Imatge principal: Representació parcial d'una batalla de la Primera Guerra Carlina. Obra d'August Ferrer Dalmau / Font: Viquipèdia
Prats de Lluçanès (Osona), 4 d’octubre de 1833. Esclata la Primera Guerra Carlina a Catalunya (1833-1840). Només feia cinc dies que havia mort Ferran VII i que havia estat proclamada la seva filla, llavors una nena de tres anys, que regnaria com a Isabel II. La Primera Guerra Carlina i les dues successives, oficialment van enfrontar els partidaris d’Isabel ―coronada després de la derogació de la borbònica Llei Sàlica que prohibia les dones heretar la corona―, amb els del seu oncle Carles, germà del difunt rei i segon en la línia successòria abans de la maniobra de Ferran. També va enfrontar els liberals, concentrats entorn de la figura de la reina-nena amb els absolutistes ―anomenats també apostòlics― que van fer pinya al voltant de l’oncle. Però a Catalunya el conflicte va adquirir unes motivacions que anaven molt més enllà de la ideologia d’estat. Seria una guerra entre vells coneguts que guardaven al calaix de la memòria i al rebost de les armes velles picabaralles que es remuntaven, en ocasions, a diverses generacions.
Gravat de Barcelona poc després de la Primera Guerra Carlina (1850) / Font: Viquipèdia
Vells enemics i antics deutes
Els “vells comptes pendents” és una de les qüestions que expliquen la brutalitat que els contendents van esmerçar en aquell conflicte. Assalts a masos, esglésies, pobles i viles i execucions massives de presoners passarien a formar part del paisatge habitual d’aquell conflicte. Autèntiques carnisseries que difícilment s’explicarien si no es té en compte la composició sociològica d’aquells exèrcits. A Catalunya, que seria un dels principals focus de la primera carlinada, aquells exèrcits es van articular amb voluntaris del país. Homes joves i no tan joves que, impulsats per la misèria, abraçarien les consignes dogmàtiques dels seus líders i es llançarien a una aventura que, fins i tot abans de començar, ja tenia el color i l’olor d’una guerra de bandidatge. Homes que també, amb el pretext de la guerra, passarien comptes a vells enemics i saldarien antics deutes.
Els voluntaris carlins
Les generalitzacions sempre condueixen a l’error. La tropa carlina no era un ramat d’ovelles apostòliques com se’ls representava en les il·lustracions gràfiques de la premsa liberal de l’època. La tropa carlina ―a Catalunya, majoritàriament voluntària― estava formada bàsicament per jornalers agraris sense terra, clavats en la misèria, que combatien, sorprenentment, pels interessos de classe dels propietaris rurals que, històricament, els havien oprimit. Aquest contrasentit s’explicaria pel dibuix sociològic de la Catalunya de principis del XIX. Aquella Catalunya era, encara, un país rural i agrari. I si bé és cert que els nuclis que, poc més tard, pilotarien la Revolució Industrial ja començaven a mostrar les traces d’un país que canviaria per sempre de fesomia. La primera carlinada va esclatar en una Catalunya majoritàriament rural i agrària.
Caricatura publicada a la premsa liberal / Font: Viquipèdia
Pagesos contra burgesos
I s’explicaria, també, per l’especial context del moment. Les potents classes burgeses de Barcelona i de Reus i de les capitals comarcals, en menor mesura, situades en el llindar de la Revolució Industrial ja assajaven un canvi de model econòmic. El capital industrial havia aconseguit tenir el control de la producció i dels preus agraris. I el món rural i pagès català havia quedat sumit en una successió de crisis econòmiques que l’havien convertit en un polvorí social. L’imaginari popular rural havia fabricat la idea ―l’estigma, caldria dir― del burgès liberal com la representació del mal: un escanyapobres que havia fabricat la seva fortuna enfonsant la pagesia en la misèria. I la propaganda carlina l’acabaria d’estigmatitzar rebaixant-lo a la categoria de descregut que, per justificar la comissió de tots els mals causats, havia renunciat a la fe cristiana i a la tradició de l’Església.
Els voluntaris liberals
Al bàndol liberal les generalitzacions també ens condemnarien a l’error. La tropa liberal no era, estrictament, un exèrcit construït sobre els patrons oficials de la guerra. Les milícies ―els voluntaris liberals― es convertirien en l’element protagonista del seu bàndol. I no tant pel coneixement del territori, sinó per les motivacions personals que els havien conduït al conflicte. La tropa liberal estava formada per jornalers del medi urbà ―encara no se’ls pot definir com a proletaris― clavats, també, en la misèria, que combatien, també sorprenentment, pels interessos de classe d'aquella burgesia industrial que havia convertit les seves vides en un infern. Les fàbriques i l’activitat auxiliar que es desenvolupava al seu voltant, malgrat que dibuixaven un paisatge radicalment diferent del medi rural, oferien unes condicions de treball infrahumanes.
Caricatura publicada a la premsa liberal / Font: Viquipèdia
El pic i la pala
Les milícies liberals es van omplir d’homes joves i no tan joves amb una marcada ideologia anticlerical i amb una extrema set d’aventures. L’anticlericalisme de principis del segle XIX no era tant una ideologia contrària a la cultura religiosa sinó al poder i a la influència que l’Església continuava exercint sobre la societat. Aquell anticlericalisme es podria simbolitzar com el pic i la pala que pretenia vèncer les últimes resistències de l’Antic Règim. I es va acarnissar amb les rectories, les esglésies i els monestirs, que no tan sols eren la viva representació del poder eclesiàstic, sinó que també eren els elements més vulnerables. La destrucció del monestir de Ripoll ―el 9 d’agost de 1835― a mans de civils militaritzats anomenats Tiradores de Isabel II ―procedents, en aquell cas, de fora de Catalunya― seria una de les proves més evidents d’aquestes pràctiques.
Fotografia del monestir de Ripoll després de la destrucció liberal / Font: Viquipèdia
Vells coneguts
La guerra té la virtut, si es pot dir així, de posar en relleu el pitjor de la condició humana. I això és el que va passar a Guimerà (Urgell) el 19 de setembre de 1835. En aquella població de la vall de riu Corb es van enfrontar una columna liberal i una guarnició carlina pel domini del castell de la vila. Aquella operació militar, anomenada Setge de Guimerà, no hauria transcendit dels annals de guerra de no haver estat el paradigma de la brutalitat més inhumana. A Guimerà no tan sols es van enfrontar liberals i carlins, sinó que també un dels bàndols es va lliurar a saldar “vells comptes pendents”. Una pràctica que, des de l’inici del conflicte, s’havia estès a bastament. Tant la columna liberal com la guarnició carlina estaven formades per voluntaris, amb la particularitat que la immensa majoria procedien dels pobles i viles de la comarca: “vells coneguts”.
Gravat coetani que representa un afusellament de presoners carlins / Font: Diputació de Guipúscoa
Saldar “vells comptes pendents”
Quan les tropes liberals van aconseguir la rendició de la guarnició carlina, el capità Antoni Niubó va ordenar l’afusellament de setanta-un presoners. El cap de la guarnició carlina, el Rosset de Belianes, inclòs. Els estudis que s’han portat a terme, tant del conflicte en general com d’aquest tipus d’episodis en particular, desestimen les execucions indiscriminades o l’afusellament dels comandaments amb el propòsit de decapitar l’enemic. “Vells comptes pendents” que tenien orígens diversos: des de picabaralles familiars ancestrals, fins a venjances per la repressió absolutista del règim de Ferran VII que, durant la dècada anterior (1823-1833), havia convertit les Espanyes en un tenebrós cadafal i en una gegantina masmorra inquisitorial. Una guerra de veïns contra veïns i “vells comptes pendents” que es convertien en sentències de mort.