Hendaia (País Basc francès), 23 d’octubre de 1940. 15.30 hores. S’iniciava la cimera hispano-alemanya que reuniria els personatges més poderosos dels règims franquista i nazi per decidir els termes en què Espanya s’incorporava a l’Eix del Mal (Berlín-Roma-Tòquio). Quasi simultàniament, cap a les 8.00 del matí, Heinrich Himmler, màxima autoritat policial del règim nazi, aterrava a l’aeròdrom del Prat, per iniciar una visita oficial de dos dies a Catalunya. La premsa de l’època ho cataloga com a viatge protocol·lari i a la vegada turístic. Però, en canvi, els seus moviments desmenteixen la versió oficial. Què buscava Himmler a Catalunya?

Cimera hispano alemanya a Hendaia. Font Narodowe Archiwum. Foto Heinrich HoffmannCimera hispano-alemanya a Hendaia / Font: Narodowe Archiwum. Foto: Heinrich Hoffmann

El sospitós viatge de Himmler

La sospitosa coincidència entre la cimera d’Hendaia i la visita de Himmler a Barcelona és molt reveladora. Himmler venia de Madrid. Havia format part de l’avançada diplomàtica nazi que havia d’aplanar el camí cap a la cimera d’Hendaia. Aquest terme, aplanar, no és gratuït. Al consell de ministres de Franco i a l’alt estat major de l’exèrcit espanyol (el que s’havia rebel·lat contra la legalitat republicana), hi havia una forta oposició al projecte de Berlín, que, posteriorment, la investigació historiogràfica ha revelat que no era per motius ideològics, sinó que obeïa a interessos personals: el Foreign Office britànic havia subornat alts càrrecs militars de Madrid per dinamitar l’acord.

La cimera de la desconfiança

Hitler i Franco desconfiaven mútuament l’un de l’altre. Els documents gràfics de la cimera d’Hendaia mostren un Franco incòmode, tens i a la defensiva; i un Hitler amb el posat del patró que vol posar a puesto el jornaler. Des de l’inici de la II Guerra Mundial (setembre, 1939), a Berlín havia crescut la percepció que Franco no tenia cap interès a pagar l’ajut nazi que havia rebut durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Fins i tot, una altra vegada la investigació historiogràfica revela que Berlín hauria previst un cop d’estat per situar Serrano Suñer (molt ben considerat per la cancelleria de Hitler) a la cadira de Franco. Extrem que, molt probablement, Franco coneixia.

Reunió policial nazi-franquista

Per tant, és important destacar que Himmler va arribar a Barcelona en un context —interior i exterior— marcat per les intrigues, l’espionatge i la desconfiança. I això reforça la idea que el propòsit d’aquella visita anava molt més enllà d’un interès purament protocol·lari o fins i tot turístic. Himmler, en la seva qualitat de cap suprem de les SS, es va entrevistar amb elements clau de l’aparell repressiu franquista a Barcelona: el capità general Orgaz Yoldi (que li va fer d’amfitrió), el governador civil González Oliveros, el cap de la policia Reparaz Araujo, el cap dels serveis secrets del règim Ungría Jiménez i el president de l’Audiència Provincial Sánchez Cañete.

Gonzalez Oliveros, Mateu Pla, i Simarro Puig. Font Universidad Carlos III, Museu de Perelada, i Diputació de Barcelona

González Oliveros, Mateu Pla i Simarro Puig / Font: Universitat Carlos III, Museu de Perelada i Diputació de Barcelona

Himmler i els catalans de Franco

Però també es va entrevistar amb els representants polítics del règim franquista, la segona corona del poder formada per elements civils autòctons, com l’alcalde Mateu i Pla o el president de la Diputació Simarro i Puig. I, reveladorament, amb els representants del poder econòmic català (en aquella Catalunya trinxada durant el conflicte civil pels bombardeigs nazis): el Foment del Treball havia estat intervingut pel règim i posat sota la tutela de la delegació provincial del Sindicato Vertical, dirigit per Trias i Bertran; i la Cambra de Comerç havia estat depurada i l’aparell repressor del règim havia nomenat Caralt i Sala per dirigir una institució convertida, a propòsit, en un zombi.

Himmler a Montserrat

L’endemà, 24 d’octubre de 1940, Himmler i la seva tètrica comitiva van fer una “excursió” a Montserrat amb el ridícul pretext de localitzar el sant Grial. Però la veritable raó d’aquella visita no tenia cap relació amb la recerca d’aquella mítica relíquia religiosa. Reveladorament, el dia anterior, Himmler no havia tingut cap contacte amb Díaz Gomara, bisbe de Barcelona i màxima autoritat eclesiàstica de Catalunya per l’exili de Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, i els fets revelen que el veritable propòsit del gran policia del règim nazi era entrevistar-se amb l’abat Marcet i Poal. La calculada negativa de l’abat a rebre’l i a entrevistar-s’hi confirma aquest extrem.  

Himmler a Montserrat, a l'altar de la Moreneta. Font Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Foto Pérez de Rozas

Himmler a Montserrat, a l'altar de la Moreneta / Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Foto: Pérez de Rozas

La data de la visita

Un altre fet important que desemmascara la versió oficial és la data de la visita de Himmler a Barcelona. Quan el capitost nazi va posar les urpes sobre l’aeròdrom del Prat, feia just vuit dies que el règim franquista havia afusellat el president Companys. No cal dir que la captura del president legítim de Catalunya (llavors a l’exili) havia estat l’objectiu prioritari del Ministeri espanyol d’Afers Exteriors, liderat per Serrano Suñer; i que la seva detenció i deportació no hauria estat possible sense la col·laboració de l’aparell repressiu nazi a la França ocupada. Himmler va anar a Madrid i a Barcelona a avisar que, acabada aquella “feina”, Hitler es volia sentir recompensat.  

L’anècdota de la cartera i l’escàndol del sopar

Himmler va ser allotjat a l’Hotel Ritz. Segons algunes fonts, li van robar una cartera que contenia documents secrets. Queda el dubte si va ser obra de simples lladres o d’espies britànics. En qualsevol cas, costa creure-ho, perquè és difícil entendre que Himmler —involuntàriament— deixés aquells “secrets” sense vigilància. En canvi, el que sí que està provat és que l’Ajuntament franquista de Barcelona va obsequiar el capitost nazi i el seu tètric seguici amb un festí al restaurant del Ritz que va costar 14.000 pessetes de l’època (l’equivalent a uns 70.000 euros). Dies abans, l’Ajuntament havia declarat públicament que no tenia recursos per fer front a una epidèmia de tuberculosi que assolava la ciutat.

Himmler a Barcelona, al costat  de l'alcalde Mateu Pla. Recepció oficial a l'Hotel Ritz. Font Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Himmler a Barcelona, al costat de l'alcalde Mateu Pla, en la recepció oficial a l'Hotel Ritz / Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

La recompensa

Per una banda és cert que, a partir de la visita de Himmler, s’observa una important presència d’elements del règim nazi a Catalunya, que arribaven en la pretesa qualitat d’instructors per sofisticar les tècniques repressives de l’aparell policial-judicial franquista. Per posar només dos exemples, les conferències del químic Ernst Baader, el principal inspirador de les cambres de gas als camps d’extermini, o “l’obsequi” dels “camions de la mort” (sis Henschel de 4,5 tones) per “optimitzar” el transport de presos polítics condemnats a mort, des de les presons als camps d’execució. Era el resultat de les entrevistes entre Himmler i l’aparell repressiu franquista a Barcelona.

El fracàs d’Hendaia

Però també eren certes les escasses expectatives d’èxit que, a Berlín, despertava la cimera d’Hendaia. Com s’ha dit abans, Hitler i Von Ribbentrop (el seu ministre d’Exteriors) tenien un pla B. Si Franco no s’avenia a pagar la factura de la Guerra Civil espanyola, promourien la seva substitució per Serrano Suñer. Però, per conduir aquesta maniobra sense córrer el risc d’encendre un segon conflicte civil, necessitaven el suport dels poders econòmics espanyol i català (els que havien finançat l’exèrcit que s’havia rebel·lat contra la legalitat republicana). I a ser possible, la connivència de la jerarquia eclesiàstica. L’espanyola i la catalana.

Cues de racionament a Barcelona. Font The Spanish Civil War

Cues de racionament a Barcelona / Font: The Spanish Civil War

Franco i Hitler

Hitler sabia que el poder del règim franquista era una olla de grills: monàrquics alfonsins, monàrquics carlins, falangistes de convicció, falangistes de conversió, oligarques reaccionaris caciquistes o oligarques reaccionaris oportunistes. I el pla B passava per convèncer aquelles “famílies” de la necessitat de prescindir de Franco (presentar-lo com una pedra que obstaculitzava la projecció del règim) i de sumar Espanya a l’Eix del Mal. Himmler va anar a Catalunya, de la qual sabia que era el territori amb menys sentiment d’espanyolitat, amb el propòsit de contemplar, de la forma més diàfana possible, aquesta —en el cas català— minoritària i exòtica diversitat.

El fracàs de Himmler

El que va passar és que, a nivell general, aquestes “famílies”, que haurien pogut tenir cert interès en els plans de Hitler, amb les seves diferències irreconciliables i amb la seva cobdícia de poder, paradoxalment, aconseguirien el contrari. El fracàs d’Hendaia marcaria l’inici del progressiu aïllament personal de Franco, però, també, la percepció que la seva figura era la clau de volta de l’arc que sostenia un edifici construït a sang i foc i, exclusivament, per l’interès de les atàviques oligarquies dominants. Franco, conscient de la seva solitud política però de la necessitat que el poder tenia de la seva figura, s’atrinxeraria en l'esperpèntica màxima “haga como yo, no se meta en política”.

 

Imatge principal: Himmler al passeig de Gràcia de Barcelona amb el capità general Orgaz Yoldi passant revista a l'exèrcit espanyol /  Font: Memorial Democràtic