Sant Gervasi de Cassoles, 17 de setembre de 1409. Fa 613 anys. Martí I, de 53 anys, sobirà de la corona catalanoaragonesa i vidu en primeres núpcies de Maria de Luna; i Margarida de Prades, de 22 anys, dama de companyia de la difunta reina i soltera, es casaven al Palau de Bellesguard. Set setmanes abans (25 de juliol de 1409), Martí el Jove —l’únic fill supervivent de Martí I— havia mort a Sardenya inesperadament i prematurament. I aquelles noces tenien un únic i urgent objectiu: fabricar un nou hereu que hauria de garantir que la successió continués en mans de la casa Bel·lònida, la que havia governat el tron de Barcelona des de Guifré el Pilós (segle IX).

Martí I va intentar procrear amb Margarida i, per no fiar tota la sort a una carta, al mateix temps va intentar legitimar un net, Frederic, nascut d’una aventura extramatrimonial del difunt fill. Però no va aconseguir ni una cosa ni l'altra. Martí I va morir sense haver lligat el tema successori. I després del Compromís de Casp (1412) i de la rebel·lió de Jaume d’Urgell (1413), els Trastàmara (el nou comte-rei Ferran I i la seva corrua de fills i nebots) van desplegar una sinistra campanya de persecució contra els Bel·lònides. L’últim comte d’Urgell i la seva família serien els més coneguts. Però Margarida, la reina vídua, també seria víctima d’una terrible repressió.

Representació coetània de Marti I i Martí el Jove, tocats amb la corona (segle XV). Font MNAC
Representació coetània de Martí I i Martí el Jove, tocats amb la corona (segle XV) / Font: MNAC

Qui era i d’on venia Margarida de Prades?

Margarida de Prades havia nascut l’any 1387 a Falset, centre de la poderosa baronia d’Entença. Precisament Margarida era filla de Pere, besnet del comte-rei Jaume II, que exercia com a quart baró d’Entença —de la línia reial— i quart comte de Prades, i de Joana de la poderosa nissaga dels Cabrera del Montseny. Per tant, Martí I era oncle de tercer grau de Margarida. Però aquesta relativa proximitat de parentiu no seria la causa que impulsaria el matrimoni. Segons les fonts documentals, Margarida, des que tenia dotze anys (1399), ja era un personatge habitual del paisatge cortesà del Palau Reial de Barcelona.

Com era Margarida?

Les mateixes fonts la descriuen com “una de les més belles senyores que hom sabés en lo món”. Aquesta qualitat física, en aquell ambient cortesà, era una arma de doble tall: tant podia ser una espectacular perxa que propulsava a posicions insospitades; com podia ser una pesada llosa que impedia ser mestressa de la pròpia vida. No era tant una qüestió d’habilitat com de sort. I això és el que li va passar a Margarida. Després de la inesperada mort de l’hereu, totes les mirades de la cancelleria es van girar cap a ella: la seva extraordinària bellesa era, a ulls d’aquells funcionaris, el que estimularia de debò el vell i encarcarat Martí per fabricar, amb urgència, un hereu.

Què va passar amb Margarida després de la mort de Martí?

El matrimoni de Martí i Margarida va durar de Nadal a Sant Esteve. Sis mesos després de les noces (31 de maig de 1410), el comte-rei moria la vigília de la legitimació de Frederic. Tampoc, durant aquest mig any, havia aconseguit sembrar la seva llavor al ventre de Margarida. Martí se n’anava amb la feina a mig fer. I, amb la seva estranya i sospitosa desaparició, s’obria la caixa dels trons de la successió, que culminaria amb l’entronització dels Trastàmara (Casp, 1412), la fallida rebel·lió de l’Urgell (Balaguer, 1413) i una brutal repressió del règim contra tot el que feia olor o tenia color de Bel·lònida. La reina vídua es va convertir en objectiu del nou règim.

Ferran I, el Papa Luna i Alfons el Magnànim. Font MNAC, Barcelona   i Església Parroquial de Cinctorres (País Valencià)
Ferran I, el papa Luna i Alfons el Magnànim /Font: MNAC, Barcelona i Església parroquial de Cinctorres (País Valencià)

Per què Margarida era vigilada pel règim dels Trastàmara?

Quan Ferran I va promoure la cacera de bruixes contra el que quedava del partit Bel·lònida (1413) —clarament derrotat a Casp i a Balaguer—, el nou règim li havia confirmat la pensió que li corresponia com a reina vídua. Però, al mateix temps, l’havia sotmès a una estricta vigilància. Margarida era membre d’una de les principals nissagues nobiliàries de la corona, d’indubtable ideologia feudal i involucionista. I, com tot el corpus aristocràtic de la corona, durant l’interregne (el temps entre la mort de Martí I el 1410 i la deliberació de Casp el 1412) s’havia posicionat a favor de la candidatura de Jaume d’Urgell i en contra de les aspiracions de Ferran de Trastàmara.

Per què Margarida es va refugiar a València?

La investigació historiogràfica ha especulat molt sobre el trasllat de Margarida a València cap-i-casal. Alguns autors han apuntat cap a un embaràs no desitjat —que comprometia la seva posició i la seva pensió— com la causa principal. Però el cert és que un simple cop d’ull a l’escenari de l’època ens revela les intencions de Margarida. València, en aquell moment, ja era el primer nucli demogràfic, econòmic, cultural i artístic de la corona. Era la porta d’entrada i de sortida d’idees que tan aviat projectaven una ruta comercial com una conspiració política. I era suficientment lluny de Barcelona per escapar de la perillosa i asfixiant vigilància del règim Trastàmara.

Qui hi tenia a València?

La història de l’embaràs no és falsa. Margarida es va casar, de nou, a València, el 1415 amb Joan de Vilaragut (València, 1386 – Barcelona, 1422), cap de la casa Vilaragut, relacionats amb els Bel·lònides durant generacions, emparentats amb els poderosos Visconti milanesos, i la nissaga urgellista més poderosa del País Valencià. Alguns historiadors afirmen que Margarida i Joan van ser casats en secret. Però la realitat és que no es van casar en una ermita perduda al mig de la serra Calderona. Sinó que van ser enllaçats a la catedral de València. I qui va oficiar les noces va ser l’arquebisbe Hug de Llupià, membre d’una poderosa família urgellista del Rosselló.

Rajola amb les armes de Margarida de Prades. Les barres catalanes i la flor de llis angevina (segle XV). Font Museu de la Ceràmica de València
Rajola amb les armes de Margarida de Prades. Les barres catalanes i la flor de lis angevina (segle XV) / Font: Museu de la Ceràmica de València

Qui hi va tenir a València?

L’any 1416, poc després de la sobtada i misteriosa mort de Ferran I a Igualada (alguns historiadors sostenen que va ser emmetzinat per agents urgellistes), Margarida i Joan van tenir una criatura. I quan a la cancelleria Trastàmara de Barcelona es va tenir notícia d’aquest fet, es van desfermar tots els dimonis. Joan Jeroni de Vilaragut i d’Entença no era tan sols el fill “secret” del líder valencià del partit urgellista i de la reina vídua. Era un mascle descendent directe d’un comte rei de la casa Bel·lònida (net de tercera generació de Jaume II). I a diferència d’altres mascles Bel·lònida, que tombaven pel món, era fill d’una reina i era nascut en una ciutat de la corona.

Margarida i Joan Jeroni, amenaces del règim Trastàmara

La família de Margarida va ser convertida en una amenaça. El 1420 el cercle s’estava estrenyent, i Margarida, per salvar la vida del petit Joan Jeroni, va ingressar amb el seu fill al cenobi de Valldonzella, a Barcelona —regit per la seva parenta i urgellista Constança de Cabrera— i es van consagrar a la vida religiosa. El 1422 va morir Joan, l’espòs, a causa de la terrible pressió persecutòria del règim Trastàmara (l’estaven arruïnant amb condemnes judicials). Margarida va morir anys després (1429) com a abadessa de Bonrepòs (Priorat). I l’existència de Joan Jeroni, el darrer descendent de Guifré el Pilós nascut a la corona, es perdria en la nebulosa de la història.