Tortosa, 10 de desembre de 1648. Les autoritats municipals ordenaven el confinament de la ciutat. Havien rebut notícies que la pesta que massacrava el País Valencià havia travessat el riu Sénia. Catalunya, immersa en la darrera fase de la Guerra dels Segadors (1640-1652), no podria impedir el moviment de tropes hispàniques que ocupaven, progressivament, el país, i que faria inútils totes les mesures preventives. Segons l’historiador Jordi Nadal, de la UB, entre el 10 desembre de 1648 i el 23 de febrer de 1654, aquella pesta causaria la mort a 60.000 persones (un 12% de la població del país); la meitat a Barcelona (el 60% dels habitants de la capital). Aquella pandèmia seria, després de la pesta negra (1348), la més mortífera de la història de Catalunya.
Ciutat caserna d'Orà (1613), obra de Vicent Mestre / Font: Wikimedia
D’on venia aquella pesta?
La majoria dels investigadors coincideixen que aquella pesta va arribar a la península Ibèrica des del Magrib. Més concretament, des de la façana marítima de l’actual estat d’Algèria. És molt probable que, a partir d’un focus primigeni situat al sud-est asiàtic, la infecció s’hauria estès pel contacte d’aquella regió amb els dominis més orientals de l’Imperi turc (la ribera del golf Pèrsic); i des d’allà seguint les vies de comunicació otomanes, es transmetria fins als seus territoris més occidentals: la regió del Magrib. Ara bé, com salta a Europa ja és una altra cosa. Més quan sabem que la relació entre els imperis turc i hispànic, en aquella època, era pràcticament inexistent, més enllà de la gèlida desconfiança que es dispensaven els dos “galls de panses” que rivalitzaven pel control de la Mediterrània.
Com salta la pesta a la península Ibèrica?
La incògnita es resol quan sabem que, en aquella època, la monarquia hispànica mantenia el domini d’un enclavament situat a la regió del Magrib: la ciutat-caserna d’Orà, totalment envoltada de territori otomà i que s’alimentava amb el que es conreava en la perifèria de la fortalesa. I també sabem que el trànsit militar entre Orà i els ports peninsulars era molt intens i no s’havia interromput mai des de la conquesta hispànica (1509). Ni tan sols durant aquell episodi pestilent. En canvi, per les raons explicades, el tràfic mercantil entre els ports otomans del nord d’Àfrica i els de la monarquia hispànica era mínim; i el poc que es movia es concentrava a Mallorca, a Sicília i a Nàpols. La comprovació de l’equació és definitiva: Mallorca, Sicília i Nàpols no es van contagiar fins al 1652, cinc anys després del desembarcament de la pesta a València.
València a finals del segle XVI, obra de Wyngaerde / Font: Viquipedia
Com arriba la pesta a Catalunya?
Des de València cap-i-casal es va estendre ràpidament en dues direccions: cap al sud (abastant Oriola, Múrcia, Màlaga i Gibraltar) i cap al nord (abastant Sagunt, Sogorb, Vila-real i Morella). En aquest punt també hi ha un consens general entre els investigadors, sobretot pel que fa a assenyalar l’estament militar com el principal agent introductor de la pesta a Catalunya. Però no els militars hispànics, sinó una expedició catalana: durant l’estiu de 1648, el regiment de cavalleria de Josep d’Ardena va penetrar al nord del País Valencià per atacar la rereguarda hispànica. La host d’Ardena va saquejar diversos pobles abandonats que, prèviament, haurien estat “visitats” per Tercios procedents d’Orà camí de Catalunya. I es van endur objectes —sobretot robes— que, un cop a Catalunya, es convertirien en veritables transmissors de la pesta.
Qui escampa la pesta a Catalunya?
No obstant això, els camins d’expansió que, tot seguit, aquella pesta va dibuixar sobre Catalunya, coincideixen plenament amb els desplaçaments de les tropes hispàniques. La historiadora Maria Rita Marimon, de la UAB, rescata diversos retalls del dietari personal d’un coetani d’aquell fenomen, l’assaonador barceloní Miquel Parés, que són molt reveladors. Un d’aquests retalls, que correspon al darrer rebrot de 1653 diu: “Estant la ciutat de Barcelona netejada i purificada del contagi (...) a mitjans del mes d’octubre tornaren els soldats (hispànics) i els van fer entrar a Barcelona (...) Com ells són una gent tant poc curiosa (curosa) i de poc treball sempre aporten lo contagi sobre ells (...) s’espargiren per la ciutat (...) per la plaça Nova per sota aquell teulada i encants i entre ells n’hi estaven tres o quatre- cents malaltissos i molt i molt perduts”.
Tortosa a finals del segle XVI obra de Wyngaerde / Font: Wikipedia
La pesta arriba a Barcelona
L’11 de gener de 1651, amb els Tercios situats cent quilòmetres al sud de Barcelona, el Consell de Cent (el govern municipal de Barcelona) i la Generalitat sospitaven que la pesta havia traspassat els murs de la ciutat. Les andròmines d’Ardena, passats divuit mesos de la rapinya, difícilment podien ser la causa, i tot apunta cap als refugiats procedents de les zones ocupades, és a dir, infectades, pels Tercios de Felip IV. El Dietari de la Generalitat relata: “Los senyors deputats havian precentit que, en la present ciutat, se havian trobades algunas personas encontrages de mal contagiós, la qual nova los havia causat molt gran desconsuelo y que, axí, ses senyories se offerian a servir a la present ciutat en tot allò que ses senyories gustassen, postposant ses vidas y hasiendas en servir a la ciutat”.
Barcelona es confina
El 31 de gener de 1651, es confirmaven les sospites i el Consell de Cent i la Generalitat decretaven el confinament total de Barcelona. De nou, el Dietari de la Generalitat consigna: “En aquest die vingueren, en la matinada, en lo consistori de ses senyories, los magnífichs doctors de la Real Audiència micer Narcís Peralta y Pheliciano Graells (...) a donar rahó del que havia resolt acerca de las novas que corrian per la present ciutat per rahó del contagi, dient que dit Real Consell havia resolt, fins altra novedat hi hagués, no moure’s de la present ciutat y que, perquè les coses del Principat, en quant a la justícia, tinguessen tota bona administració, havia determinat enviar (...) lo senyor Pheliciano Graells en las parts de Igualada, lo doctor micer Balthezar Tàpies a Vich y lo doctor micer Gerònim Fàbrega a Gerona” (les zones no ocupades).
Gravat anònim del moviment de tropes durant la Guerra dels Segadors (circa 1650) / Font: Wikimedia
El macabre camí de la pesta
El Dietari de Miquel Parés informa que, amb quatre mesos de confinament, la ciutat de Barcelona havia quedat neta de pesta. Però, en canvi, en la Catalunya ocupada pels exèrcits de Felip IV, aquella epidèmia s’havia definitivament desfermat. El Dietari de la Generalitat, a mitjans de juliol de 1651, consigna una missiva enviada per un altre testimoni d’aquella tragèdia que assenyala els Tercios com el principal agent de transmissió i contagi de la pesta. El paraire Josep Brugues, de Vilafranca, informava que a la seva ciutat, després del pas d’un regiment de Tercios en direcció a Barcelona, en pocs dies havia comptat 40 morts a causa de la pesta. El Dietari de la Generalitat transcriu aquella reveladora carta, i diu que: “Tota la gent de Vilafranca (aterrida pel contagi) estaven per masies i barraques”.
Els efectes de la pesta
La documentació —pública i privada— que fa referència als efectes d’aquella tragèdia parla per si sola. L’1 d’agost de 1650 (set mesos després del confinament de Tortosa), la Generalitat prohibia totalment la importació de tèxtils. Mentrestant, els Tercios hispànics (“aquella gent tan poc curiosa” —curosa—) es movien pel país amb les mateixes calces brutes que portaven a Orà. I poc després, també la Generalitat (5 d’agost de 1650) prohibia l’exportació de blats. I, també, mentre el comandament hispànic segrestava blats —privats i comunals— en nom de Felip IV a les zones ocupades, els venia —a títol particular— de contraban a França, i les institucions i prohoms catalans havien de pagar fins a 200 lliures la quartera de gra (l’equivalent actual a 1.714 euros el quilo) per alimentar la població de la Catalunya lliure.
Felip IV, Luis de Haro (ministre plenipotenciari hispànic) i Joan Josep d'Àustria (capità general hispànic a Catalunya) / Font: Wikipedia
Miquel Parés
El setge hispànic sobre Barcelona (iniciat el 4 d’agost de 1651) va inocular, de nou, la pesta a la ciutat. L’intercanvi de cadàvers infectats (via catapulta o via aigües canalitzades), d’una banda a l’altra de la muralla, era una pràctica habitual i una versió primigènia de l’actual guerra bacteriològica. Miquel Parés deixaria escrit al seu dietari que a causa d’aquell tràgic episodi pestilent d’importació perdria la seva esposa i tres dels seus quatre fills: “Se’m mori la muller y un minyó que anava per los tretze anys y altre que (en) tenia onze y una minyoneta de un any que ma muller criava, que són quatre persones. Totes se’m moriren en manco (en menys) de un mes”.