Tres dones, tres camins vitals i una amistat que torna a posar-se a prova. Les Bàrbares, l’última producció de La Brutal i Bitó, fa parada al Teatre Borràs fins al 8 de març amb un potent relat feminista que combina humor, dol i una mirada sense concessions a les contradiccions de diverses generacions de dones. Escrita per Lucía Carballal i dirigida per David Selvas, l’obra neix com una catarsi personal i es construeix a partir del retrobament de tres amigues que, arran de l’última voluntat de la Bàrbara, confronten visions sobre la feina, la maternitat i el patriarcat, des del feminisme dels anys 70 fins al d’avui. Sobre l’escenari, María Pujalte, Cristina Plazas i Francesca Piñón, amb Berta Gratacós en un paper tan simbòlic com musical, donen vida a unes protagonistes complexes, pioneres i profundament humanes. Amb elles parlem d’amistat, de renúncies, d’herències emocionals i d’aquelles preguntes incòmodes que encara avui no tenen una única resposta.
Com us heu conegut? Us coneixíeu d’abans? Havíeu treballat juntes?
Francesca: No, no ens coneixíem.
I què tal?
Francesca: Molt bé.
Maria, el teu personatge parla en castellà, però és una obra que es parla, majoritàriament, en català. Com ho portes?
Maria: Doncs ara començo a parlar-lo una mica. Però no tinc cap problema. Havia treballat ja amb el David Selvas. I bé, la veritat és que em venia molt de gust repetir. I quan em va trucar per aquest text de Lucía Carballal, em va fer molta il·lusió i em van dir que la Cristina i la Francesca parlarien en català i no vaig tenir cap problema.
Parles gallec a casa?
No, jo soc castellanoparlant. La meva llengua materna és el castellà. El que passa és que parlo gallec perquè soc gallega, però el vaig aprendre de més gran.
Cristina, tu tampoc ets catalanoparlant, no? Creia que eres valenciana, però he vist que vas néixer a Madrid.
Cristina: Sí. No sabia dir res. Em semblava que “pollastre” era un insult. Jo vaig aprendre el català a València, amb 21 anys, des de l'amor. No sé si m'hagués passat a Galícia, crec que sí. Em vaig trobar amb un grup que utilitzaven la llengua i després vaig descobrir que València no era un lloc on tothom parlés valencià. Però va ser una experiència, bé, jo estic molt agraïda al català, molt.
L'obra parla de renúncies i de feminisme. Quines renúncies heu fet vosaltres a la vida?
Francesca: Ara mateix no en soc gaire conscient, però sí, sempre hi ha renúncies. Els camins et porten per diferents situacions i has de triar i a vegades has de renunciar a coses.
Maria: Són eleccions.
Francesca: Potser hi ha més eleccions que renúncies a la vida.
Cristina: La complexitat de la vida és poder tenir l'opció de triar, perquè si estàs triant una cosa n’estàs renunciant a una altra. Sovint penso que estaria bé que m’ho donessin fet. M’agradaria no haver de triar jo tota l’estona. Penso molt en el meu personatge perquè crec que s’ha equivocat a la vida, però sort té de les amigues.
Les tres protagonistes fan un repàs de la seva vida, potser és qüestió de fer una repassada a la nostra pròpia vida per adonar-nos-en, no?
Francesca: Sí, és així. Ahir va venir una senyora i em va dir: “Ostres, això m’ha tocat molt. I m’ha fet plantejar-me a què he hagut de renunciar jo mateixa". Perquè hi havia una època en què et casaves, eres jove i havies de tenir fills i la vida et porta a això. Ara les coses han canviat i sí que és veritat que a la nostra època depenia molt de la persona.
Maria: Sí o la família, no? Jo no vivia aquesta pressió, però per la generació que ens va tocar viure et preguntaven: "Què, quan et casaràs?"
Francesca: També és veritat que en el nostre cercle i en el món de la cultura és diferent. Jo mai m’he sentit pressionada, però és veritat que el públic, que són persones de la nostra edat, sí que m’han fet la reflexió que l’obra els ha fet replantejar-se coses.
Maria: És el que reflecteix l’obra. Hi ha moltes vides diferents, amb moltes realitats diferents i s’ha de reconèixer que no només hi ha una manera de viure la vida.
Francesca: I això és molt interessant perquè l’obra no jutja ningú. Parlem dels homes, però sense jutjar-los.
Ara que parleu del feminisme, vosaltres com enteneu el feminisme? I amb quines contradiccions us topeu?
Francesca: És que jo l'entenc com el que s'ha de ser, perquè el feminisme és igualtat.
Maria: Per a mi és sinònim de ser demòcrata. Si jo soc demòcrata, haig de ser, inevitablement, feminista. Si mirem el món tal com el tenim, és molt necessari continuar sent feministes. I ser feminista ni em converteix en una persona bona ni perfecta.
Us agraden els vostres personatges? Amb què us identifiqueu?
Francesca: A mi m'encanta l'Encarna. Jo també soc bastant cuidadora dels amics i de la família. M'agrada cuidar la gent.
Maria: Suposo que el que més m’agrada és que tinc moltes contradiccions també. Són aquestes coses que li passen a la Susi, ella és molt ràpida i brillant amb el verb i molt ràpida. També té una evolució dins la funció i acaba parlant de les seves pròpies contradiccions. Acaba amb un atac de sinceritat i busca molt l’amistat, agermanar-se amb les seves amigues, que és un dels punts més importants de la vida i de l’obra.
Les vostres mares, tietes, o dones de la família l'han vist? L’obra us ha ajudat a entendre les decisions que han pres al llarg de la vida?
Francesca: Jo penso molt quan estic a la funció amb la meva mare, que ja no hi és. I han vingut les meves germanes i els ha encantat. Les meves germanes són més joves i no crec que hagin fet renúncies. La meva mare suposo que sí.
Cristina: Converses claríssimament de renúncies jo n’he fet molt poques amb la meva mare o tietes. Crec que abans es feien més renúncies que ara.
Maria: Jo crec que a ma mare li hagués agradat moltíssim aquesta funció, moltíssim. I a més, jo crec que n’haguéssim parlat molt d’això. Crec que no ho vivia com una renúncia, ho vivien com el fet que han tingut una vida plena i meravellosa, i la pressió social era molt més alta perquè es donava per fet. Ara tinc dubtes que la meva mare hagués tingut fills o hagués portat una vida tan convencional, perquè no era una dona gens convencional.
Sou mares? I si no ho sou, heu hagut de renunciar-hi per la vostra carrera?
Francesca: No, jo en el meu cas no he tingut mai la necessitat. Jo tenia clar que no ho volia ser.
Cristina: Al principi pensava que mai seria mare i quan va aparèixer el desig, per sort era a temps, no com li passa al meu personatge. Però també reconec que quan vaig tenir la meva filla, em va agradar tant i va ser una experiència tan meravellosa, que vaig dir: “N’hagués tingut més”, però ja era tard biològicament, era tard amb la vida que ja havia triat. Jo havia triat una vida que també m'interessava molt i que necessitava molt de temps per dedicar-li a aquest ofici.
Quina és per a vosaltres la finalitat de l'obra? Que la gent vingui a passar-s'ho bé o que la gent marxi reflexionant amb aquests temes tan profunds?
Francesca: No és incompatible. Potser venen i s'ho passen bé, i a sobre, després van a sopar i parlen de l'obra i del que elles han viscut.
Cristina: Estic bastant d'acord. També penso que passar-t'ho bé mirant una funció t'ajuda també a què aquesta reflexió sigui més lleugera. A la funció tot el que fa riure té un rerefons bastant fort. Tinc la sensació que després de veure Les Bàrbares, a la gent li és fàcil parlar a través de l'humor de coses molt més profundes.
Com resumiríeu l'obra amb una paraula o una frase?
Cristina: Amistat. Pura amistat, no?
A l’obra hi ha una cançó de Julio Iglesias. Us heu plantejat treure-la?
Cristina: És que la cançó no és de Julio Iglesias, la cantava ell i la va popularitzar, però realment no la va compondre Julio Iglesias. Clar que ens ha fet pensar coses, suposo. Bé, no hem parlat clarament d'aquest tema, però jo no soc de les que diu: "L'artista està per sobre".
María: A mi em sembla que no té cap sentit treure la cançó d’un espectacle que ja està fet. Ara, probablement agafarà un altre significat aquesta cançó. Això també forma part del nostre creixement personal i com a societat replantejar-nos-ho.
