Jerusalem, juliol de 1099. Les armes de la primera croada, formades per un conglomerat de petits exèrcits de les cases feudals angleses, franceses, germàniques i armènies, arribaven al seu objectiu: la plaça de Jerusalem. Aquella primera croada no tan sols alteraria els equilibris de poder que presidien el món conegut, sinó que també obriria les portes a l’expansió d’un corpus de coneixements i tradicions que envairia Europa. Sant Jordi, la figura mítica del militar romà d’origen grec Georgios, seria una d’aquestes tradicions. La història mítica de sant Jordi arribaria a Europa després de la primera croada (1096-1099), i seria àmpliament difosa pels supervivents d’aquella carnisseria, tant per la cavalleria aristocràtica, àvida de sang, tresors i honors, com per la infanteria plebea, descastada, desarrelada i deshumanitzada.
Qui era Georgios?
Segons la tradició cristiana, Georgios era un oficial de les legions romanes nascut l’any 270 a la província de Capadòcia (al nord de l’actual estat de Turquia), de tradició cultural grega. El seu nom i lloc d’origen certifiquen, amb tota probabilitat, que la seva llengua materna va ser la koiné grega que va resistir —més bé que les llengües ibèriques, per exemple— la intensa llatinització de l’imperi Romà. També segons la tradició cristiana, Georgios seria destinat als trenta anys a la província romana de Bitínia (a la regió del Bòsfor que separa els mars Negre i Mediterrani) en qualitat de tribunus cohortis (comandant d’una unitat militar auxiliar). Allà va acumular un patrimoni considerable generat per l’alt estipendi que li reportaven la seva condició professional per una banda, i una relació extramatrimonial amb una vídua de la arqarquia local, per l’altra.
Retaule de sant Jordi, obra de Pere Niçard (1468). Font: Museu Diocesà de Mallorca
Què va fer Georgios?
Altres fonts testimonien que era fill d’un noble persa romanitzat i el situen amb divuit anys a Lod, a la província romana de Judea (actual estat d’Israel), casat amb una hereva de l'oligarquia local. Aquestes fonts, malgrat que apunten a un origen cronològic que es podria correspondre amb l’existència de Georgios, presenten alguns dubtes: el tribunus cohortis era una dignitat reservada als comandaments d’origen plebeu, en una clara contraposició al tribunus militum, un vedat de les oligarquies provincials. En qualsevol dels casos, Georgios va perdre el càrrec, el patrimoni i la vida quan es va proclamar dissident de la ideologia d’estat romana. L’any 303 l’emperador Dioclecià va ordenar perseguir i erradicar les comunitats cristianes, acusades per la propaganda oficial de ser les causants de la crisi social i econòmica que posava en qüestió l’existència mateixa de l’imperi.
Per què va transcendir el mite de Georgios?
L’estat romà era una fàbrica de màrtirs per les causes dissidents, uns màrtirs que es convertien en mites, i és que, en l’imaginari de la dissidència, aquests morts tenien més força que una legió de vius. Segons la tradició cristiana, Georgios va ser martiritzat seguint l’esquema clàssic de la brutalitat romana: pegat, rostit i esquarterat, com tants milers de dissidents. Llavors, la qüestió que es planteja és: quins eren els valors del màrtir Georgios que el transportarien a la categoria de mite? El mite de Georgios es va fabricar segles més tard, i seria associat a la figura del cavaller que lluita contra el drac per salvar la princesa. I en aquest punt és on hi ha la clàssica síntesi entre el mite de tradició antiquíssima que ha sobreviscut la romanització i el màrtir cristià. La síntesi entre la tradició popular i l’evangelització cristiana assignaria a Georgios, el dissident més famós de la regió, el paper de màrtir convertit en mite.
Icona de sant Jordi, segle XIV. Font: Museu Bizantí (Atenes)
Com arriba sant Jordi a Catalunya?
Sant Jordi va ser proclamat patró de la cavalleria aristocràtica cristiana que havia batallat a la primera croada (1096-1099). Poc després seria convertit en patró de les cavalleries aristocràtiques europees que, si bé no havien participat en la croada, batallaven contra l’Islam a les seves pròpies fronteres. L’aristocràcia aragonesa, embrancada en una guerra amb la taifa islàmica de Saragossa pel control de la vall de l’Ebre (1096-1101), seria la primera que, a la península Ibèrica, adoptaria el patronatge de sant Jordi. I tot seguit l’aristocràcia catalana, embrancada amb la mateixa taifa pel control dels territoris de Lleida i Tortosa, seguiria el camí de l’aragonesa. Poc després de la unió dinàstica (1137), el patronatge de sant Jordi es faria extensiu al conjunt de l’estament militar, i a causa de la cultura bel·licista, acabaria sent patró de la Corona d’Aragó.
Sant Jaume i sant Jordi; Castella i Catalunya
El mite de sant Jaume Apòstol té una història amb uns paral·lelismes sorprenents amb la del mite sant Jordi. Si més no, a la gènesi. Sant Jaume es va convertir en el patró de l’estament militar de la Corona de Castella i va sublimar els mateixos valors que l’estament militar catalanoaragonès havia trobat en sant Jordi. L’evolució, en canvi, seria radicalment diferent: a Castella, el mite de sant Jaume no transcendiria mai a les classes populars, i a Catalunya, per contra, la figura mítica d’una aristocràcia violenta i impopular es convertia, sorprenentment, en el patró del conjunt de la societat. Inexplicablement, el mite de sant Jordi resistiria les guerres dels Remences (1448-1485), que enfrontarien a mort l’estament aristocràtic més agressiu d’Europa amb la pagesia més maltractada de totes les classes agràries i populars peninsulars.
Mapa de l'afectació de la Pesta Negra. Font: Wikipedia Deustchland
La Pesta Negra i el drac
La resposta a la qüestió l’expliquen les circumstàncies especials que van transformar Catalunya al llarg dels segles intermedis. A principis de la centúria del 1400, el Principat de Catalunya havia conegut els efectes de la Pesta Negra (1348-1351), l’epidèmia més mortífera de la història d’Europa. S’estima que, en el conjunt del continent, van morir 50 milions de persones, una tercera part de la població total. Catalunya va perdre 100.000 dels seus 300.000 habitants, i Barcelona, una de les deu ciutats més poblades d’Europa, va passar de 50.000 a 28.000 habitants. Aquestes dades són molt importants per respondre a la qüestió que es formula. En aquest punt, és important recordar que la tradició afirma que el drac, l’enemic que combatia sant Jordi, expulsava un alè pestilent que matava totes les persones que l’inhalaven.
Com passa dels estaments privilegiats a les classes populars?
La Pesta Negra no va arribar per generació espontània. La Catalunya —i, per extensió, l’Europa— de 1348 havia superat allò que els historiadors anomenen el sostre malthusià: s’havia desequilibrat perillosament la balança entre població i recursos. A tot això cal sumar-hi les pèssimes condicions higièniques que imperaven als barris populars de les grans ciutats europees, autèntiques clavegueres a cel obert que es convertien en autopistes de propagació de malalties. Les pobríssimes collites, causades per les males anyades consecutives a partir de 1333 —i no tan sols a Catalunya, sinó a tot el conjunt de l’arc mediterrani occidental—, es van convertir en un terreny adobat per propagar la mortalitat de la Pesta Negra. En l’imaginari d’aquella societat de pensament espiritual, clarament contraposada a l’actual, de pensament científic, el drac s’havia ensenyorit del món.
Representació medieval de la Companyia del Centenar de sant Jordi (1400). Font: Victoria and Albert Museum (Londres)
Sant Jordi, dissident
Queda sobradament palès que la llegenda de sant Jordi es difon en un context social, cultural i històric marcat per unes condicions molt extremes. En l’imaginari popular, el drac simbolitza el mal i la mort, la princesa és el país amenaçat, i sant Jordi és el cavaller que salva Catalunya de sucumbir al foc destructiu i l’alè pestilent de la bèstia. Aquesta és l’explicació antropològica. Hi ha, tanmateix, un condicionant clarament polític. I en aquest punt és on seria recuperada la condició primigènia de Georgios: la dissidència política. Les classes populars, amb l’ajut inestimable del baix clergat, convertirien sant Jordi en l’espill on l’aristocràcia no es voldria mirar. Les guerres dels Remences, però, no es van saldar amb guanyadors i perdedors absoluts, i la política elevaria el mite, el patró consolidat del corpus més potent de la societat, a la categoria de patró de consens.