"Quan jo era petita, m’enduia la meva germana petita a jugar amb les meves amigues i els deia: «La Maria és de sucre». Ho deia perquè no li fessin mal, perquè̀ vigilessin i no li tiressin la pilota massa fort. Ser de sucre fa que estiguis protegit. No et deixa prendre mal, no et deixa arriscar-te. Quan ets de sucre no perds mai, però tampoc jugues. Quan ets de sucre és com si no hi fossis". D’aquesta manera resumeix la psicòloga i directora teatral Clàudia Cedó (Banyoles, 1983) la seva darrera obra, Mare de sucre, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya en el marc del Festival Simbiòtic, que porta per lema “Només és teatre si és per tothom”.

Després d’haver portat als escenaris el tema tabú del dol perinatal a Una gossa en un descampat, la dramaturga ens torna a plantejar una obra d’aquelles que ens remou i inquieta i no és fàcil treure’t del cap una vegada surts de la sala. De nou, Cedó construeix l'obra al voltant de la qüestió de la la maternitat, però des d’un angle aparentment diferent. I dic aparent, perquè totes dues parteixen de l’experiència, bé com a mare que perd el seu fill en el cinquè mes de gestació, bé d'observar com preocupa la qüestió en el col·lectiu de persones discapacitades, després de 15 anys fent teatre amb actors amb diversitats funcionals, malalties mentals, autisme...

Mare de sucre/May Zircus TNC

El desig de ser mare d'algú que no l'hauria de tenir

La Cloé té 27 anys i vol ser mare, però la Cloé també té un 65% de discapacitat intel·lectual que fa que socialment hàgim decidit que no pot ser mare. Durant anys s’ha ignorat la qüestió, apostant per la infantilització de les persones amb diversitat funcional, reprimint qualsevol desig sexual i d’una manera més dràstica, amb implants subcutanis anticonceptius o esterilitzacions. Però, què passa quan algú a qui han educat en una idea d’inclusió i autonomia –lluny ja dels temps en que aquest tipus de persones s’amagaven a casa o es recloïen a perpetuïtat en una institució– planteja una demanda insòlita, que trenca la normalitat que sobre la qüestió hem anat construint?

Les enormes dificultats que suposa tenir un fill per a una mare discapacitada, el dret superior del menor –que no s’aplica a tantes i tants mals pares “normals”–, però també el temor davant l’inesperat de la família, i fins i tot el problema econòmic que pot suposar per la institució tutelar on viu la noia, són alguns dels arguments amb els quals la mare, l’educadora i el director de la Fundació que té cura de la Cloé miren, pel seu bé, de treure-li del cap el seu desig, amb la bona intenció de protegir-la, d’eliminar qualsevol risc, de tornar-la, de nou, de sucre. Però, la Cloé no vol ser de sucre, vol jugar, vol existir, vol prendre mal, equivocar-se, dubtar. Com qualsevol mare, com qualsevol persona.

Actors especials no, especialistes

Més enllà del tema i el gran text de l’autora, el gran encert de l’obra és que assistir a la Sala Tallers del TNC també suposa que se’ns posi al davant de la qüestió de la normalitat i l’especialitat, perquè els papers principals –els companys del pis assistit on viu la Cloé i ella mateixa– estan interpretats pels actors d’Escenaris Especials, que capitaneja Cedó. Uns actors que treballen de manera professional, aprenent-se papers protagonistes –inclosos els llargs monòlegs interiors de la Cloé, interpretada per Andrea Álvarez–, donant-se les rèpliques corresponents, portant el pes de l’obra, amb el suport dels papers secundaris de Maria Rodríguez Soto, en el paper de l’educadora que té cura del pis tutelat on viuen, Ivan Benet, en el paper del director del centre i Teresa Urroz, com la mare de la Cloé.

Mare de sucre May Zircus TNC

Andrea Álvarez, Marc Buxaderas, Mercè Méndez i Judit Pardàs són els responsables dels moments més còmics i més emotius de l’obra. Tot i que costi al principi, dubto que els espectadors no es facin un fart de riure amb la Consuelo, que alhora, esdevé el personatge més trist, amb el dolor a dins d’uns temps no tan llunyans. Que qui la interpreti sigui una persona discapacitada, que no vol ni llàstima ni commiseració, sinó el que, com tot actor, vol generar emocions, també trenca tabús, acostumats a no donar veu ni representació a aquest tipus d’intèrprets. I això que aquests suculents papers han estat premiats quan els han interpretat actors prestigiosos!

Potser com a plantejar-nos la possibilitat que una dona amb discapacitat intel·lectual vulgui ser mare, ens haurem d’acostumar més sovint a veure dalt dels escenaris actors en cadira de rodes o diversitat de parles, rostres o moviments. Ser testimonis d’aquesta nova normalitat és el privilegi que tindrem els qui hem pogut veure Mare de sucre. Molt lamentablement per la resta, el TNC fa dies que ha penjat el cartell d’entrades exhaurides.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat