Llívia (Principat de Catalunya); 12 de novembre de 1660. Fa 362 anys. Les representacions diplomàtiques de les monarquies hispànica i francesa, presidides per Miquel de Salbà i per Giacinto Serroni; signaven el Tractat de Llívia, una revisió del Tractat dels Pirineus que havia estat signat un any abans (1659) amb el propòsit de posar fi a una llarga guerra (1635-1659) i que havia enfrontat els dos gegants europeus de l’època. A Llívia, la legació francesa de Serroni va imposar un sorprenent desplaçament de la frontera cap al sud, que la historiografia espanyola ha camuflat amb el pretès argument que Versalles buscava els vells límits que en temps de la dominació romana separaven les províncies de la Gàl·lia i de la Hispània. Però en realitat; Llívia, és la prova més evident que Lluís XIV va ensarronar Felip IV.
L’illot de Llívia
La historiografia espanyola, sobretot la nacionalista (els espanyols també tenen una historiografia nacionalista amb una llarga tradició); ha insistit fins a l’extenuació que l’enclavament territorial de Llívia (totalment envoltat de territori francès) és el resultat d’una hàbil maniobra hispànica. Venen a dir que, en aquella revisió, els francesos van passar per alt que Llívia no era un poble, sinó una vila i, en conseqüència, quedava exclosa d’aquella transferència de domini que afectava trenta-tres nuclis poblacionals de la vall alta del riu Segre. Però, tot i que ho presenten com un triomf (com una astuta argúcia que va venjar la derrota a les taules de negociacions de l’Illa dels Faisans, de 1659), la realitat era ben diferent. Els francesos saltaven, clarament, el trencaaigües dels Pirineus, i expandien el seu domini sobre un extrem de la península Ibèrica.
L’Alta Cerdanya
Llívia també desemmascara el fals argument espanyol, que pretén ocultar el fracàs en el Tractat de l’any anterior (1659). La versió tradicional de la historiografia espanyola diu que Felip IV va cedir el Rosselló perquè Lluís XIV estava entestat a expandir els seus dominis fins a unes preteses fronteres naturals; i que el límit sud el perfilava el trencaaigües dels Pirineus. En aquest punt, és important destacar que els comtats del Rosselló i del Conflent, situats a la cara nord, van ser transferits a domini francès a l’Illa dels Faisans (1659). I que l’Alta Cerdanya, solcada pel riu Segre i situada a la cara sud, va ser transferida amb la revisió del Tractat (1660). El trencaaigües que separa les cares nord i sud dels Pirineus, per art de màgia va passar al fons d’una vall i al bell mig d’un pla, entre La Guingueta d’Ix i Puigcerdà.
La feblesa catalana
El Tractat dels Pirineus (1659) i la Revisió de Llívia (1660) posen en relleu la feblesa política de Catalunya en aquell context. Quan es va perpetrar l’amputació dels comtats ultrapirinencs, ja feia set anys que havia conclòs la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652). La Revolució dels Segadors (1640), l’aliança catalanofrancesa de Ceret (1640), la proclamació de la I República catalana de Pau Claris (1641), el copiós —i llefiscós— intercanvi epistolar entre les cancelleries de París i de Barcelona (1640-1648), o la cadira catalana a les negociacions internacionals de pau de Westfàlia (1648); quedaven lluny. Felip IV havia ocupat militarment el Principat (no els comtats ultrapirinencs); i no havia liquidat l’edifici polític català, però havia monitorat les institucions, a través d’una terrible depuració ideològica.
La resposta catalana
Tot i això, Felip IV —en el seu moment— havia jurat les Constitucions de Catalunya. Que és el mateix que dir que havia jurat el seu compliment. Aquelles Constitucions deien, literalment, que el rei no podia alienar ni un centímetre quadrat de territori català sense l’autorització de les Corts catalanes. Naturalment, Felip IV es va passar aquell jurament per l’escrot, en un acte que posava en relleu la forma i la naturalesa de la cultura punitiva contra Catalunya que imperava a la cort de Madrid des que el comte-duc d’Olivares, ministre plenipotenciari de Felip IV, havia fabricat la devastadora crisi (1627) i el brutal clima de violència (1635) que conduirien a la Revolució i a la guerra (1640). Naturalment, la resposta institucional catalana (manifestada pels elements prohispànics que, el 1659 i el 1660, dirigien les institucions) no va passar de quatre esgarips.
L’ensarronada de Lluís XIV
Jules Mazzarino, ministre plenipotenciari de Lluís XIV; i Pierre de Marca, que controlava, des de la distància, les converses de Llívia, li van donar totes les armes a Serroni. I fent un joc de paraules, podríem dir que en Serroni va ben ensarronar en Salbà. Li va fer creure que, per a la Lloba Capitolina, l’Alta Cerdanya era la terra d’Astèrix. I calia redibuixar la línia traçada l’any anterior. Mai sabrem si Salbà s’ho va empassar; o, simplement, ho va fer veure perquè tenia pressa per ocupar el seu nou despatx a Madrid. Però sí que podem afirmar que a Felip IV i al seu nou ministre plenipotenciari Luis de Haro (nebot del carbonitzat Olivares i derrotat a les taules dels Faisans), ja els hi estava bé; perquè l’únic que estava en joc era un tros de la sediciosa i rebel Catalunya, mereixedora de tots els càstigs terrenals i de totes les plagues divines.