Barcelona, 4 de gener de 1620. Lluís de Sanç i Manegat, bisbe de la diòcesi de Barcelona, decretava la prohibició del “Joc de les Pedrades” o “de les Taronjades”, una activitat lúdica d’inspiració bèl·lica que enfrontava, a cops de pedra o de taronja, dos equips (generalment dues confraries d’estudiants) pels carrers de la ciutat. En aquell decret, el bisbe Sanç amenaçava que l’Església prohibiria l’enterrament en sagreres cristianes de les víctimes mortals causades per aquell joc Però, en canvi, les fonts documentals revelen que vuitanta anys més tard (1700); el joc de les pedrades o de les taronjades no tan sols no havia desaparegut, sinó que; amb el Joc de la Pilota, el de la Raqueta, el de l’Argolla, el billar, els daus, els naips, o el jaquet; formava part d’aquella Barcelona efervescent i lúdica de la vigília de 1714.

Representació del Joc de l'Argolla (1660), obra de Bartolomé Murillo

Representació del Joc de l'Argolla (1660), obra de Bartolomé Murillo. Font Dulwich Picture Gallery. Londres

Els triquets

Les mateixes fonts documentals ens dibuixen una Catalunya econòmicament dinàmica i demogràficament pletòrica, que havia superat les crisis i les guerres del segle anterior. El país havia recuperat el màxim de 500.000 habitants anterior a la Guerra dels Segadors (1640-1652); i Barcelona, que vorejava els 50.000 residents, era -de nou- una capital bulliciosa, amb una intensa activitat fabril, mercantil i lúdica. Les cases de joc,  anomenades triquets, eren present arreu de la trama urbana i, fins i tot, a extramurs (principalment, al port). També durant aquells anys, es van consolidar dos grans espais destinats als jocs a l’aire lliure que havien evolucionat cap a la categoria d’espectacles públics: al barri de la Ribera (sobre l’actual Parc de la Ciutadella), i a tocar de les Rambles (sobre els actuals carrers de la Canuda i de Santa Anna).

Els triquets dels rics

Les fonts documentals també revelen que en aquella Barcelona de jocs i espectacles, hi havia una categorització o, una jerarquia de triquets. Els triquets dels rics (els que, més o menys, complien amb la normativa vigent a l’època) es concentraven a la zona noble de la ciutat i atreien les classes privilegiades no tan sols de Barcelona, sinó del conjunt del país. El més cèlebre era l’elitista Casa de la Lleona, el gran  palau del joc de Barcelona, i es pot ben dir que de Catalunya; situat al carrer de la Lleona (prop del carrer Avinyó). Segons les fonts documentals, en aquell temple del billar, dels daus, dels naips, i del jaquet; algunes de les famílies més riques del país van acabar en la ruïna més absoluta. A la Casa de la Lleona, les fitxes de joc (que eren transformades en diners) eren un curiós element anomenat “pellofes”.

Representació del Born (principis del segle XVIII). Font MUHBA

Representació del Born (principis del segle XVIII) / Font: MUHBA

Els triquets de les classes populars

En canvi, al barri de la Ribera (la zona, per excel·lència, dels obradors i dels hostals); abundava una altra categoria de triquets. Generalment complementaven la seva activitat amb la venda d’alcohol i amb la prostitució. Els triquets de la Ribera eren, també, els espais preferits dels tafurs (els jugadors professionals que “treballaven” amb cartes marcades o amb daus trucats -anomenats “toros”-). Aquells triquets, sovint, eren objecte d’inspeccions i sancions per part de les autoritats. Una altra vegada les fonts documentals revelen que en plena efervescència d’aquest sector econòmic (1684), el triquet de Nicolau Sardà (situat al carrer de la Blanqueria, al Born), va rebre la visita del veguer (el representant del poder reial a la ciutat); que, després de comprovar el que s’hi feia, va amenaçar de clausurar aquell establiment i empresonar el patró.

Els triquets del port

Els triquets del port eren els més humils. Estaven situats a la zona de les tavernes del port, a l’actual Barceloneta; a extramurs; i també complementaven la seva activitat amb la venda d’alcohol i amb la prostitució. L’aiguardent d’aquells triquets, però, era el de la pitjor qualitat, i les prostitutes eren dones velles o malaltes. Els triquets del port eren, en definitiva, caus de sordidesa i de misèria. I la seva clientela era el caldo de cultiu idoni per a conflictes permanents: rodamons desclassats, aventurers arnats, lladres redimits o perseguits, tafurs delatats, i mariners i militars -catalans i estrangers- que eren a Barcelona circumstancialment. Eren establiments gens recomanables. Les armes, de tall i de foc, eren més que habituals; i les fonts documentals revelen que aquells caus, sovint, eren escenaris d’una violència extrema que, en ocasions, culminava en assassinats.  

Gravat de Barcelona (1711). Font Cartoteca de Catalunya

Gravat de Barcelona (1711) / Font: Cartoteca de Catalunya

Els grans triquets

La Barcelona de 1700 ja era una ciutat amb una atapeïda cartellera d’espectacles públics. Els jocs, i tot el que girava al seu voltant, eren una part molt important d’aquest sector econòmic. Al marge del teatre (que durant el segle anterior havia viscut un extraordinari procés d’adaptació a la demanda de la societat), la Barcelona de 1700 tenia dos grans triquets on es celebraven jocs que concentraven una gran quantitat de públic: el de la Ribera i el de la Rambla. En aquests triquets, proveïts d’una extensa xarxa de tavernes, es jugaven partits al joc de l’Argolla (un precedent remot de l’actual joc del croquet); al joc de la Pilota (l’actual “pilota valenciana”); i al joc de la Raqueta (un tennis primitiu i rudimentari, que a França s’anomenava “Jeu de Paume”); i que es practicaven tant de forma lúdica, com semi-professional.

Representació moderna del Joc de la Pilota (1881). Font Arxiu d'ElNacional

Representació moderna del Joc de la Pilota (1881). Font Arxiu d'ElNacional

L’espectacle al voltant dels jocs

Aquests espais estaven proveïts de graderies, on s’ubicava el públic i es realitzaven les apostes. Aquest fenomen, en la seva totalitat, no tan sols revela l’arrelament d’una cultura del joc i de l’espectacle estretament relacionada amb els països de l’Europa atlàntica, sinó que, també, explica l’existència de figures locals de l’Argolla, de la Pilota, o de la Raqueta; que llevaven passions. Però aquesta arquitectura lúdica va ser totalment desballestada després de 1714. Els Decrets de Nova Planta (1717) no tan sols van liquidar el regim polític i econòmic català; sinó que van impedir la restauració d’una cultura lúdica d’origen netament europeu. No deixa de ser una sospitosa coincidència que els bous, l’espectacle de masses hegemònic a les Espanyes castellanes, conegués la seva “època d’or” a Catalunya després de l’ocupació borbònica.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat