Josep Maria Solé i Sabaté (Miralcamp —Pla d’Urgell—, 1950). Fill de mestres rurals. Historiador, investigador, museòleg i escriptor. Ha estat professor d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, director del Museu d’Història de Catalunya, coordinador general del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i director i presentador del programa Postres de músic a Catalunya Ràdio. Ha escrit catorze llibres. Actualment imparteix conferències arreu dels Països Catalans i col·labora amb el programa radiofònic de divulgació de la història En Guàrdia!, a Catalunya Ràdio.

Professor Solé i Sabaté, el març de 1936, després del triomf electoral del Front Popular a Espanya i del Font d’Esquerres a Catalunya, el nou govern espanyol decreta l’amnistia del Govern de Catalunya...
Sí, era un dels punts més importants del programa electoral del Front Popular. Però no oblidem que això no hauria estat possible sense un consens general. El legítim Govern de Catalunya —el president i els consellers— estava empresonat i, si no es restablia la normalitat a Catalunya, la República llançava per la borda les il·lusions i les esperances que havia generat amb la seva proclamació, el 1931.

Llavors, l’amnistia al govern Companys és un argument per salvar la República?
El president i els consellers havien impulsat des de la presó —i això és molt important— la creació del Front d’Esquerres, que, a Catalunya, va guanyar àmpliament aquelles eleccions generals de febrer de 1936. Aquella plataforma catalana tenia una gran importància, perquè era —i seria— una de les iniciatives més fermes del món que volia plantar cara de debò al feixisme i al nazisme. Arreu de Catalunya, i arreu d’Espanya, es va identificar la figura de Companys amb aquesta iniciativa, i això va impulsar el triomf electoral del Front d’Esquerres i va facilitar l’amnistia decretada pel govern del Front Popular.

La CEDA i Gil-Robles, tot i que eren monàrquics, van abraçar els valors que havia predicat el republicanisme: acabar amb la corrupció, trobar un encaix definitiu i satisfactori entre Catalunya i Espanya, i posar fi a la xacra dels cops d’estat

A les Corts de la República, el Front Popular i el Front d’Esquerres van votar a favor de l’amnistia, però també ho va fer la monàrquica CEDA, principal partit de la dreta espanyola...
Sí, per una qüestió de realisme polític. La coalició de dretes que havia governat la República entre novembre de 1933 i febrer de 1936 estava molt desprestigiada a causa de l’escàndol de l’estraperlo. Especialment el PRR de Lerroux. La CEDA i Gil-Robles es van voler salvar d’aquell naufragi polític que enfonsava la dreta i, tot i que eren monàrquics i que havien format part d’aquell govern corrupte, van abraçar els valors que havia predicat el republicanisme: acabar amb la corrupció, trobar un encaix definitiu i satisfactori entre Catalunya i Espanya, i posar fi a la xacra dels cops d’estat.

Josep Maria Solé i Sabaté
Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, investigador, museòleg i escriptor / Foto: Arxiu Solé i Sabaté

Però, en canvi, hi ha una sèrie de grupuscles, més o menys influents, que a partir de l’amnistia al Govern de Catalunya maniobren per revertir aquella situació...
Sí, són els poders seculars d’Espanya.

Qui eren aquests poders, en aquell moment?
Les grans famílies que ostenten el poder des de fa segles. És a dir, el poder econòmic —especialment la gran banca—, els grans propietaris latifundistes, la jerarquia eclesiàstica —principalment la de fora de Catalunya—, l’aparell judicial i l’exèrcit espanyol.

I on residia el suport social d’aquests poders?
En els grups organitzats d’extrema dreta. Que a Catalunya no tenien cap implantació, però que a Espanya tenien certa representació: petits propietaris, funcionaris civils i militars, i estudiants universitaris fills de famílies benestants que s’havien organitzat a través de Falange.

Quin objectiu polític tenien?
Enderrocar la República i reinstaurar un règim autoritari com la dictadura de Primo de Rivera, que havia governat Espanya poc abans, entre 1923 i 1931; il·legalitzar tots els partits polítics i tots els sindicats; liquidar l’autogovern de Catalunya i recuperar el mapa unitari d’Espanya. Naturalment, això implicava mantenir empresonat el govern de Catalunya.

Una dictadura monàrquica?
No. Primo de Rivera va conservar la monarquia en la figura d’Alfons XIII. Però l’any 1936 els poders fàctics espanyols i la ultradreta espanyola no contemplaven el retorn d’Alfons XIII ni la restauració de la monarquia.

Ni amb la figura de Joan de Borbó?
Tampoc. Els dirigents del cop d’estat —tant els civils com els militars— consideraven que Joan de Borbó era una persona frívola i superficial, que no tenia talla política per liderar aquella rebel·lió; ni tan sols talla intel·lectual per aspirar a tenir algun paper rellevant en aquell moviment.

El 19 de juliol de 1936, els militars colpistes surten als carrers de Barcelona i, a diferència del que va passar en altres ciutats de la República espanyola, gairebé ningú col·labora amb ells i són ràpidament neutralitzats per les forces d’ordre públic lleials a la Generalitat

Es pot dir que el cop d’estat del 18 de juliol de 1936, que va conduir a la Guerra Civil, va ser causat per l’amnistia al govern de Catalunya?
No és l'única causa, però sí que és una de les més importants. Els poders fàctics espanyols volien derrocar la República perquè van veure que, passats cinc anys de la seva proclamació, aquell règim es volia consolidar i es volia projectar cap al futur. I això ho van interpretar com una greu amenaça als seus privilegis seculars. També les aspiracions nacionals de Catalunya, representades pel seu govern i les seves institucions, les contemplaven com una amenaça. Però, l’amnistia al govern de Catalunya la van utilitzar més com un element incendiari, amb el clar propòsit d’inflamar les seves bases socials. Es pot dir que aquella amnistia la van utilitzar com la metxa per fer esclatar el cop d’estat.

... un cop d’estat que no va triomfar a Catalunya.
És que a Catalunya no hi va haver cap personalitat del món polític o econòmic compromesa amb aquella rebel·lió. I la ultradreta espanyolista no tenia cap arrelament social, més enllà d’unes quantes dotzenes de persones. El 19 de juliol de 1936, els militars colpistes surten als carrers de Barcelona i, a diferència del que va passar en altres ciutats de la República espanyola, gairebé ningú col·labora amb ells. I són ràpidament neutralitzats per les forces d’ordre públic lleials a la Generalitat: Guàrdies d’Assalt, Mossos d’Esquadra, paisans armats i Guàrdia Civil.

I els anarquistes?
Els anarquistes van ser molt importants i se sumen a fer recular els colpistes. El cop d’estat, a Barcelona, va ser neutralitzat per la gent d’uniforme —les forces d’ordre públic— i els paisans armats (anarquistes, comunistes, catalanistes, republicans...). Barcelona va ser l’única ciutat de la República espanyola on l’exèrcit colpista va ser derrotat en combat obert.

Barcelona va ser l’única ciutat de la República espanyola on l’exèrcit colpista va ser derrotat en combat obert

Poc després, el president Companys va integrar aquests civils armats —els Comitès de Milícies Antifeixistes— en el Govern de Catalunya. Va ser un encert o va ser un error?
Va ser un error. Però hem de reconèixer que el president Companys no tenia cap més sortida. Les forces d’ordre públic havien derrotat els colpistes a Barcelona, però en alguns pobles de Catalunya hi havia enfrontaments entre civils, i allà no hi arribaven ni els Mossos d’Esquadra, ni les Guàrdies d’Assalt, ni la Guàrdia Civil. Va haver de confiar en els milicians per restablir l’ordre arreu del país. Quan la situació va estar controlada, aquells civils armats ja tenien molt poder.

Quins van ser aquests pobles, i qui s’enfrontava a qui?
A Solivella (Conca de Barberà) o a Vilalba dels Arcs (Terra Alta) i en pocs altres més es van produir enfrontaments armats entre veïns. A una banda, hi havia els carlins, que a la Catalunya rural encara tenien molta predicació, i a l’altra, un poti-poti molt heterogeni: anarquistes, comunistes, rabassaires, republicans, catalanistes...

Lluís Companys. President de la Generalitat (1936 1940)
Lluís Companys, president de la Generalitat (1936-1940)

Per què alguns carlins catalans van secundar el cop d’estat?
Perquè la República havia decretat lleis profundament anticlericals. I hem de tenir en compte que aquelles lleis van ser percebudes per la gent d’ideologia conservadora i de confessió catòlica com una veritable agressió. Els carlins, que havien defensat la Generalitat el 6 d’octubre de 1934, i que havien estat reprimits pel govern de dretes de la República, en alguns pobles van secundar el cop d’estat. Però van ser ràpidament derrotats.

El poder que van assolir els Comitès de Milícies Antifeixistes i la violència desfermada seria el principi de la fi de la República. Van ser neutralitzats i desarmats el maig de 1937, però el mal que havien fet ja era irreversible

Al final, els milicians van imposar un estat de desordre i fins i tot de terror...
Sí, és cert; però també es podria parlar d’un ordre revolucionari, a conseqüència de l’atomització del poder. Per aquest motiu aquella decisió va ser un greu error polític. El líder sindical Joan Peiró —que, posteriorment, va ser afusellat pels franquistes— va dir que el deure del president —de qualsevol president del món— és garantir la seguretat i la vida dels ciutadans. Amb la integració dels Comitès de Milícies Antifeixistes no es va aconseguir això. El mateix Peiró diria que el poder que van assolir els Comitès de Milícies Antifeixistes i la violència desfermada seria el principi de la fi de la República. Van ser neutralitzats i desarmats el maig de 1937, però el mal que havien fet ja era irreversible. Per cert, l’ordre que sorgeix a partir de llavors està molt mediatitzat per l’estalinisme i el pes del Partit Comunista.

Franco odiava especialment Companys?
No. Companys va ser detingut, torturat i afusellat perquè personificava la dignitat catalana en aquells difícils anys. Franco va ordenar eliminar una persona que les circumstàncies, més que la seva pròpia categoria política, havien convertit en un mite. Però a qui havia odiat profundament era al president Macià. Per diversos motius; però, principalment, perquè Macià havia abandonat l’exèrcit espanyol —havia estat coronel— per liderar un projecte modern a Catalunya.