Baiona (País Basc francès), 7 de maig de 1808. El rei Ferran VII —el sisè Borbó hispànic— es venia la Corona espanyola a Napoleó Bonaparte. Sí, tal com sona. En una operació negociada i pactada amb plena satisfacció de les dues parts, el Bonaparte es convertia en el nou i legítim propietari del regne d’Espanya. Napoleó (és a dir, l’Imperi Francès) es comprometia a pagar al Borbó una pensió vitalícia de quatre milions de rals anuals (l’equivalent a dos-cents milions d’euros), a adjudicar-li la corona del regne d’Etrúria (un estat fictici a la península italiana, dibuixat a les taules de la cancelleria de París) i a arranjar-li un matrimoni amb alguna princesa europea.

Ferran VII (1831), obra de Luis de la Cruz. Font Ajuntament de Sevilla

Ferran VII (1831), obra de Luis de la Cruz / Font: Ajuntament de Sevilla

Es digui el que es digui, Ferran VII és el veritable protagonista d’aquella història. El recorregut des que posa les natges al tron de Madrid fins que li ven la corona a Napoleó és un sospitós rosari de fets que il·lustren la seva figura i desemmascaren els seus propòsits. Vuit setmanes abans havia liderat un cop d’estat —l’anomenat Motín de Aranjuez (19 de març de 1808)—, que s’havia saldat amb el destronament i exili del seu pare Carles IV, i que havia conduït les seves reials natges al tron. També, es digui el que es digui (que aquell motí tenia l’únic propòsit de fer caure el corrupte ministre Godoy), el que és més que evident és que el cop d’estat és la maniobra que precedeix l’operació de venda.

Tan evident és que la correspondència que, durant anys (1808-1814), Ferran li va adreçar a Napoleó, era la versió il·lustrada del Manual del Llepaculs. En aquelles ridícules missives Ferran felicitava efusivament Napoleó per les seves incontestables victòries militars a Europa (les massacres napoleòniques de Girona, Tarragona i Saragossa, per exemple, també) i no s’estava de recordar-li els pactes subscrits. Ferran era a Valençay (País del Loira-França), pendent de cobrar el regne etrusc i la princesa desconeguda, i la historiografia francesa revela que Napoleó —que el menyspreava profundament— no les contestava, però les llegia en veu alta a la cancelleria per a diversió i riota general.

Napoleó Bonaparte (1812), obra de Jean Louis David. Font Musée des Tulleries

Napoleó Bonaparte (1812), obra de Jean Louis David / Font: Musée des Tuileries

Un dels pactes més sorprenents de l’operació de Baiona és el que feia referència al compromís de buscar una esposa a Ferran. Sorprèn que un rei fictici d’un estat satèl·lit, però amb una generosa pensió, no aconseguís una parella de la seva condició social. Però el misteri es desvela quan sabem que Ferran VII tenia un greu problema físic, que era el terror de les princeses europees i la riota de les cancelleries continentals. Ferran no va ser rebatejat com el “rey falón” pel seu fal·lus, sinó perquè en castellà volia dir traïdor. Però, coincidentment, patia macrogenitosomia; una malaltia que havia convertit el seu penis en alguna cosa similar a un dóner kebab girant al voltant del foc.

Tant les fonts franceses com les espanyoles coincideixen que aquest problema explicaria la seva personalitat i la seva política. La investigació francesa posa de relleu que Napoleó li va explicar al seu ministre Talleyrand sobre Ferran VII: “És indiferent a tot, molt material, és un golafre i no té ni idea de res, és molt estúpid i molt mesquí”. I la investigació espanyola revela: “Su campechanía, junto con su vulgaridad (utilitzava un llenguatge propi de tavernes i de prostíbuls) y su capacidad para el disimulo le permitió mostrarse como un rey próximo a sus súbditos, incluso amable”, però sovint “se escudaba en el silencio, uno de sus habituales recursos ante situaciones adversas”.

Les mal anomenades Abdicacions de Baiona (1808). Font Red Digital de Colecciones. Ministerio de Cultura de España

Les mal anomenades Abdicacions de Baiona (1808) / Font: Red Digital de Colecciones

Derrotat Napoleó (1814), no li va quedar cap més remei que renunciar a la seva jubilació anticipada. A partir d’aquell moment Ferran VII i el seu penis es van manifestar en tota la seva dimensió: va restaurar la Inquisició (abolida pels Bonaparte), va imposar un règim polític de terror, i es va lliurar a la persecució i extermini de tot allò que feia olor de cultura i de progrés. Malgrat que, com a bon rei d’Espanya, va ser un gran aficionat a la tauromàquia (que alguns van celebrar per justificar l’espanyolitat del “falón”), els historiadors espanyols del XIX el descriuen com un “cobarde, vengativo, despiadado, ingrato, desleal, mentiroso, mujeriego, soez y chabacano”. Una joia, vaja.

Ferran VII i la seva quarta esposa —i neboda— Maria Cristina de Borbó (l'única que va sobreviure a les envestides del rei) transcendirien com els arquitectes i màxims beneficiaris del bolsillo secreto, un fons reservat amb càrrec a l’erari públic que era l’instrument d’enriquiment de la reial parella i de la camarilla de Palacio (un contuberni de polítics, militars i financers que orbitaven al voltant del tron). Naturalment, aquell bolsillo secreto no era el primer ni seria el darrer, però la filtració de la seva existència (mai va constar en la comptabilitat oficial del Regne d'Espanya) va provocar un monumental daltabaix que, per fi, explicava la implicació de Maria Cristina de Borbó en tots els grans negocis (nets i bruts) de l’Espanya del segle XIX.

Afusellament de les víctimes del regim de terror de Ferran VII. (Fusilamiento de Torrijos, 1888, obra de Antoni Gisbert). Font Museo del Prado

Afusellament de les víctimes del règim de terror de Ferran VII. (Fusilamiento de Torrijos, 1888, obra d'Antoni Gisbert) / Font: Museo del Prado

L’any 1833 Ferran i el seu penis traspassaven a millor vida. En aquell moment, la jove vídua i regent Maria Cristina de Borbó iniciaria en solitari una espectacular carrera que la convertiria en la campiona de la corrupció. Conclosa la primera guerra carlina (1840), el general liberal Espartero —el gran vencedor d’aquell conflicte i, posteriorment, el carnisser que bombardejaria Barcelona— va ordenar investigar el bolsillo secreto. Martín de los Heros —el comptable d’Espartero— va estimar que contenia 78 milions de rals (l’equivalent a 3.900 milions d’euros). Però, malgrat les necessitats financeres de l’Estat, Espartero renunciaria a expropiar-lo per por a dinamitar el nou règim liberal de 1840.

El monumental saldo del bolsillo secreto era el resultat de la deixa de Ferran VII a la seva esposa i a les seves dues filles (la futura reina Isabel II i la infanta Lluïsa) engreixat amb els particulars negocis de la família reial. Durant mig segle, la reina-mare i la camarilla de Palacio —des de la seva atalaia de poder i amb el capital del bolsillo— es van autoadjudicar quasi tots els grans negocis (nets i bruts) que es van fer a Espanya durant bona part del segle XIX. L’escandalosa manipulació d’algunes d’aquelles concessions —a través de testaferros i de societats fantasma— popularitzaria la cita “no hay negocio en el que la reina-madre no tenga intereses”.

Maria Cristina de Borbó (circa 1870). Font La Ilustración Española y Americana

Maria Cristina de Borbó (circa 1870) / Font: La Ilustración Española y Americana

A la metròpoli i a les colònies (a les escasses colònies que li restaven al “Imperio donde nunca se pone el sol”). Maria Cristina de Borbó, la regent de la corrupció, va ser expulsada d’Espanya (1854) quan es va filtrar que, amb el general Narváez (figura senyera dels liberals espanyols) i amb el seu segon marit Agustín Muñoz, dirigia una trama il·legal de comerç d’esclaus.

 

Imatge principal: Ferran VII i Maria Cristina de Borbó (1830), obra de Luis Cruz Díaz / Font: Museo de Bellas Artes de Asturias

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat