Lydia Cacho, exiliada: "La Interpol em va dir: 'agafa un avió i ves-te'n, te la tenen jurada'"

Fa gairebé un lustre que Lydia Cacho no pot obrir la porta de casa seva a Mèxic. En cas de fer-ho, la matarien. La periodista mexicana és una supervivent que ha sortit il·lesa d'atemptats, tortures i fins i tot un segrest per part d'algunes autoritats policials del seu país que volien fer-la callar. Cacho va denunciar públicament una xarxa internacional de pederàstia i tràfic sexual de nens —tot condensat al llibre Los demonios del edén (Debolsillo)— que esquitxava al mateix poder i que es va saldar amb la primera sentència per pornografia infantil a tota Amèrica Llatina. Perseverant, incansable, també va aconseguir empresonar els policies que la van torturar i el governador que va donar les ordres, el mateix que encara vol veure-la morta, i és per això que viu exiliada a Espanya des de l'any 2019. La cruesa d'aquesta història pot veure's a La infamia, obra teatral que adapta el llibre Memorias de una infamia (Debate) escrit per la periodista, i que interpreten de forma intercalada les actrius guardonades Marina Salas i Marta Nieto posant-se en seva pell. Es pot veure al Teatre Borràs fins al 26 de novembre i s'ha de veure.

Com és veure la teva història des de fora?
Jo ho visc com una sobrevivent. A mi no em fa patir, al contrari, em fa sentir molt orgullosa que ells ara estiguin a la presó i jo tingui la possibilitat d'explicar la història, que no els hi passa a tots els periodistes perseguits.

Va ser dolorós el procés creatiu?
No, en absolut. Si ho hagués estat no hauria fet l'obra. Fa molts anys que faig teràpia, abans fins i tot d'haver estat segrestada, per fer un tipus de feina d'alt risc. Vaig fer tota la teràpia necessària amb especialistes en tortura durant molts anys, i ja fa temps que jo em visc com una sobrevivent. A mi no em dol en absolut explicar la història. Ho visc des de l'altre lloc, des de pensar en totes aquestes nenes i nens que estan bé, que són lliures. Encara que jo estigui a l'exili, estic viva i soc lliure, i el 98% d'aquests responsables són a la presó pagant sentències. Per a mi és just el contrari: és molt emocionant i empoderador.

Què pot explicar.se en el format del teatre que no es pot transmetre a través de la lectura?
L'obra de teatre és d'una intensitat i profunditat tremenda. Em sembla que el teatre documental, com aquest en particular, que estèticament té totes les característiques del millor del cinema i el millor del teatre de monòleg, et permet entrar a la pell dels protagonistes d'una manera que no ho pots fer amb un llibre. El llibre et fa imaginar; en canvi, quan tu estàs al teatre, hi ha un context d'intimitat brutal en què la persona que està mirant i escoltant l'actriu, i sentint els sons, mirant els llums i l'escenografia, es fica en el procés de la vivència, i ho fa molt més intens. Crec que molt més fins i tot que si fos només cinematogràfic.

Creus que una hora i mitja és suficient per remoure consciències sobre una cosa tan complexa?
Absolutament sí. Jo he estat en una gran quantitat de representacions i hem tingut trobades amb el públic, i és molt impressionant les apreciacions que fan. També el poder pensar que, quan estàs parlant que una periodista va ser torturada per dir la veritat i defensar el dret de la llibertat d'expressió de les víctimes, permet entendre que això passa a tot el món, perquè no és la història només d'una dona, és la història duna gran quantitat de periodistes. El que està succeint ara amb els periodistes a Palestina, per exemple. És una cosa molt semblant. A tot arreu on hi ha periodistes que es troben en zones de risc i estan provant d'explicar històries que importen a la societat, hi ha algú que vol fer-los callar. La gent surt amb aquesta reflexió, i per a mi això és fonamental.

A mi no em dol en absolut explicar la història; ho visc des de l'altre lloc, des de pensar en totes aquestes nenes i nens que estan bé i lliures

Més enllà del càstig penal als criminals, la teva investigació va canviar en alguna cosa la societat mexicana?
Moltíssim. Quan jo vaig començar a documentar-me per escriure el llibre de Los demonios del edén, no existia la llei contra la pornografia infantil i ni tan sols es parlava d'ella. La gent no ho entenia, ni s'imaginava que existien totes aquestes comunicacions a través d'Internet entre pedòfils de tot el món per compartir informació i imatges, una cosa que ara ja se sap i que des de llavors advertíem que augmentaria si l'ús d'Internet no es regulava. Després de la publicació del llibre, arran d'això i dels moviments socials vinculats a aquesta història, es va crear una llei contra la pornografia infantil, es va millorar i va afinar la llei contra el tràfic de persones, incloent el tema de l'explotació sexual comercial infantil. I, per descomptat, tot el tema de com els pedòfils comparteixen la pornografia infantil. Per exemple, a Mèxic aquestes penes són més grans que les penes a Espanya, on hi ha pedòfils que han compartit pornografia infantil i els han donat 2 o 3 anys de presó. I també va canviar culturalment; la societat i els mitjans, 20 anys després, parlen obertament de tots aquests temes i els exploren. És el que fa el periodisme. La gent oblida que el bon periodisme d'investigació a tot el món acaba ajudant els processos judicials o que s'evidenciïn els crims de guerra.

I encara que ara existeixi aquesta empara legal, la pederàstia continua imperant a Mèxic?
Continua imperant a tot el món. La pederàstia clerical a Espanya és un problema gravíssim, fins i tot puc dir que més greu que a Mèxic. Hi ha un problema gravíssim amb el tema; hi ha una gran quantitat d'homes a tot el món que no es consideren a si mateixos pedòfils, però a mesura les dones ens hem anat alliberant i decidint sobre els nostres cossos i la nostra sexualitat, ells decideixen exercir el poder als cossos de les dones cada vegada més joves. Per això la pornografia, la indústria del porno comercial, mostra cada vegada a més jovenetes. Encara que diguin que no són adolescents, sí que ho són. La pederàstia està augmentant al món sencer; u, perquè l'hem denunciat i dos, perquè hi ha gran quantitat d'homes consumidors de sexe comercial que van decidir que és molt millor tenir sexe amb jovenetes i amb nenes —i nens— perquè poden controlar-les. Hi ha un partit pedòfil a Holanda que ara ha guanyat més adeptes dels que tenia fa tres anys. És un problema global.

Quins factors fan que un país sigui més temptador per actuar?
El primer és, sens dubte, el nivell d'impunitat. Un exemple molt clar va ser quan als Estats Units van crear la Llei Megan, que es referia al nom d'una nena petita que va ser segrestada per uns tractants i un pedòfil, i la van matar. Van crear aquesta llei per perseguir tots els pedòfils, i el que feien és que, als aeroports, quan veien homes de Cambodja o Tailàndia —per exemple— que havien viatjat sols per una o dues setmanes i portaven el seu ordinador, els hi requisaven, i indefectiblement 7 de cada 10 portaven fotografies de nenes o nens. Així van començar a detenir molts pedòfils amb estratègies molt puntuals, i aquesta estratègia la van començar a copiar a altres països europeus —Holanda i Regne Unit, sobretot, a Espanya no—. Els nord-americans aviat van dir: bé, tenim aquí al costat Cancún, Acapulco, Puerto Vallarta i Los Cabos, que són els 4 eixos de turisme de platja més importants de Mèxic, i van començar a deslligar aquest mercat. Com sempre, en el tema de l'explotació sexual comercial tant de dones com de nenes i nens, són els homes, els clients, els que fan detonar el mercat i l'exigència de més éssers humans en venda.

La impunitat de l'Església a Espanya està directament vinculada a la hipocresia de l'estat espanyol; s'haurà de veure si el poder judicial s'atreveix a enjudiciar la pederàstia dels sacerdots

I en països on la prostitució és legal?
Quan es legalitza passa el mateix. A Holanda, com a Alemanya, van pensar que era molt modern i molt progre legalitzar la prostitució, perquè llavors evitarien el tràfic i l'explotació sexual. I el que els va passar va ser el contrari. I això està molt ben documentat; d'una banda, l'explotació sexual de la indústria de la prostitució de dones joves i adultes està a la vista, i està legalitzada i legislada, i paguen impostos; però, d'altra banda, els mateixos proxenetes d'aquests clubs i cases de prostitució estan portant menors d'edat de l'Àfrica o llatinoamericanes perquè és el que els clients demanen. Quan es legalitza, els clients ja no troben el tabú sobre això. El que ells volen és el control sobre una cosa que està prohibida, i el que està prohibit en aquell moment és el sexe amb menors d'edat.

Com està Espanya amb aquest tema?
Ha sortit un informe històric, fet per organitzacions de defensa de nenes i nens víctimes de l'explotació sexual i de la pederàstia clerical, sobre els crims de pederàstia de l'Església espanyola. I és tremend. Caldrà veure si el poder judicial espanyol s'atreveix a fer un judici. Més enllà de fer un judici moral i preocupar-se tant, i dir que és un horror, el que han de fer és portar a judici tots aquests sacerdots, cardenals o mestres que van ocultar la pederàstia dels sacerdots. I, d'altra banda, el tema de la prostitució forçada i de l'explotació sexual induïda a través de les pàgines web. A Espanya és tremend. Ara s'està començant a discutir a la Unió Europea i al propi Congrés que és importantíssim legislar sobre el control que hi ha a Internet d'aquestes bandes de delinqüència organitzada. Per exemple, tots els que operen amb Only Fans i la seva cultura, on el que estan fent és normalitzar la prostitució i l'explotació i el maltractament sexual en un context aparentment innocu o divertit. Després tens les pàgines espanyoles, que són les més grans d'Europa i que tenen tot el comerç dels sugar daddies i les sugar babies, que no és cap altra cosa que la industrialització de l'explotació sexual d'una forma més velada i, a més, en la qual fan creure les noies que entren allà, gairebé totes molt joves o menors d'edat, que estan fent un acte d'autonomia. Quan, en realitat, quan tu revises com han actuat, el que elles descobreixen és que se senten atrapades. De fet, vaig entrevistar els pares d'una noia austríaca de 16 anys, que va ser captada a través d'una pàgina de sugar daddies a Espanya, i va acabar suïcidant-se perquè no va saber com gestionar-ho. L'home, de 40 anys, la va manipular i l'amenaçava amb exhibir-la si no volia sortir amb ell.

A Espanya hi ha impunitat?
Jo crec que la impunitat de l'Església a Espanya està directament vinculada a la hipocresia de l'estat espanyol. Hi ha una gran quantitat de membres, particularment dels partits més conservadors, encara que aquí també inclouria molts polítics de l'esquerra, que no es volen ficar en aquesta baralla perquè senten que és una guerra que perdran. L'Església té un poder monumental a Espanya. És el tercer pilar de la política en aquest país, té un poder i una importància que no té en altres països, i una influència i incidència política brutal. Crec que hi ha una gran covardia per part de molts polítics que, en altres aspectes, sí que critiquen la pederàstia, però amb la clerical no es fiquen. I això és un problema gravíssim, perquè mentre el poder judicial no es posi de ple en enfrontar-se amb l'Església que protegeix la pederàstia clerical, això continuarà augmentant. Hi ha molts llocs on l'Església protegeix als sacerdots de la llei, i també hi ha un munt de jutges d'alt grau que són profundament catòlics i que creuen que han de defensar l'Església fins i tot a costa de la dignitat de la vida de nens i nenes de 3, 4 o 7 anys que són violats per aquests sacerdots. Una altra cosa molt greu que passa aquí és que existeixen bones lleis de tràfic, però no són efectives. No es volen ficar en això perquè creuen que és de moderns i de progres dir que està molt bé que les dones tinguin dret a prostituir-se, però aquesta no és la discussió. La discussió és que és explotació sexual comercial, i cada vegada amb més joves.

Mai abans no havia aconseguit ficar un home amb tant poder com el governador a la presó, que volia ser president de Mèxic, i els atemptats van directament en proporció amb la set de revenja d'aquests homes poderosos de quedar-se a la presó, i que jo continuï testificant

Tu vius exiliada a Espanya des de fa quatre anys.
Ja havia sobreviscut a sis atemptats, el d'abans de venir va ser el setè. Jo portava 15 anys amb escorta. A l'estiu del 2019 tornava a casa i el meu escorta havia de venir a buscar-me a l'aeroport, però mai no van arribar. En aquell moment vaig començar a veure les càmeres de casa meva en un dels meus mòbils de seguretat. Estaven les portes obertes, no veia les meves gossetes i algunes de les càmeres estaven trencades. I en un dels vídeos es veia perfectament com havia entrat un paio encaputxat amb armes llargues. Vaig parlar amb la gent que em cuidava fora de Mèxic, la Interpol, i em van dir: agafa un avió i vés-te'n, te la tenen jurada i és gent del governador —el que em va manar torturar—. Així que vaig agafar un avió i aquí estic. I no he pogut tornar, i no puc tornar.

Com van ser els altres atemptats?
Aquesta va ser la primera vegada que van entrar a casa meva. Havien estat diferents atemptats. Alguns havien tirotejat les portes de les meves oficines. Una altra vegada, anava amb la meva parella i uns amics tornant d'un festival literari de Tijuana en el cotxe blindat en el qual em portava la meva escorta, i van atemptar contra el cotxe; per poc ens tomba, i tot estava configurat perquè l'auto explotés. Una altra va ser una persecució armada quan anava amb la meva germana al meu cotxe, conduint jo cap a casa meva, però la policia va aconseguir arribar i els va desviar, encara que no els van detenir. Així un rere l'altre. Mai abans no havia aconseguit ficar un home amb tant poder com el governador a la presó, que volia ser president de Mèxic, i els atemptats van directament en proporció amb l'enuig, la set de revenja i la preocupació d'aquests homes poderosos de quedar-se a la presó, i que jo continuï testificant. Era un home que tenia tot el seu partit darrere, amb un poder brutal i que havia creat una cursa per ser president, i una dona sola va aconseguir que la Interpol el detingués i es quedés sense la seva carrera política. Va ser culpa seva, clar, però ell diu que és meva.

Vas arribar a un país que viu una gran crisi de precarietat periodística.
Jo vaig viure la precarietat sempre des que treballava a Mèxic, als periodistes i reporters en general mai no ens han pagat el que mereix la nostra feina. És així. Però sens dubte, jo allà vaig treballar moltíssim, hi va haver moments en què dirigia una revista comercial i cultural, alhora dirigia una revista feminista, un centre d'atenció a víctimes, escrivia llibres... jo treballava sense parar, i em vaig construir una casa, i tenia un espai de seguretat. Això em va permetre tenir una vida més lliure. I ara no. Ara de sobte arribo aquí i als 60 anys he de tornar a començar de zero com si en tingués 25; amb la precarietat, i com de mal pagada està la feina en alguns mitjans que em diuen que em publicaran perquè em doni a conèixer a Espanya, com si fos principiant.

Sense pagar-te?
Sí, sí, clar. Cosa que no m'ha passat mai a Llatinoamèrica, ni als Estats Units, on serien incapaços de convidar-me a escriure alguna cosa sense pagar-me. I aquí molta gent em diu que és perquè em coneguin. Mira, perquè em coneguin me'n vaig a un bar i saludo la gent. Els meus amics d'Espanya em diuen que sempre van pensar que veni a viure aquí m'aniria tot genial i tindria unes feines increïbles. El que sí que et puc dir, honestament, és que l'únic que m'ha ofert una feina molt ben pagada, fins i tot quedant-me dins d'una redacció, és un mitjà de dretes amb el qual mai no treballaria. També els principis impedeixen que em vengui per sortir de la precarietat. És així. Soc freelance des de fa més de 20 anys, vaig deixar de treballar en diaris quan em vaig convertir en una persona d'alt risc, perquè els mitjans ja no van voler tenir-me en les seves nòmines. Ara faig conferències, escric per a mitjans diferents que em demanen textos i assajos i llibres, però, en realitat, on em tracten millor com a professional és fora d'Espanya.

Et sents insegura aquí?
Jo fa moltíssims anys que vaig aprendre a viure amb normalitat. Fins i tot tenint escorta. Has de fer això, perquè d'una altra forma no tens salut mental. Has de buscar les estratègies per viure de la millor manera. Jo a Espanya estic bé, estic tranquil·la, continuo tenint molts mecanismes de seguretat que ja estan integrats a la meva vida diària constantment, fins i tot la forma i els llocs als quals vaig, on m'assec, com gestiono els meus mòbils, tota la meva connectivitat. Però no visc amb por. Són massa anys, 30 anys ja, fent això.

Tornar és impossible?
No hi ha manera. Tots els experts en seguretat em diuen que no hi ha manera. Almenys hauríem de pensar en deu anys, o fins que aquesta gran màfia que està integrada als cossos polítics dels nivells més alts de Mèxic ja no tingui el poder que té.