Imatge principal: representació moderna del Corpus de Sang / Font: Enciclopèdia
Barcelona, 18 de maig de 1640. El Dietari de la Generalitat consigna que les tropes hispàniques (els tercios) han entrat a sang i foc a Santa Coloma de Farners, han saquejat la vila i han cremat i enderrocat l’edifici parroquial i quaranta set cases. La mateixa anotació relata que els veïns han estat víctimes de “violències i vexacions” per part dels soldats. La Guerra dels Segadors encara no havia esclatat, però el paisatge prebèl·lic que anticipava el conflicte dominava l’esfera política catalana. Els quinze dies que separen l’assalt dels segadors a les masmorres hispàniques (23 de maig) i l’alliberament dels presos confinats per ordre de les autoritats hispàniques (Tamarit, Vergòs i Serra), de l’esclat de violència del Corpus de Sang (7 de juny) i l’assassinat del virrei hispànic Dalmau de Queralt (comte de Santa Coloma); dibuixen un inquietant periple de calculats moviments polítics (principalment per la banda hispànica) que, inevitablement, conduirien a una guerra més que anunciada (1640-1652).
El saqueig de Santa Coloma de Farners (que havia estat precedit pel de la vila veïna de Riudarenes) no era ni un fet nou, ni un fet aïllat. Des que el 1635 (cinc anys abans) havia esclatat la guerra entre les monarquies hispànica i francesa per a dirimir el nou lideratge d’Europa, el comte-duc d’Olivares (ministre plenipotenciari de Felip IV) havia centrat tots els esforços bèl·lics al front del Rosselló, i havia convertit Catalunya en un quarter militar gegantí. 40.000 soldats allotjats a les cases particulars, en un país de 500.000 habitants immers en una crisi econòmica de proporcions descomunals. La relació entre la soldadesca hispànica i la població civil catalana mai havia estat bona. Sempre havia estat presidida pels robatoris, els saquejos, les violacions, els segrestos (les lleves forçoses) i els assassinats que la soldadesca hispànica cometia impunement protegida per la pròpia monarquia. Molt abans de l’esclat de la Revolució dels Segadors (1640), l’exèrcit hispànic actuava a Catalunya com ho hauria fet en qualsevol altre territori enemic.
Retrat de Felip IV, obra de Diego Velázquez. / Font: National Gallery de Londres
Però a principis de maig de 1640, el got vessava per tot arreu. El Dietari de la Generalitat revela que les classes dirigents catalanes, que sempre havien temut que la resposta popular culminés amb una revolució social, s’estaven activant. Després dels fets de Santa Coloma, la Generalitat va nomenar una comissió formada per nou representants —la Novena— (tres per cada braç estamental) que seria la responsable de l’estratègia política que havia de conduir Catalunya cap a les negociacions amb França i cap a la proclamació de la República. Pel braç eclesiàstic van ser nomenats Jacint Descatllar (canonge de la seu de Barcelona), Francesc Puig (canonge de la seu de Tortosa) i Francesc Montpalau (superior de la poderosa orde benedictina a Catalunya). Pel braç nobiliari van ser nomenats Francesc Vilalba, Francesc Grabulosa i Francesc Puigjaner. I pel braç popular —anomenat també reial— van ser nomenats Joan de Sentmenat (conseller segon de Barcelona), Antoni Càrcer i Ramon Romeu (membres del Consell de Cent).
La constitució d’aquella Novena (la intelligentsia de les classes dirigents catalanes), revela clarament que les institucions de govern del país havien decidit liderar una revolució que la política hispànica havia convertit en inevitable. I es a partir d’aquell moment que el Dietari de la Generalitat revela interessantíssims detalls que, amb la perspectiva del temps, expliquen tots els esdeveniments posteriors. El 19 de maig la Generalitat inicia un foc creuat de missives oficials amb l’oficina del virrei, que revelen un sobtat i determinat canvi de posició i ... d’estratègia. En aquella primera bala de canó epistolar acusaven el virrei hispànic d’haver violat les Constitucions de Catalunya, la qual cosa no era un tema menor. Més concretament d’haver violat els usatges “dret de fisc” i “de penes corporals”: els oficials hispànics robaven —es podria dir que atracaven— les arques municipals i privades amb la pretesa justificació de la guerra i apallissaven i executaven públicament els qui s’hi oposaven amb la pretesa justificació de l’ordre.
Representacions modernes del virrei de Santa Coloma i Francesc de Tamarit. / Font: Enciclopèdia
El virrei hispànic es va espolsar el tema amb un “castigaré els culpables”. Però ni es va castigar a ningú i ni tan sols es va aturar la brutal onada de violència hispànica. En els dies immediatament posteriors, el Dietari de la Generalitat es converteix en un rosari de noticies alarmants: els “càstigs” que havia promès el virrei hispànic —amb missiva oficial signada i segellada— s’havien traduït en els saquejos de Palautordera, Blanes i els pobles del pla de Girona. El Dietari identifica els responsables: els oficials hispànics Leonardo Moles, Murcio Estapafora i Fabrizio Prinyano. Tot seguit, l’espiral de violència —manifestament alimentada per l’administració hispànica— coneixeria un capítol que marcaria un nou punt de no retorn. El 22 de maig, tres mil segadors armats entraven a Barcelona, assaltaven la masmorra hispànica i forçaven l’alliberament de Tamarit (diputat militar, equivalent a conseller d’Interior, acusat d’obstruir les lleves forçoses), Vergòs i Serra (acusats de conspirar contra l’autoritat hispànica a Catalunya).
De nou, el Dietari ho relata de forma molt il·lustrativa... i reveladora: “Dimars, a XXII. En aquest die, tocades deu horas ans de migdie, tres mil hòmens o cerca de defora de la present ciutat, són entrats en ella armats de escopetas, arcabussos, pedrenyals y altres armes y, si bé al portal Nou, per hont són entrats, se’ls ha procurat impedir la entrada, no·y hagut remey, y se són anats dret a la presó y cridant «Visca lo rey, muyra lo mal govern y visca la Iglésia», aportant devant un Christo, que deyen era lur caporal, ab ànimo deliberat, segons deyen, per a tràurer de las presons lo deputat militar y los presos de la ciutat y, estant esta gent devant la presó, lo virrey ha envian a don Phelip Sorribes, escarseller major, perquè tragués de dits càrcers, com de fet ha tret y dado libertat, al dit deputat militar, Francesch de Tamarit y als presos de la ciutat Francesch Joan de Vergós, donzell i Lleonart Serra, mercader”. Curiosament, i també molt reveladorament, seria el virrei mateix qui, sense justificació oficial de cap tipus i probablement obeint tèrboles instruccions, ordenaria excarcerar els presos.
Curiosa, i també reveladora, és la reacció de la Generalitat. L’endemà dels fets (23 de maig) els diputats —és a dir, el govern— citaven a declarar Felip de Sorribes i Rovira, (alcaid de les masmorres hispàniques i, curiosament, parent de Francesc Vergòs) que havia estat qui havia obert les portes de la presó. Sorribes declararia que havia obeït ordres concretes i personals del virrei. Els presos van quedar lliures, i ja no tornarien a ingressar a presó. Tamarit jugaria un paper destacadíssim en els esdeveniments posteriors: seria un dels artífexs del Pacte de Ceret (setembre de 1640) signat entre Catalunya i França. Però aquells fets revelen que, en aquells intensos i perillosos dies, no tan sols a Sorribes —i probablement a Vergòs—, sinó també als diputats de la Generalitat —és a dir, a la institució— els convenia molt que oficialment quedés clar que no tenien cap responsabilitat en l’alliberament dels presos. No tan sols es consignaria al Dietari, sinó que es comunicaria —oficialment, per descomptat— al virrei Santa Coloma i al rei Felip IV.
Gravat de Barcelona, amb la platja de Montjuïc i la Galera Reial (1595). Font: Cartoteca de Catalunya
La resposta de l’administració hispànica no podia ser més clarificadora. Però el que ja succeïa en aquell especial context és que la monarquia hispànica —en el seu paper de poder polític, militar i judicial— ja tenia construïda una visió particularment interessada de qui interpretava, exclusivament, el paper de “culpable”. Set dies després, el 30 de maig, el rei Felip IV adreçava una missiva —una bala de canó epistolar— a la Generalitat que deia textualment “aplicaréis todos los medios para conseguir la quietud”. I per si quedava algun dubte es despatxava amenaçant: “quan fácil me es el acavar con todos essos villanos solevados, como lo huviera(n) hecho los tercios el día de Girona, si huvieran tenido orden, (...) con advertencia de que son vasallos míos, aunque herrados y ciegos, y que el summo rigor sería grande daño para mí, como también el consentimien[to] total, mucho mayor para los desauciados, pues se imposivilitarían mi piedad y les facilitaría el yerro para adelante”.
I tot seguit, evacuava amb un enigmàtica petició: “y con esta atención y advertencia de que aunque herrados son hijos, me digáis como buenos vassallos lo que es conveniente para todos”. La pilota, de la teulada del palau de Sant Jaume a la de l’Alcàsser de Madrid. I viceversa. S’estava cuinant —i a foc ràpid— tots els ingredients per a la fabricació d’una guerra. Finalment, el 7 de juny, es produiria l’explosió de violència del Corpus de Sang. I moriria assassinat el virrei hispànic. Les misterioses circumstàncies que envolten aquell crim culminaven aquell procés. El virrei Santa Coloma hauria pogut ser assassinat per segadors revoltats que, mentre fugia, el van reconèixer. O pels consellers de Barcelona que el van acompanyar fins a la platja de Montjuïc. O pels soldats de la Galera Reial, que l’havien de recollir i evacuar cap a Castella. Només ho va investigar la Generalitat, per ordre del president Pau Claris. Perquè els fets posteriors demostren que a Felip IV i a Olivares, l’autoria del crim del virrei de Santa Coloma era el que menys els importava.