La clau de la nova ficció teatral de Jordi Galceran és que les seves protagonistes són quatre dones i el seu repte una fita majúscula. I que el seu punt de partida és cert: mai una cordada de dones ha ascendit el FitzRoy, una muntanya de 3.405 metres ubicada a la Patagònia sud, entre l'Argentina i Xile, i que resulta ser una de les ascensions més complicades del món per la proliferació de parets verticals. Segurament per això l'obra FitzRoy ha trencat esquemes i no s'ha permès ni una nit de butaques buides. No és perquè sigui la primera comèdia de l'autor en 10 anys ni perquè l'hagi tornat a dirigir Sergi Belbel —que també—, sinó perquè és un elenc totalment femení el qui defensa amb dents i ungles un text que intenta sobreposar-se a l'olor de tancat que hi emana a estones. Aquestes quatre escaladores professionals reconegudes interpretades per Míriam Iscla, Sílvia Bel, Sara Espígul i Natalia Sánchez volen ser les primeres a aconseguir aquest èxit, però vola per l'ambient un lleu paternalisme que el caràcter escènic de les intèrprets és capaç de desmuntar amb majúscules.
L'acció comença durant un moment d'aturada a causa del mal temps i amb les alpinistes protegides en un sortint de la roca a l'espera de millors condicions per seguir amb la missió. Aquest quadre bucòlic, amb un muntatge escènic que representa les textures de la muntanya amb una credibilitat espaterrant, serà l'enquadrament de tot el que passarà en les pròximes hores. Al centre hi ha la Júlia, la Laura, la Cati i l'Anna jugant a la "frase maleïda" —aquell joc en què cada membre ha de completar una frase amb una nova paraula per exercitar la memòria i matar l'estona— i fent temps per seguir les directrius d'en Sergi —li posa veu Jordi Boixaderes—, que ho controla tot des de baix. Seguint la lògica inicial de l'obra, també podria haver estat una dona qui ho fes, tancant el cercle d'un món utòpic sense homes, però és que resulta que sense aquest home en concret no hi hauria obra: tots els embolics comencen i acaben en la seva figura, encara que ell no ho sàpiga encara.
Seria estúpid obviar que les dosis d'humor tenen un punt de cinisme i fal·locentrisme que miren d'amagar-se sota la catifa de la comèdia. En algun punt, es desposseeix alguna de les escaladores de la seva èpica gesta per mostrar-les com a éssers més fràgils que valents, o s'arriba a recórrer a la figura de dona histèrica i obsessionada per induir a la rialla fàcil malgrat haver-nos tractat sempre a totes de boges per vici. No és casualitat que davant una de les muntanyes més salvatges del món i a punt de completar una heroïcitat com el FitzRoy es deixi entreveure que les dones sempre senten, pensen i actuen influïdes per un home. L'equació se salva per la interpretació d'unes actrius que broden les seves diferents personalitats, qui més qui menys, amb molta solvència. I no és que ja no es pugui fer comèdia de res: però, si es fa, que almenys se sigui conscient de quines són les seves arrels.
No és que ja no es pugui fer comèdia de res: però, si es fa, que almenys se sigui conscient de quines són les seves arrels
Iscla i Bel són les que tenen més pes a l'obra, amb uns dots còmics que estaven clars amb la primera i que s'han ratificat amb nota en el sobrat carisma de la segona. Probablement, el fet que Sánchez, madrilenya de naixement, clavi el català com ho fa i hagi estat proclamada com un dels exemples mediàtics més brillants de la immersió lingüística dels últims temps, ha estat un gran reclam perquè el públic acudeixi a la sala amb l'orgull per bandera. I Espígul, encara que en moments pugui semblar que no és a l'escenari, l'omple en cada intervenció amb una força irreverent. L'empatia, la frustració, el coratge o l'amistat acaben sent també protagonistes entre bambolines. Al final, el que es treu de tot això és que l'autèntica fita no és la muntanya: són elles.