La misteriosa trinitat sant Jordi-princesa-drac explica alguna cosa més que la història fantàstica que ens ha transmès la tradició. Són els tres elements principals d'una història que dibuixa un triangle amb tres vèrtexs clarament equidistants, que es lliuren a una batalla ferotge dins el perímetre de la figura geomètrica. Els catalans –i els valencians i els mallorquins– som molt mediterranis. I ens perd l'estètica. Ha estat sempre així. Ho deia Unamuno, figura senyera de la intel·lectualitat hispànica. I ho presentava –i ho censurava– com un fet diferencial respecte a la resta de cultures peninsulars. La llegenda de Sant Jordi, forjada durant els segles finals de l'edat mitjana, és un “conte tapat”, fet a propòsit per a una societat de pensament espiritual, com totes les societats medievals europees. Però amb uns elements universals que expliquen una història pròpia. Sant Jordi, la princesa i el drac són la representació del mite salvador, de la nació amenaçada i de l'enemic ancestral.
Qui era sant Jordi?
Les fonts històriques, les que revelen la història de debò, no aporten cap testimoni de pes que permeti situar el personatge en un context real. En canvi, la tradició cristiana l'identifica com un militar grec al servei de l'Imperi romà en els primers segles de l'evangelització, quan professar aquesta fe comportava acabar a l'arena d'un amfiteatre devorat pels lleons. Això és més o menys el que, insistim segons la tradició cristiana, va passar a Georgios, el primigeni Jordi. Amb la excepció que no va arribar a l'arena. Va morir a la roda de donar turment, una joguina macabra dissenyada per arrencar confessions –certes i falses– que segles més tard, curiosament, adoptaria entusiàsticament la Inquisició. Sigui com sigui, el cas és que Georgios va ser elevat a la categoria de màrtir, que ha estat una manera tradicional –des de l'alba de les civilitzacions– de fabricar mites. Georgios màrtir és el patró de 13 països –inclosa Catalunya– i d'una infinitat de viles i ciutats escampades arreu, urbi et orbi.
Retaule de sant Jordi / Museu Nacional d'Art de Catalunya
Com arriba sant Jordi a Catalunya?
El màrtir Georgios, convenientment mitificat i santificat, arriba a Europa en els segles posteriors, quan el cristianisme s'imposa com a element confessional i cultural. L'Europa de l'any 1000 era radicalment diferent de la de Georgios. L'estament militar es disputava el poder amb l'eclesiàstic, amb curioses aliances fabricades per justificar-se mútuament. En aquell paisatge de cotes de malla i d’hàbits religiosos, Sant Jordi –el mite– va trobar ràpidament, malgrat la forta competència, el seu moment i el seu lloc. Va ser adoptat com a patró de l'estament militar, l'aristocràcia guerrera que exercia la dominació sobre el conjunt de la societat amb una brutalitat esfereïdora. La península Ibèrica, que era un camp de batalla permanent entre cristians i musulmans –i tots contra tots també–, era terreny adobat. I d'aquesta manera arriba a Aragó que, cal dir-ho, va ser el primer país peninsular que el va adoptar com a patró. I de l'Aragó a Catalunya, un pas.
La llegenda de Sant Jordi
La llegenda del cavaller, la princesa i el drac es fabrica més tard. La llarga edat mitjana tocava a la seva fi. Els grans episodis de fam, les grans epidèmies de pesta i les grans persecucions de minories dissidents anunciaven la fi d'un sistema que havia durant 1000 anys. Des de la desintegració de l'edifici imperial romà (segle V) fins a l'esgotament dels models de dominació –i de producció– sorgits de la desfeta de la lloba capitolina (segle XV). La societat catalana de l'època havia rebut totes les trompades possibles: fam, pesta, guerra, persecucions. I en aquell context, com passa sempre en aquestes circumstàncies i en qualsevol lloc del món, es van activar una sèrie de mecanismes socials i culturals que mitificaven un passat de plenitud. Sant Jordi salta de la categoria de patró de les classes aristocràtiques a la de mite de les classes populars, convertit en un cavaller justicier que salva la princesa indefensa de les urpes del drac.
Retaule de sant Jordi / Confraria de Banyeres de Mariola (País Valencià)
La princesa i el drac
La princesa representa la nació, amb totes les reserves que implica fer ús d'aquest terme en aquell context. Podríem dir que representa les classes populars –la immensa majoria de la societat– durament castigades per una crisi salvatge. La nació ha estat segrestada pel Drac –en majúscules– que és la representació del mal. O de la mort. El Drac és l'enemic imbatible. És la bèstia immunda que escup foc per la boca. El foc que ho crema tot, que carbonitza la vida. En l'imaginari de les societats medievals el foc era l'únic dels quatre elements clàssics (aigua, terra, foc i aire) que tenia una doble naturalesa: punitiva i destructiva. El foc era l'arma de destrucció més efectiva i era, també, l'element principal de l'infern més enllà de la vida. La princesa segrestada pel Drac era el simbolisme de la nació atrapada per un destí quasi inevitable. En aquell context, l'imaginari popular introdueix la figura del mite. Un superhome, probablement l'únic, capaç de salvar la nació.
Sant Jordi, la princesa i la rosa
Amb el decurs dels segles el drac ha canviat diverses vegades de fesomia. A vegades ha adquirit l'estètica dels personatges de L'enterrament del comte d'Orgaz i el nom del comte-duc d'Olivares. En altres l'estètica de Le roi soleil i el nom del primer Borbó hispànic. I en altres l'estètica de Raza i el nom d'un general que es feia dir “caudillo por la gracia de Dios”. Però sempre és el mateix Drac que escup el mateix Foc. Aquesta obsessió per calcinar Catalunya explica, també, l'aparició contemporània d'un quart element: la rosa, que simbolitza alguna cosa més que la pura atracció. La rosa, com a element natural sorgit de la terra, simbolitza la vida; sobretot la voluntat de resistir. De cop i volta sorgeixen milions de catalans que encarnen el paper mític de sant Jordi. I milions de catalanes que simbolitzen la princesa. La diada de Sant Jordi, que el santoral cristià no va situar debades a l'inici de la primavera, és un cant a la vida, i a la voluntat de resistir i de transcendir en el temps. Un “conte tapat” que vol explicar la nostra història.
Imatge de sant Jordi / Parròquia de Canillo (Andorra)