Dueñas (Corona castellanolleonesa), 18 de març de 1506. Fa 515 anys. Ferran el Catòlic —de 54 anys—, i Úrsula Germana de Foix —de 18 anys— confirmaven el matrimoni per poders que havien signat el 19 d’octubre de 1505 i es casaven presencialment en una íntima i discreta cerimònia. Aquella unió matrimonial culminava el Tractat de Blois (1505) que posava fi al conflicte entre les monarquies francesa i hispànica i que tenia el seu remot origen a finals del segle anterior, per l’impagament d’un deute que Joan II de Catalunya i Aragó (el pare i antecessor del nuvi) havia contret amb Lluís XII de França (l’oncle matern de la núvia). Aquelles noces, també, revelaven que el Catòlic havia forçat un gir inesperat en la seva política que posava en qüestió el projecte hispànic. Però, quin paper jugava Úrsula Germana de Foix en aquell nou escenari?
Vida, mort i resurrecció del somni de Ferran
Quan va passar això, Ferran feia un any i mig que era vidu (Isabel havia mort el novembre de 1504). Aquesta relativa rapidesa no responia tant a necessitats fisiològiques com a estratègies polítiques. Ferran havia perdut —prematurament i inesperadament— el seu únic fill mascle legítim —Joan d’Aragó i de Castella— el 1497. I, per tant, el projecte dels Catòlics havia quedat, inevitablement, en mans dels gendres i de les seves respectives famílies (els Avis portuguesos, els Habsburg austríacs, i els Tudor anglesos). La mort de l’hereu Joan (1497) havia soterrat —si més no momentàniament— l’ambició de Ferran: convertir la casa reial Trastàmara en la nova família imperial europea. En canvi, aquelles noces representaven, bàsicament, ressuscitar el vell somni del Catòlic. Situar-lo, de nou, al centre de l’escena política europea.
Representació de Ferran i Isabel (segle XV). Font: Convent de les Agustines. Madrigal de las Altas Torres (Castella)
L’elecció de Germana
L’elecció de Germana no va ser fruit de la casualitat. Ferran necessitava una dona (naturalment, de l’estament aristocràtic) jove i fèrtil per engendrar un nou hereu (un mascle Trastàmara) que avancés línies i situés els gendres del Catòlic en posició de fora de joc. Però, per raons òbvies, no hauria resultat políticament encertat buscar-la entre les famílies dels gendres. I en aquell context d’estratègies, Ferran va fixar la mirada en una jove candidata dels Valois francesos, que li permetria matar dos pardals d’un tret. D’una banda assolia un matrimoni que augurava una abundant descendència. I d’una altra, s’assegurava la fi de les hostilitats amb Lluís XII i una prometedora aliança amb el gall francès, que li permetria reequilibrar la balança política hispànica; en aquell moment clarament favorable als gendres i als consogres.
La jugada mestra de Ferran
A la mort d’Isabel (1504), Ferran havia maniobrat per a aconseguir la corona de la difunta. Però l’oposició de les oligarquies toledanes, que l’havien despatxat amb un “viejo catalanote, vuélvete a tu nación”, van canviar l’enfoc de l’ambiciós Ferran i van precipitar els esdeveniments posteriors. Precisament el fracàs d’aquell maniobra seria el que explicaria les negociacions amb França que culminarien amb aquelles noces. Les oligarquies castellanolleoneses que després de la mort de la Catòlica maldaven per coronar Joana i Felip (filla i gendre, respectivament, del vidu Ferran) a Toledo; i que confiaven que, tard o d’hora, “la Boja” i “el Bell” serien proclamats hereus a Barcelona, tenien motius per preocupar-se. El nou matrimoni de Ferran era una jugada mestra, amb un perceptible tuf de venjança; que ressituava el Catòlic al centre del tauler polític.
Els tres gendres de Ferran el Catòlic. Manuel de Portugal, Felip de Castella i Enric d'Anglaterra. Font: Museus de Lisboa, de Viena i Tyssen de Madrid
Per què Lluís de França va negociar aquell matrimoni?
Des que els Catòlics havien donat els seus primers passos conjunts (1489), la política exterior de la, llavors, flamant cancelleria hispànica; s’havia encaminat, obertament i decididament, a aïllar i asfixiar França. Els matrimonis de Joan i Joana (fills dels Catòlics) amb Margarida i Felip (fills de Maximilià d’Habsburg) no era perquè Ferran i Isabel s’haguessin entusiasmat amb “Siete bodas para siete hermanos”. Sinó perquè els Habsburg eren la peça imprescindible en aquell tauler per a envoltar França, Tant era així, que Paris havia contemplat aquell desplegament matrimonial amb una gran inquietud. Per tant, en el moment en que el vidu Ferran va desposar la jove Germana; la cancelleria francesa va respirar alleujada. Aquelles noces no tan sols dissipaven l’amenaça sinó que, també, provocaven una monumental esquerda en el projecte hispànic.
Quin paper va tenir Germana com a reina?
Germana, inicialment, va complir amb la missió que li va havia estat encomanada: engendrar i parir un plançó per al propòsit de Ferran (1507). Un hereu cridat a ocupar el tron de Barcelona; però, en cap cas el de Toledo. El jove Joan (el nadó de Ferran i Germana) moriria tan sols unes hores després de néixer. Un contratemps que no jugava a favor de Ferran; però que tampoc representava un obstacle definitiu: la joventut de la mare augurava nous embarassos. Però, en canvi i sorprenentment, en els següents nou anys (fins a la mort del Catòlic, 1516) no van tenir més descendència. I no per incapacitat o per falta de voluntat (Germana, en posteriors relacions, tindria descendència; i Ferran sempre va ser un addicte als afrodisíacs). Sinó per alguna enigmàtica raó que cobreix un misteriós erm de nou anys.
Vista de València (1563). Font Wikimedia Commons
Germana, reina vídua
Per què més enllà del difunt nadó Joan, no van tenir més descendència, es un misteri que ha quedat instal·lat en l’obaga de la història. Però, en canvi, el que sí és públic i notori és la nova posició de Germana després de la mort de Ferran. Curiosament, el seu paper es redimensiona amb la seva nova condició de vídua. Germana no havia aconseguit completar la missió que l’havia portat a Barcelona. Però la seva participació en aquell projecte, al marge de l’èxit o del fracàs, era tan evident; que un cop vídua va haver de desplegar tots els seus recursos per a garantir-se la supervivència. La personal i la política. Va buscar i va tenir una tòrrida relació amb un adolescent Carles de Gant, net del seu difunt marit, nou rei hispànic, i dotze anys més jove. I va maldar per una posició i per unes rendes fins que va ser nomenada virreina hispànica de València.
Germana, virreina
La historiografia nacionalista espanyola s’esforça a presentar-la com una dona cultivada que va importar el Renaixement a València. Però una atenta mirada a l’escenari ho desmenteix rotundament. I una atenta mirada al personatge revela que de la necessitat en va fer virtut. Si bé és cert que Germana no era un tros de soca, també ho es que València cap-i-casal ja era una primeríssima capital cultural i econòmica a nivell continental des del segle anterior. La qüestió no era aquesta, sinó que el paisatge valencià no obeïa els estàndards ideològics de la cancelleria hispànica. Les seves classes dirigents parlaven, escrivien, imaginaven, creaven i produïen en català. I, en aquest punt és on entra en joc la nova missió de Germana. A València no va ser una icona cultural, sinó un fidel instrument del poder hispànic en la castellanització de les classes dirigents.
Mapa de la península ibèrica amb els estats que formaven la monarquia hispànica (1542). Font: Cartoteca de Catalunya
Germana, repressora.
Parlant de castellanització, una altre cop la historiografia nacionalista espanyola justifica aquella maniobra sobre una pretesa associació entre llengua castellana i cultura universal. Però una altra vegada la realitat ho desmenteix i explica que en aquell procés aquesta associació va tenir una importància molt secundària. El virregnat de Germana es va estrenar amb la fi de la revolució popular i mercantil de les Germanies (1519-1523), i amb l’inici d’una brutal repressió que es saldaria amb milers d’execucions i un estat de terror i de confiscacions que paralitzarien i arruïnarien el país. En aquell context, el castellà es va generalitzar entre les classes dominants guanyadores com a element identificador dels que s’havien posicionat a favor de la corona i en contra de la revolució. A favor de la monarquia hispànica i en contra de la República valenciana.