Lima (virregnat hispànic del Perú), 12 d’octubre de 1761. Fa 260 anys. Manuel d’Amat i de Junyent (Vacarisses -Vallès Occidental-, 1704 – Barcelona, 1782) arribava a Lima per a prendre possessió del càrrec de virrei del Perú, un dels virregnats més estratègics de l’Amèrica colonial hispànica: el de les mines de plata de Potosí (una de les principals fonts d’ingressos del tresor reial espanyol a l’època). Amat, precedit d’una fama d’home autoritari, despòtic, malcarat i incorruptible, havia estat nomenat personalment pel rei Carles III i el seu ministre plenipotenciari Squillace amb la missió de posar fi a la corruptela colonial que afectava les remeses de plata. Amat, solter, faldiller i quinquagenari; només de posar els peus a Lima, iniciaria una relació amb l’actriu Micaela Vargas que resultaria explosiva.
Gravat del Paseo de las Aguas i de la casa de Vargas (finals del segle XVIII) / Font: Pontificia Universidad de Lima
Qui era Micaela Vargas?
Micaela Vargas Hurtado era una actriu de teatre que, en el moment que Amat va desembarcar a Lima (1761), ja era molt popular. Només tenia quinze anys, però les fonts documentals relaten que tenia bones dots interpretatives i, sobretot, un impactant atractiu físic. Filla d’una família criolla (americans descendents d’europeus), havia estat educada en els ambients socialment conservadors i confessionalment catòlics de la provinciana societat colonial de Lima. Però, en el decurs la seva vida, trencaria tots els esquemes de l’època. Al costat del virrei Amat, es convertiria en la protagonista dels escàndols més sonats de Lima, en la gran urbanista de la capital colonial, en la dona més poderosa del virregnat del Perú, i en la primera dona empresària teatral de la història americana.
Els escàndols
Amat i Vargas tenien molt poques coses en comú. Possiblement l'única eren els seus temperaments explosius. En aquella Lima colonial i beata de finals del segle XVIII, la seva relació va ser durament criticada per les oligarquies locals. No tant per la diferència d’edat -ell podia ser, perfectament, el seu avi-, sinó per què cohabitaven maritalment sense haver passat, prèviament, per la vicaria. Però el que, definitivament, elevaria aquella relació a la categoria d’escàndol, serien les seves discussions i baralles en públic. A les llotges de la plaça de bous o del teatre, a les bancades de la catedral o a les luxoses festes privades de les oligarquies locals, Amat i Villegas van arribar a les mans en diverses ocasions i, segons les fonts, en aquelles batusses s’imposava el nervi de la joventut, i això volia dir que qui acabava nafrat, generalment, era el virrei.
Retrat de Manuel d'Amat i de Junyent / Font: Museu Nacional d'Art de Catalunya
La Perricholi
Amat era el prototipus del català botifler que havia escalat socialment i políticament a partir de l’ocupació borbònica del país (1714): pretesament il·lustrat però escassament cultivat. Sorprenentment, Amat havia assolit la categoria de virrei sense saber parlar castellà. Si més no, amb fluïdesa. I, sobretot, amb una dicció ridícula. Precisament aquests dèficits li jugarien una mala passada que quedaria allotjada per sempre en la cultura popular. Com una mena de Chiquito de la Calzada amb perruca i mitges de seda, en una de les múltiples baralles en públic, Amat va voler agredir la Villegas amb el recurrent insult perra chola; que, en aquell context social i cultural classista i racista, equivalia, més o menys, a un “puta índia morta de fam”. Però en la seva dicció impossible li acabaria sortint un “perricholi” que faria fortuna.
Vargas, virreina
Tant és així, que a partir del fet, la Vargas va passar a ser anomenada popularment la Perricholi. En els cenacles oligàrquics, als safareigs populars, i, fins i tot, en els libels anònims que editaven els enemics polítics del virrei, és a dir, la trama de corrupció criolla a qui havia declarat la guerra. I no obstant això, la Villegas no tan sols es va prodigar amb la mateixa freqüència, sinó que va assumir un rol polític. Al costat d’Amat seria la impulsora del primer pulmó urbà de la història de la ciutat i del continent americà: el Parque de las Aguas, inspirat en el grans espais europeus d’aquestes característiques, com les Teuleries de París, per exemple. També és important destacar que la Villegas seria una de les principals beneficiàries d’aquell projecte: en el tram inicial d’aquell passeig, Amat ordenaria construir el palau privatiu de la seva amant.
Vista de Lima (finals del segle XVIII) / Font: Museo Naval de Madrid
La fi del tàndem Amat-Villegas
Manuel i Micaela van formar un tàndem poderós, temut i odiat. Però l’any 1776, Amat desprestigiat socialment i carbonitzat políticament, seria rellevat i, sorprenentment, retornaria en solitari a Barcelona. Els seus vells amics li van arranjar un matrimoni amb una jove novícia que van haver de treure del convent amb fòrceps. Micaela, en canvi, es va quedar a Lima, i es va convertir en una empresària teatral d'èxit, pionera del seu gènere a Amèrica. El fill d’aquella relació, també Manuel, va ser reconegut pel virrei, però tot i ser el seu únic descendent, no el tindria en compte en el seu testament. Mig segle després (1824), Manuel d’Amat i Villegas, seria un dels herois de la independència del Perú. Amb el descendent de jueus conversos mallorquins Bartomeu Salom, seria el llibertador del port del Callao, l’última plaça colonial espanyola a Sud-Amèrica.
Imatge principal: Retrat de Micaela Vargas / Font: Arxiu d'ElNacional