Imatge principal: Representació barroca de Judit i la seva donzella, obra d'Artemisia Gentileschi / Palau Pitti (Florència)

Manresa, 13 de juny de 1688. Fa 332 anys. Esclatava una revolta social urbana, que enfrontaria l’estament privilegiat (el poder local) i les classes populars, que assoliria una gran repercussió: tant en l’explosió inicial com en la repressió final. La revolta de Manresa, anomenada l’Avalot de les Faves, culminaria amb la constitució ―per primer cop en la història local― d’una efímera representació política de les classes humils al govern municipal. La Fadulla, que colideraria aquell moviment ―si més no, el de la branca més radical―, faria història en un món dominat per la ideologia patriarcal del poder i adquiriria la categoria de primera revolucionària de la història de Catalunya. Si més no, la primera que ha estat documentada.

Gravat de Manresa (circa 1659), obra de Sebastien de Pontaut. Font Biblioteca Digital Hispánica

Gravat de Manresa (circa 1659), obra de Sébastien de Pontault / Font: Biblioteca Digital Hispànica

La metxa

L’any anterior a l’Avalot de les Faves havia esclatat la Revolta dels Barretines o de la Terra (1687-1689), un moviment social que, reveladorament, contenia els mateixos elements que, quaranta-set anys abans, havien precipitat la Revolució dels Segadors (1640): l’obligació imposada a les classes humils d’allotjar i alimentar l’exèrcit hispànic. Amb l’afegit que el desplegament de 1687 no obeïa a cap urgència: la guerra franco-hispànica havia conclòs tres dècades abans (1659). I, no obstant això, la cancelleria hispànica havia decidit perpetuar l’ocupació militar sobre Catalunya i, com havia passat en la crisi anterior, sense assumir els costos econòmics. Els Tercios hispànics es cobraven la nòmina robant, saquejant, violant i assassinant la població civil.

La pólvora

El resultat de la Guerra dels Segadors (1640-1652) no havia fet més que perpetuar la duríssima crisi social i econòmica que havia precipitat l’esclat del conflicte: els Barretines eren una rèplica dels Segadors. I les llistes de magistrats de la Reial Audiència i dels virreis hispànics ―entre la fi dels Segadors i l’esclat dels Barretines― revelen una perversa associació de col·laboracionistes natius i de funcionaris hispànics creada per al benefici polític de la monarquia hispànica i l'econòmic de certes oligarquies natives i d’un eixam d’oportunistes, que orbitava al voltant d’aquella aliança, i que s’enriquien amb l’especulació d’aliments. Naturalment, amb la complicitat del règim i, reveladorament, exempts de la càrrega dels allotjaments militars.

Vista de Manresa des del Cardener (segle XVIII). Font Museu de Manresa

Vista de Manresa des del Cardener (segle XVIII) / Font: Museu de Manresa

L’explosió

Aquesta composició del poder explica l’esclat de l’Avalot de les Faves. Poques setmanes abans, la Reial Audiència de Catalunya resolia ―de forma definitiva i inapel·lable― a favor dels canonges de la seu de Manresa, un plet que mantenien des de feia 91 anys amb els pagesos de la ciutat: autoritzava els clergues a cobrar ―de nou― el delme (la desena part de la collita de verdures i hortalisses) en concepte de contribució al manteniment de la cúria eclesiàstica. Una reculada monumental que posava sobre la taula un perillosíssim precedent: la impunitat del vedat del poder, que pretenia la involució de la societat cap a la tenebrosa etapa feudal de l’edat mitjana i la liquidació dels avenços socials guanyats des de la Revolució Remença (1486).

La falla

Quan va esclatar l’avalot, Manresa ja era una de les grans ciutats del país. Tenia 6.000 habitants i ocupava la quarta posició del rànquing català; només superada per Barcelona (40.000), Lleida (10.000) i Tortosa (10.000). Perpinyà (12.000), pocs anys abans (1659), havia estat alienada, per la gràcia de Felip IV. Això explica la repercussió que va tenir aquell avalot. I explica, també, que, en aquell escenari, la massa de perjudicats per aquella crisi tenia prou dimensió. No obstant això, cal insistir que l’Avalot de les Faves seria una explosió genuïnament local sobre un escenari general de crisi. La revolta de Manresa tenia un component bàsicament social. Els “tremendos”, les classes humils, es van rebel·lar en massa contra els “favets”: els canonges i les oligarquies de la ciutat.

Vista oriental de Manresa (segle XVIII), obra de Palomino. Font Biblioteca Nacional de España

Vista oriental de Manresa (segle XVIII), obra de Palomino / Font: Biblioteca Nacional d'Espanya

La Fadulla

El que resulta més sorprenent, considerant el paper marginal que els poders havien reservat a les dones, és, precisament, el protagonisme de la Fadulla. La ideologia patriarcal del poder, des de temps immemorials, havia calat en totes les capes de la societat. De la Fadulla se’n saben ben poques coses. Ni tan sols el seu nom. La qual cosa fa pensar que era una persona desclassada. Però, en canvi, la seva aparició en escena delata que havia de ser una persona reconeguda i valorada en aquell entorn revolucionari. La Fadulla és l’única dona que apareix liderant la mobilització: dues mil persones ―la majoria de la població adulta de la ciutat― es van revoltar al clam de “Visca la terra i muiren los traïdors” i “Ningú vaja a treballar avui”.

La Revolució

La progressiva radicalització de la protesta va avançar per la dreta, per l’esquerra, per dalt i per baix els negociadors tremendos. En poques hores, les primeres cessions dels favets ―que acceptaven una important reducció de la càrrega imposada per la Reial Audiència― van quedar superades per les reivindicacions de la branca més radical i majoritària dels tremendos. Guanyada la batalla fiscal, els revolucionaris van exigir la insaculació (l’aprovació de la candidatura) d’un mestre o oficial gremial per ocupar els càrrecs de tercer i de quart conseller de la ciutat. Aquella maniobra política delatava que els mestres i jornalers blanquers i cotoners havien pres la iniciativa als pagesos. O que els pagesos, espantats per la radicalitat dels gremis, havien reculat.

Mapa diocesà de Catalunya (1660). Font Cartoteca de Catalunya

Mapa diocesà de Catalunya (1660) / Font: Cartoteca de Catalunya

La guerra

Sigui com sigui, els favets ―a traïció― van introduir a la ciutat un centenar de mercenaris armats (formats per una selecta composició del pitjor de cada casa dels pobles de la comarca), amb la missió de fer recular la facció radical dels tremendos i guanyar temps, mentre arribaven les tropes hispàniques del virrei Enríquez de Cabrera amb la missió de reprimir totalment la revolta. La cosa va acabar com el rosari de l’aurora: diversos morts i diversos presoners a tots dos bàndols. Una explosió de violència que culminaria amb el saqueig i l’incendi de les cases de les oligarquies locals. En aquest escenari, es desconeix el paper que va jugar la Fadulla, però, en canvi, la posterior repressió indica, clarament, que formaria part del nucli dirigent de la facció radical. 

La repressió

El 17 de juny de 1688, quatre dies després de l’inici de la revolta, les tropes del virrei Enríquez de Cabrera entraven a Manresa i aixafaven la revolució a sang i foc: dotzenes de detencions i de morts. En aquest punt resulta molt revelador comprovar la composició de les tropes repressores. Les tropes hispàniques i les hosts particulars dels Amat i dels Oms de Santa Pau, dues nissagues aristocràtiques del Vallès, que, sorprenentment, disset anys més tard (1705) trobem lluitant al bàndol borbònic durant el conflicte successori hispànic (1705-1715). També, i molt reveladorament, trobem els Amat i els Oms de Santa Pau en el cercle de grans beneficiats del règim borbònic. De fet, van ser les dues úniques nissagues catalanes que van donar virreis a l’Amèrica colonial hispànica.

Revers d'una moneda encunyada a la seca de Manresa (1641 1642). Font Bibliothèque Nationale de France

Revers d'una moneda encunyada a la seca de Manresa (1641-1642) / Font: Bibliothèque Nationale de France

L’execució

El 5 de juliol de 1688, divuit dies després de la repressió, els favets forcaven els vuit caps de la revolució: la Fadulla i set homes. No obstant això, el pretès procés d’inculpacions (no es va celebrar cap judici), revela que la direcció de l’Avalot ―si més no, de l’ala més radical del moviment― havia estat en mans de la Fadulla i de Francesc Planes, àlies Braç de Ferro. La suma de tots aquests detalls desmunta el mantra del nacionalisme espanyol en relació al conflicte successori (1705-1715): “Solo era una guerra entre dos reyes por el trono de España”. La Fadulla, els tremendos, els favets, els Amat i els Oms de Santa Pau proven que a Catalunya (i al País Valencià i a les Illes) el partit austriacista va tenir un component social revolucionari molt important.