Moscou, 10 de juny de 1762. Fa 260 anys. La Guàrdia Palatina perpetrava un cop d’estat que derrocava el tsar Pere III i situava en el poder la seva esposa, que a partir d’aquell moment governaria com a Caterina II. Aquell succés, que a simple vista apunta cap a una lluita pel poder entre dos perfils molt acusats, era, en realitat, la culminació d’un conflicte entre dues ideologies d’estat clarament contraposades. Per una banda, els reformistes il·lustrats del tsar Pere III, que prioritzaven l’europeïtzació i la modernització de Rússia a la tradicional ideologia imperial que havia dominat la política russa dels tres segles anteriors. I per una altra banda, els bel·licistes nostàlgics de la tsarina Caterina II, que maldaven per situar el vell projecte “grec” (la restauració per la via de les armes de l’Imperi Romà d’Orient) en l’avantguarda de l’agenda política i militar russa.
La tsarina Caterina la Gran (1763) / Font: Wikimedia Commons
El mar Negre, a l’horitzó rus
El triomf de Caterina, que s’escenifica en la renúncia forçada de Pere III i en el seu misteriós assassinat mentre era presoner de la nova tsarina (17 de juliol de 1762), explicaria el nou paper de Rússia en el quadrant sud-oriental d’Europa. Caterina es va inspirar en l’obra d’un antecessor no massa llunyà, el tsar Pere I ―anomenat el Gran―, que unes dècades abans (1682-1725) havia expulsat els polonesos que ocupaven Kíiv i la Ucraïna central des del segle XVI. Pere I s'havia quedat a escassos quilòmetres de la desembocadura del riu Dniéper i de la península de Crimea, controlats pels mateixos otomans que, a mitjans del segle XV, havien liquidat l’Imperi Romà d’Orient. Quan Caterina va assolir el tron (1762), les costes del mar Negre i el gran rival otomà eren a tret de pedra, i aquesta seria la projecció de la seva política expansiva.
Caterina, la colonitzadora d’Ucraïna
Caterina va ser la impulsora de les guerres russo-turques (1768-1792) que havien de dirimir el nou lideratge a l’Europa sud-oriental. Aquells conflictes es resoldrien a favor de Rússia, que es convertiria en el nou gegant de la regió. I forjarien una nova relació entre Rússia (que es presentava com una força alliberadora) i Ucraïna (que passava a jugar un paper subordinat al projecte expansiu rus). Durant aquella etapa bèl·lica, Rússia va expulsar la població musulmana dels territoris conquerits. I va reocupar les terres, reveladorament, amb colons russos que serien l’origen de l’actual població russòfona d’Ucraïna. També, durant aquella etapa, la tsarina Caterina impulsaria la creació de grans infraestructures militars que intensificarien la presència russa a Ucraïna: Sebastòpol (1783) i Odessa (1794), creada pel català Josep de Ribas, almirall de la flota russa del mar Negre.
Mapa d'Ucraïna sota dominació polonesa (segle XVII) / Font: Historical Maps
Rússia i Ucraïna: dues evolucions diferenciades
En l’època de Caterina II, la gran restauradora de la ideologia imperial russa, Rússia i Ucraïna ja eren substancialment diferents. Des del segle XIV havien conegut una història i una evolució diferenciades que les havia distanciat notablement. Rússia, situada al mig d’una immensa planúria allunyada de tot i de tothom, havia esquivat totes les amenaces que posaven en risc la seva independència i havia conservat l'essència i la identitat. Però, en canvi, Ucraïna, situada sobre l’estratègic eix perpendicular Dniéper-mar Negre, havia sucumbit, exhausta, a les amenaces externes i havia estat ocupada per totes les potències emergents de la regió: en part per Polònia, en part per l’Imperi otomà i, en part, per l’Imperi austrohongarès. La Ucraïna que va trobar Caterina, en contrast amb la Rússia de l’època, tenia un paisatge social i cultural d’una extraordinària policromia.
Els jueus ucraïnesos, un factor diferencial
Una de les minories culturals més dinàmiques d’aquella Ucraïna eren els jueus. La minoria jueva era present a les costes del mar Negre des de l’època de les colònies mercantils genoveses i venecianes, que havien estat creades a principi de l’any 1000 per estimular el comerç amb l'Extrem Orient. Però durant la dominació polonesa i otomana (segles XV a XVIII), les comunitats jueves s’havien multiplicat, fins a posar de manifest una curiosa realitat: la Ucraïna que va trobar Caterina II era el país d’Europa amb la taxa més elevada de població jueva. Els còmputs efectuats per les primeres administracions colonials russes revelen que moltes províncies ucraïneses tenien percentatges entre el 15% i el 20% de població jueva. Alguns d’aquests jueus eren de remot origen katalanim i sefardita, expulsats per la monarquia catòlica hispànica el 1492.
Mapa de la Rússia europea (1827) / Font: Cartoteca de Catalunya
Els alemanys ucraïnesos, un altre factor diferencial
Un altre element diferencial que esdevenia una nota de color en aquella societat ucraïnesa de finals del XVIII era la presència d’una important comunitat alemanya. Els pagesos alemanys representaven entre un 5% i un 10% de la població en les províncies més orientals d'Ucraïna. I el seu origen i la seva existència estaven relacionats amb unes colonitzacions comercials del segle XVII, quan el territori d'Ucraïna era el graner del Sacre Imperi. En un context històric de fort creixement demogràfic d’aquell trencaclosques germànic, els negociants prussians, bavaresos i austríacs havien promogut l’establiment de productors alemanys de cereals (pagesos colons) a les fonts de proveïment. Aquells colons alemanys conservaven la llengua d’origen, promovien l’endogàmia (matrimonis entre colons d’origen alemany) i, fins i tot, feien proselitisme de la seva cultura.
Vista del port d'Odessa (1854) / Font: Biblioteca Nacional de França
Ucraïna, la balconada russa sobre els Balcans
L’annexió d’Ucraïna va tenir una importància cabdal per al desenvolupament de la ideologia expansiva russa. Rússia no tan sols s'annexava un territori ric, plural i dinàmic, amb una important tradició d’intercanvi cultural i comercial, sinó que passava a dominar una estratègica balconada territorial que la projectava, definitivament, cap als Balcans, el solar històric del vell i desaparegut Imperi Romà d’Orient. La tutela russa sobre els països de la regió balcànica després de la Segona Guerra Mundial no es va fabricar a la Conferència de Ialta (1945), que va dividir el món en dos blocs, sinó que va ser la culminació de la ideologia imperial russa, la que havien fabricat els grans prínceps Ivan III i Sofia Paleòleg al segle XV. La que havien impulsat els tsars Ivan el Terrible, al segle XVI; Pere I, al segle XVII; Caterina II, al segle XVIII, i Alexandre I, al segle XIX.
Els “tsars rojos” i el “tsar negre”
I la que van adoptar de forma entusiàstica els “tsars rojos” Lenin i Stalin (al segle XX) i el “tsar negre” Putin (al segle XXI). Ucraïna és el pas obligat de Rússia cap als Balcans, històricament, la porta més feble d’Europa. I aquest és el motiu que explica la qüestió que es planteja al títol d’aquesta peça. Una altra qüestió, també important, és quines són les causes internes russes que impulsen l’aparició recurrent d’aquesta ideologia imperial? És a dir, quin és l’eix que uneix Sofia Paleòleg, Caterina II i Putin? I en aquest punt resulta molt revelador comprovar que tant Sofia com Caterina van accedir al poder enmig d’un escenari intern extremadament convuls que amenaçava la supervivència de la mateixa Rússia i que van fabricar ―la primera― i recórrer ―la segona― al projecte imperial com la solució a tots els mals. Puntada de peu cap endavant. Puntada de peu al cul d’Ucraïna.