Madrid, 9 d’abril de 1778. L’enginyer tortosí Agustí Navarro, director de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando —de Madrid—, remetia una carta al rei Carles III, sol·licitant la construcció d’unes cases “para la formación de un pueblo de cien familias en el Puerto de los Alfaques”. L’autorització d’aquella concessió, que arribaria unes setmanes més tard, posava fi a un conflicte que remuntava a 1776, i que enfrontava els projectes de colonització de les empreses Sabater —de Tortosa— i Milans —de Barcelona—, i els seus respectius i poderosos aliats: el Consejo de Castilla (l’equivalent a l’actual Consell de Ministres) i el ministre plenipotenciari Floridablanca. Carles III arbitrava una solució salomònica per apropiar-se d’un projecte que pretenia convertir Els Alfacs en una gran ciutat i en el port més important del Mediterrani espanyol.
Què hi havia als Alfacs abans del projecte?
Abans de la redacció dels primers projectes (que daten de 1749); la badia dEls Alfacs —com tot el Delta de l’Ebre— era un immens despoblat. En aquell moment, el Delta havia estat objecte de tímides colonitzacions; però el replanat de terres, la dessecació de llacunes, i la creació d’una xarxa de reg i de desguàs —que li donaria la imatge actual— encara era lluny; i aquella natura assilvestrada es revelava en unes condicions d’hostilitat i d’insalubritat per l’activitat humana; no seria domesticada fins ben entrat el segle XIX i després d’una titànica obra colonitzadora de fàbrica popular. Quan Carles III va aprovar el projecte de Navarro, la ruta que, sobre el mapa, unia Amposta i Benicarló seguint la línia de la costa; era un immens despoblat, continuació del “desert” del Delta, amb una mínima presència humana en forma de petits i efímers establiments pesquers.
D’on venia el projecte dEls Alfacs?
La professora i historiadora Noèlia Borràs, en la seva tesi doctoral (Universitat Rovira i Virgili, 2014); explica que durant els regnats de Ferran VI (1746-1759) i de Carles III (1759-1788); la cancelleria borbònica hispànica va engegar diversos projectes colonitzadors. Els més coneguts serien Sierra Morena i Écija —a Andalusia—, i Els Alfacs —a Catalunya—. Segons la professora Borràs, aquests projectes pivotaven sobre tres eixos: la creació d’assentaments sobre carreteres que travessaven grans despoblats —per donar servei a l’intercanvi regional—; convertir els erms en terres conreades —per incrementar la productivitat i impulsar l’economia—; i habilitar accidents naturals per construir ports —per estimular el comerç a gran escala—. Segons la professora Borràs, Els Alfacs era un dels pocs projectes sobre la taula que reunia les tres condicions.
Per què als Alfacs?
Segons la investigació geogràfica que ha dibuixat el procés de creixement del Delta de l’Ebre, la barra del Trabucador (el braç de terra que tanca la badia dEls Alfacs) es va formar a partir del segle XV, i es va accelerar amb la desforestació massiva dels Monegres aragonesos (el bosc d’alzines més gran d’Europa) durant les dècades centrals i finals del segle XVIII. Per tant, en el moment en què apareixen aquells primers projectes, el port natural dEls Alfacs era un element nou que cridava poderosament l’atenció de comerciants i de militars. La natura havia creat, a l’hemidelta sud, el port més gran de la Mediterrània peninsular. I a més, aquell projecte portuari era a la desembocadura del riu Ebre; que, en aquell moment, encara era navegable (amb embarcacions de petita i mitjana dimensió) fins a Tortosa i fins a Saragossa.
El port dEls Alfacs i l’Ebre
De nou, la professora Borràs explica que no es pot separar el projecte Alfacs i l’intent d’adaptar la navegabilitat moderna de l’Ebre. Durant l’Edat Mitjana, el riu Ebre havia estat la gran autopista de comunicació i de transport que unia Aragó i Catalunya. Però el procés natural de formació del delta havia dificultat la navegació del tram final. A mitjans del segle XVIII ja es prefigurava l’illa de Buda; però l’acumulació sobtada de sediments —provocada per les desforestacions massives de la conca del riu— havien deixat impracticable aquell tram final (entre la desembocadura i Amposta). I el projecte del port es completaria amb el de construcció d’un canal de navegació entre Els Alfacs i el riu a l’alçada d’Amposta. El port dEls Alfacs seria la sortida de la producció cerealística que se li estimava a Aragó després de la desforestació dels Monegres.
El port dEls Alfacs i Amèrica
L’interès de les empreses Sabater i Milans en el projecte dEls Alfacs s’explica des del context del moment. El comerç amb Aragó era important, però encara ho era més el comerç amb Amèrica. L’any 1765, Carles III i el seu ministre Squillace havien iniciat el desballestament de la Casa de Contratación (el coll d’embut del comerç hispànic amb Amèrica). No ho havien fet per afavorir les demandes de la classe mercantil catalana; com ha proclamat de forma insistent la historiografia nacionalista espanyola, sinó per arrancar la “joia de la corona” de les urpes de les corruptes oligarquies castellanes; i dispersar les duanes (és a dir, la recaptació dels tributs) per diversos ports. Els Alfacs, cridat a ser el port marítim de Tortosa (que ja tenia una concessió limitada de comerç amb les colònies americanes) es presentava com una gran oportunitat de negoci.
La Real Población de San Carlos
Algunes fonts revelen que Carles III es va entusiasmar amb el projecte dEls Alfacs. I que aquesta podria ser la raó que explicaria el seu salomònic arbitratge. Però, en canvi, tot apunta cap a una altra banda, perquè si bé és cert que els Sabater i els Milans es van despenjar amb propostes molt oneroses, també ho era que eren d'empreses de capital privat català. I això, reveladorament, portaria Carles III a prendre la iniciativa, com no ho havia fet abans en cap altre projecte similar: promoure el projecte amb fons públics i lliurar una petita participació a un personatge secundari. I aquesta, i no cap altra, seria finalment la causa que explicaria per què aquell projecte va fracassar. Després d’una llarga etapa de bonança econòmica (dècades centrals del segle XVIII); va aparèixer una formidable crisi que provocaria l’enèsima fallida del regne espanyol.
Una gran ciutat al Delta de l’Ebre
No obstant això, i gràcies a estudis d’investigació com el de la professora Borràs, ens han arribat molts detalls d’aquells projectes (dels públics i dels privats). I a través d’aquests detalls sabem que tant els comerciants Sabater o Milans, com el mateix rei Carles III van projectar la construcció d’una gran urbs; que anava molt més enllà de les cent cases inicials de l’enginyer Navarro. Un gran centre mercantil i militar, dotat d’una potent drassana que volia albergar milers d’habitants. Hauria estat l'Odessa catalana (que, per cert, va dissenyar i crear el català Josep de Ribas, al servei de l’Imperi rus). Sobretot, si Carles III (el rei il·lustrat, el millor alcalde de Madrid i el que va prohibir els llibres de comptabilitat en català), no s’hagués deixat dominar per la gelosia i hagués deixat fer els Sabater o els Milans.