Per què els presidents de la República Francesa són coprínceps d’Andorra?

Andorra la Vella, 23 d’octubre de 1967. El general Charles de Gaulle, primer president de la V República francesa, arribava al Principat d’Andorra en visita oficial per rebre, simbòlicament, la quèstia; un tribut d’origen medieval que la societat andorrana pagava al seu baró feudal. El general de Gaulle seria el primer president de la República francesa que visitaria oficialment el Principat, però no seria el primer a rebre la quèstia, ni el primer a ser investit copríncep. Els presidents de la República francesa són coprínceps d’Andorra des de la Revolució que va liquidar el règim monàrquic borbònic francès (1792). Però quin és el fil històric que condueix una figura medieval i feudal sorgida a cavall de l’any 1000 fins al Palau de l’Elisi, seu d’una presidència republicana, democràtica i moderna?

Abans del coprincipat

A cavall de l’any 1000 els comtats carolingis catalans es van independitzar del poder central francès. Però aquell nou estatus no els va aïllar d’un gegantí procés de transformació social, política i econòmica que va afectar la quasi totalitat d’Europa: la mal anomenada Revolució Feudal; que es pot resumir com una crisi del poder reial que va impulsar l’ascens polític, militar i patrimonial dels estaments nobiliari i eclesiàstic fins a crear un equilibri de forces. En aquell context, a l'Urgell i a la Cerdanya, va emergir una extensa nòmina de barons locals (nobles i clergues); que, també, durant segles; es van disputar la propietat i la jurisdicció d’amplis territoris del Pirineu català. En aquella època (segles XI i XII), les valls d’Andorra eren un territori pobre i sense valor estratègic, però això no va evitar que fossin al centre d’una llarga disputa.

L’origen del coprincipat

A principis del segle XIII, aquelles lluites havien dibuixat un curiós mapa de jurisdiccions superposades. Al cim d’aquella jerarquia s’hi situaven la casa comtal d’Urgell (que era una branca menor de la nissaga bel·lònida que governava a Barcelona) i la mitra diocesana d’Urgell (una de les més poderoses —políticament i econòmicament—, de la Corona catalanoaragonesa). I en un segon terme, hi trobem la casa vescomtal de Castellbó, una nissaga baronial subordinada a la casa comtal d’Urgell, però que el 1208 va entroncar amb la casa comtal de Foix i va escalar fins al cim d’aquella piràmide jeràrquica local. Els Foix-Castellbó i els bisbes de la Seu van intensificar el seu particular conflicte, que no es resoldria fins que el comte-rei Pere II arbitraria una solució salomònica (Promulgació del Pariatge, Lleida, 1278): un territori, dos barons feudals.

Un baró feudal nobiliari i un baró feudal eclesiàstic

Aquesta dualitat convertiria les valls d’Andorra en un Principat independent governat per dos barons feudals. El primer copríncep episcopal seria Pere d’Urtx (1278-1293), i els seus seixanta dos successors a la mitra d’Urgell, ho han estat també fins a l’actualitat. I el primer copríncep nobiliari seria el comte Roger Bernat III de Foix i II de Castellbó (1278-1302); net i successor de segona generació del comte Roger Bernat II de Foix i de la vescomtessa Ermessenda de Castellbó, que havien estat els protagonistes de la unió de les dues cases (1208). I aquest mateix Roger Bernat —del Pariatge de 1278— s’havia casat amb Margarida, vescomtessa titular de Bearn (un domini subordinat a la corona navarresa). Els Foix-Castellbó-Bearn es transmetrien de pares a fills i durant tres segles el títol de coprínceps d’Andorra (fins el 1572).

Els reis de Navarra, coprínceps d’Andorra

La possessió de Bearn va aproximar els Foix-Castellbó al tron de Pamplona. A finals de l’Edat Mitjana (segle XV), el regne de Navarra (que havia quedat territorialment entaforat entre les corones catalanoaragonesa, castellanolleonesa, francesa i anglesa) es debatia entre la supervivència i la desaparició. I, durant aquella etapa crítica (1425-1572) el tron va passar per les mans de diverses nissagues nobiliàries. Els Xampanya-Capet-Evreux (d’origen francès) que havien governat el regne des del 1284; van ser desplaçats —en una successió de cops d’estat— primer pels Trastàmara castellanolleonesos que ja regnaven a Barcelona (1425) i després pels Foix-Castellbó-Bearn occitanocatalans (1479). Durant aquell segle de regnat de la nissaga Foix (1479-1572), el títol de copríncep nobiliari d’Andorra estaria vinculat a la corona de Navarra.

Els coprínceps d’Andorra a les Guerres de Religió franceses

Però els Foix-Castellbó-Bearn no van poder resistir l’agressió hispànica ordenada per Ferran el Catòlic, que emparant-se en els pretesos drets del seu pare al tron de Pamplona (Joan havia estat rei consort, i després d’un cop d’estat, rei-vidu) va envair militarment la Navarra peninsular (1512). Els legítims monarques navarresos i coprínceps d’Andorra es van haver de refugiar a la Navarra continental (actual País Basc francès i País de Bearn), en un domini empetitit i quasi sense sortida al mar; i van haver de fiar el seu destí en els afers interns francesos. Els Foix-Castellbó-Bearn (que des del 1518 es cognomenaven Albret) es van llançar a l’arena de les mal anomenades Guerres de Religió franceses, que no eren res més que un pretext —una brutal carnisseria— per dirimir quina família nobiliària reemplaçaria els decrèpits Valois al tron de París.

Joana d’Albret, la balda perduda

Els Albret occitans, descendents d’aquells Castellbó catalans de l’any 1000, es van llançar als braços dels Borbons, que en aquell moment eren una branca menor de la família reial francesa, però que estaven totalment concentrats a rosegar les potes del tron de París. Joana d’Albret (Joana III de Navarra), besneta del primer Foix-Castellbó-Bearn al tron navarrès, va ser casada amb Antoine de Bourbon, (1548). Joana i Antoine, coprínceps d’Andorra, van formar una dupla terrorífica: van ser uns destacadíssims capitostos del partit calvinista, i van ordenar autèntiques massacres contra la població catòlica occitana. Però no tot va ser sang i fetge. A Joana, la història li deu el fet que promouria l’edició de la primera Bíblia en euskera (naturalment, calvinista). I el fet que seria la darrera reina independent de Navarra i la mare del primer rei Borbó de França.

París vaut bien una messe (París bé que val una missa)

Això mateix va proclamar Enric de Borbó-Albret, rei de Navarra i copríncep d’Andorra, quan li van oferir el tron de París (1589) a canvi de renunciar a la seva confessió calvinista i oblidar els milers de crims que havia comès. El fill i hereu de Joana d’Albret, que seria coronat Enric IV de França, moriria apunyalat per Jean Ravaillac (1610), un catòlic integrista que no va entendre allò de París i de la missa. Però el títol de copríncep nobiliari d’Andorra passaria als seus successors i quedaria vinculat a la corona francesa, fins que el seu descendent Lluís XVI va perdre el cap a la guillotina (1792). Els directors, cònsols, emperadors i presidents que l’han succeït fins a l’actualitat, “els reis republicans de França”, han conservat el títol i l’han transmès amb el càrrec. Una història que comença a Lleida i que; passant per Foix, Pamplona i Pau; acaba a París.

Imatge principal: El president de Gaulle a Sant Julià de Lória (1967). Font: Arxiu Comunal de Tolosa de Llenguadoc