Ceret (Vallespir-Catalunya del Nord), 7 de setembre de 1640. Francesc de Vilaplana (nebot de Pau Claris, president de la Generalitat) i Armand Jean du Plessis (nebot del cardenal Richelieu, ministre plenipotenciari de la monarquia francesa) signaven el Tractat de Ceret, que havia de constituir Catalunya en una república lliure sota la protecció de França. Però els esdeveniments posteriors revelarien que Lluís XIII de França i, sobretot, el seu fill i successor Lluís XIV de França —que va regnar durant 72 anys (1643-1715)— cobejaven un projecte i un destí diferents per a Catalunya. La cartografia de l’època posa de relleu que la reincorporació de Catalunya a l’edifici polític francès era la primera part d’un ambiciós projecte —inspirat en el mapa dels dominis carolingis— que aspirava a desplaçar la frontera fins a la ratlla de l’Ebre.
Fragment d'un mapa de l'Imperi Carolingi l'any 851 (1750). Obra de Matthias Hasius / Font: Bibliothèque Nationale de France
La frontera natural dels Pirineus és un fals mite alimentat per la historiografia nacionalista espanyola per a justificar la humiliació hispànica a l’illa dels Faisans (1659). Molt abans del Tractat de Ceret (1640) i més enllà de la Pau dels Pirineus (1659), els arquitectes de la política de Lluís XIV (Richelieu, Mazzarino, Colbert i Le Tellier) sempre van interpretar que Catalunya, històricament, era de fàbrica francesa i, estratègicament, era el passadís a la península. En un escenari extrem —la invasió hispànica de Catalunya— van convertir els pactes de Ceret en paper higiènic. L’anotació del Dietari de la Generalitat (23-01-1641) revela el xantatge. Diu: "no se exposarà (Lluís XIII) a tant gran gasto (la guerra) ab la promptitut que la necessitat demana sinó es que la província se posse a la (seva) obediència com ja en temps de Carlo Magno ho feren nostres antepassats”.
Richelieu, Mazzarino, Colbert i Le Tellier, quatre dels principals superministres de Lluís XIV / Font: Bibliothèque Nationale de France
La dominació de Catalunya —per la via del pacte o del xantatge— tenia un gran valor estratègic. A Richelieu i a Mazzarino —grans protectors del foment de les ciències, de les arts, ... i de la cartografia— no se’ls escapava que la ruta més ràpida i suficientment ampla per a encabir-hi exèrcits, entre París i l’Ebre passava per Perpinyà, Puigcerdà, La Seu d’Urgell i Lleida. És a dir, el vell eix Tet-Segre, que havia estat l’autopista per on havien transitat des de l’antiguitat tots els exèrcits que feien el camí del centre d’Europa a la península Ibèrica, o a l’inrevés. Un mapa de 1642 (a l’inici de la Guerra dels Segadors), dibuixat a dues planes que explica la llegenda “Partie occidentale de la Catalogne” remarca, cal suposar que de forma força intencionada, l’eix Tet-Segre i, sobretot, els detalls que comuniquen les dues capçaleres.
Mapa de Catalunya (1642). Obra de I. Boisseau / Font: Bibliothèque Nationale de France
La retirada parcial de França de territori català, després de la Guerra dels Segadors (1640-1652), no va implicar que Lluís XIV abandonés el seu projecte. Ni tant sols després del Tractat dels Pirineus (1659). Els mapes que dibuixen els cartògrafs reials de la cort (els Samson, pare i fill, o de Fer), desemmascaren la secreta ambició de Versalles. La mutilació de Catalunya ja és efectiva. Però, en canvi, molt reveladorament, un dels exemplars de capçalera d’aquella cort —i molt possiblement dels negociadors francesos que, el 1660, van forçar la reobertura del Tractat dels Pirineus per a sumar l’Alta Cerdanya als dominis de Lluís XIV—, dibuixa un mapa on la mutilació de 1659 no té ni la categoria d’esgarrapada. El solemne i oficialíssim “Principaute de Catalogne divisée en neuf dioceses et dissept vegueries” és el mapa complert de Catalunya.
Mapa del Principat de Catalunya i comtats del Rosselló i de la Cerdanya (1660). Obra de Nicolas Samson / Font: Bibliothèque Nationale de France
Quasi tres dècades més tard Lluís XIV va iniciar una segona guerra expansiva anomenada dels Nou anys (1688-1697). En la fase final d’aquell conflicte, Vendôme va ocupar Barcelona després d’un setge i d’un bombardeig salvatges que causarien la mort del 10% de la població de la ciutat. Però, reveladorament, el primer que va fer quan va posar potes i urpes a Barcelona, va ser jurar les Constitucions de Catalunya en nom de Lluís XIV. Era un encàrrec regi i ineludible que revela que, passats 54 anys, Lluís XIV no havia renunciat al títol —heretat— de comte de Barcelona (1643). Un altre cop la cartografia ho revela. El també solemne i oficialíssim “La Catalogne sous le nom de laquelle sont compris la Principaute de Catalogne et les Comtés de Rousillon et de Cerdagne” cartografiat a l’inici del conflicte (1690) resulta molt il·lustratiu.
Mapa del Rosselló i de l'Empordà (1707). Obra de Nicolas de Fer. Font: Bibliothèque Nationale de France
De fet, es pot ben dir que Lluís XIV no va renunciar mai a Catalunya, és a dir, a la reedició de la Marca de Gòtia carolíngia fins al 1701. Aquesta renúncia és molt significativa. No tan sols perquè coincideix amb la coronació del primer Borbó a Madrid (el seu net i fidel servidor Felip d’Anjou), sinó perquè revela que el seu pla inicial havia culminat de la manera més inesperada: havia convertit el vell rival hispànic en un satèl·lit polític i econòmic. El temps s’encarregaria de confirmar-ho. Però, tot i això, els mapes revelen que a Versalles el vell projecte, molt probablement per interès militar, encara traspuava. I un il·lustratiu exemplar militar de 1707 (en plena Guerra de Successió hispànica) traça una àrea a cavall dels Pirineus, on tan sols apareixen els límits regionals francesos: Frontiere de Languedoc (sobre les Corberes); i Frontière de Catalogne (sobre les Alberes).
Imatge principal: Retrat de Lluís XIV (1660) / Font: Bibliothèque Nationale de France