullet a tota la meva carrera com a actor. A Adiós, a Tres metros sobre el Cielo, a No mataràs... Jo crec que hi haurà espectadors que se n'adonaran, i això és preciós, aquesta mica d'agraïment a tot el que he viscut com a actor”.
Les veritables troballes de l'òpera prima de Mario Casas estan en la seva cuidadíssima proposta visual i sonora, que llueix estupendament, i en els seus protagonistes
Més enllà, les veritables troballes de l'òpera prima de Mario Casas estan en la seva cuidadíssima proposta visual i sonora, que llueix estupendament, i en els seus protagonistes. Encapçalant el repartiment, el seu germà Óscar, que viu el mateix procés com a ídol teen que ell mateix ja va experimentar: “Va caldre desconstruir el que portava après, els seus vicis, perquè estigués en el mateix to de veritat que els seus companys no professionals. Al final, jo vinc del barri, però l'Óscar no, ha nascut en un altre lloc. Rodar amb ell era una cosa molt especial, volia regalar-li un personatge com aquest al meu germà, i treballar-lo junts, d'alguna manera donar-li l'oportunitat que a mi m'hagués agradat tenir a la seva edat, col·laborant amb un director que et cuida, perquè al final jo soc actor i sé el que es pateix, com d’insegur et sents...”. I amb una actriu debutant, Candela González, destinada a ser una estrella del nostre cine.
La voluntat de demostrar
D'alguna manera, Mario Casas fa gairebé 20 anys havent de demostrar que era més que un guaperes amb cert carisma; l'ombra de l'estigma de l'ídol adolescent sempre és allargada. I dirigir pot semblar un esglaó més en la recerca de projectes que li reforcessin l'autoestima. “Jo ja sóc un paio com a molt obsessiu, molt ratllat. Sempre he pensat que, des del principi, la meva carrera com a actor ha estat molt variada. També és veritat que feines com Los hombres de Paco o Tres metros sobre el cielo van cridar més l'atenció de la gent. Però és que també he fet La mula, o Carne de neón, o El fotògraf de Mauthausen...” Casas continua: “Sempre he volgut provar coses diferents, perquè no es quedessin amb aquesta imatge de mi que podien tenir, i probablement he hagut d'esforçar-me encara més per canviar constantment, per fer personatges amb molta construcció. Pel que fa a la idea de dirigir, és una cosa que sempre va ser allà. Si li preguntes a la meva mare, et dirà que té vídeos meus de nen amb una càmera de vídeo, filmant funcions de final de curs o dirigint la meva família reproduint esquetxos de Cruz y Raya. Suposo que sí, que sempre estic buscant sortir de la meva zona de confort, que necessito l'aprenentatge constant i no quedar-me estancat quan puc arribar a més en aquesta professió nostra, que és tan bonica”, confessa.
Sempre estic buscant sortir de la meva zona de confort, necessito l'aprenentatge constant i no quedar-me estancat quan puc arribar a més en aquesta professió nostra, que és tan bonica
No sembla que aquest debut després de la càmera aparti Mario Casas de la interpretació. Fa unes setmanes estrenava a Netflix l'exitosa Birdbox Barcelona, i acaba de rodar Escape, dirigida per Rodrigo Cortés i coproduïda per... Martin Scorsese! “Aquesta pel·lícula ha estat una experiència molt bonica, amb un guió molt diferent de tot, molt intel·ligent i una mica indesxifrable, amb un to molt del cinema dels germans Coen. Ha estat una etapa una mica esquizofrènica, amb dies en què dormia quatre hores, anant del rodatge d'Escape a la promoció de Birdbox i treballant en la postproducció de Mi soledad tiene alas. Tenia una mena de motor, era com una màquina greixada en un seguir tirant endavant, encara que hagués volgut gaudir més amb el procés de postproducció, que moltes vegades havia de supervisar per zoom. Ha estat esgotador, però estic molt feliç”.
Aquest esgotament permet reconèixer, potser, una obsessió pel control que Casas explica perquè “volia estar completament segur de la pel·lícula que lliuraria, pla a pla, so a so, nota a nota. Tot està mesurat, és el que jo volia explicar i com ho volia fer”. Casas va fer les seves pròpies consultes a cineastes com Oriol Paulo (que el va tenir a les seves ordres a Contratemps i a la sèrie El inocente) o Rodrigo Cortés, i va patir en alguns moments, com en el procés de muntatge: “Tens una primera versió que és un xurro de més de dues hores i mitja, has de tallar una hora. I et dius: què faig amb això? A mi em va entrar un atac de pànic real, em vaig venir a baix, o sigui, em va començar a entrar una calor... i sort de tenir a prop Verónica Callón, la muntadora, que em va tranquil·litzar dient-me que això passa sempre i que la pel·lícula tenia ànima i emoció, i que a partir d’aquí tocava posar-se a treballar”.
No vull que arribi el dia perquè el procés està sent tan bonic, hi ha quelcom tan personal ficat aquí, que m'agradaria seguir vivint aquestes emocions, i aquests nervis, i aquesta ambigüitat, aquest saltar al buit, aquesta felicitat que és com tenir el teu primer fill...
Acabem la nostra trobada canicular amb Mario Casas preguntant-li pel seu moment personal i professional després de dues dècades al cim. “Doncs jo em veig igual, i crec que ens passa una mica a tots quan ens fem més grans. Tinc 37 anys, he passat per molts llocs i experiències que t'ensenyen i et fan més fort, però em segueixo veient com aquell xaval de 24 o 25. O sigui, hi ha alguna cosa que no he perdut, encara que he madurat prou a la professió per poder explicar una història des d'un altre punt de vista. En tot cas, em sento un privilegiat absolut, estic en un moment en què dic gràcies, moltes gràcies. Aquest moment és un regal, i et dic més: no vull que arribi el 25 d’agost, dia de l'estrena de Mi soledad tiene alas. I no és per por, eh? No, perquè les pel·lícules tenen les seves pròpies potes i en aquest cas tindrà les seves pròpies sales i el destí farà la seva. Jo no coneixia l'Oscar com el conec ara, per exemple. No vull que arribi el dia perquè el procés està sent tan bonic, hi ha quelcom tan personal ficat aquí, que m'agradaria seguir vivint aquestes emocions, i aquests nervis, i aquesta ambigüitat, aquest saltar al buit, aquesta felicitat que és com tenir el teu primer fill...”.