Mentre d'altres escriptors que mereixen el seu oblit guanyaven molt bé la vida amb els llibres, Lucia Berlin (1936-2004) feia de dona de fer feines, i en els temps lliures escrivia relats en què reflectia les seves vivències. Però no sempre feia de dona de fer feines; també havia treballat d'auxiliar administrativa, d'operadora de centraleta telefònica, d'auxiliar de clínica, de professora... Va tenir una vida apassionant: va viatjar molt, va enamorar-se molt, va patir molt... I va beure molt: l'alcoholisme va acompanyar-la una bona part de la seva vida. Sembla ser que Lucia Berlin tot ho feia sense mida. Escriure, també. Els seus relats són un torrent de passió, d'humor, de cinisme, de desengany... I ara L'Altra Editorial ens els ofereix en el volum Manual per a dones de fer feines.

Una nena de bona família...

Lucia Berlin venia de bona família. El seu pare era executiu d'una companyia minera i per això Lucia va passar la infància i la joventut a molts indrets. Va viure una vida de grans luxes: ella assegurava que el primer cigarret li va encendre el príncep milionari Aly Khan, el marit de Rita Hayworth. Però no sembla que en guardés gaire bon record, d'aquella època. Als seus contes, els rics familiars són sovint ridiculitzats per la seva banalitat i la seva buidor... No hi ha cap dubte que Berlin s'identifica més amb els pobres, amb els quals va viure molt de temps, que amb els rics, entre els quals va néixer.  A més a més, Berlin va veure's afectada per una malaltia de columna, que l'obligava a portar uns reforços metàl·lics molt dolorosos, i això li va marcar la infància. Berlin se sentia immensament atreta pel món que hi havia fora del seu confortable univers burgès: la marginalitat exercia una poderosa atracció sobre ella, i va llançar-se al buit.

Una hippy de debò

Jack Kerouac, en les seves novel·les-testimoni, com Els pòtols místics, va mitificar el moviment hippy. Però la visió de Kerouac no deixa de ser una visió profundament masculina. En realitat, Kerouac durant anys va negar-se a reconèixer la seva filla. En canvi, Berlin, tot i que va tenir una vida personal, professional i sentimental molt agitada, com corresponia als inconformistes de la seva època, va responsabilitzar-se dels fills. Primer va casar-se amb un escultor, que va abandonar-la després de tenir dos fills. Més tard es va casar amb un pianista, que Berlin va deixar, per unir-se amb un milionari drogaddicte, amb qui va tenir dos fills més. El 1968 es va divorciar i del 1971 al 1994 va passar uns anys molt difícils, fent tot tipus de feines, cuidant els fills, i bevent. Bevent sense parar. I, malgrat tot, en aquest període d'alcoholització va anar publicant relats, primer en revistes, i més tard en forma de llibre. El 1994 va entrar com a professora a la universitat. Van començar uns anys d'una certa estabilitat i d'un cert reconeixement professional. No li va durar gaire: es va haver de retirar per motius de salut i va morir als 68 anys.

La veritat i la mentida

Els relats de Lucia Berlin s'inspiren en la seva vida. Les protagonistes de les seves obres tenen molts punts de contacte amb ella: moltes beuen, les altres tenen una desviació de columna, alguna passa la infància a Xile, n'hi ha que treballen d'administratives a un hospital...  Les anècdotes que Berlin vivia dia a dia li servien d'inspiració per als relats. Segons el seu fill, Berlin, "reformava, adornava i corregia" la seva història i la de la seva família. L'autora afirmava: "Exagero molt i barrejo ficció i realitat, però no dic cap mentida". I, de fet, alguns dels seus relats són inventats, de dalt, a baix.

La brutícia, el desengany, la desesperació...

Els relats de Lucia Berlin són molt durs... Presenten un món farcit de malalties, de desamors, d'amargors, de frustracions... En els seus relats ens parla d'avortaments, de pallisses, d'abusos, d'addiccions, de malsentesos... Però també d'amor, d'entrega, d'amistat... Molts dels seus contes transcorren a espais on molta gent hi ha de passar molta estona, però no per gust: els transports públics, els hospitals, les bugaderies, la feina, els internats... Uns espais i un món que no en té res d'idíl·lic. I a desgrat de la duresa de les experiències que va patir, Berlin no va perdre mai la capacitat d'estimar. Per això els seus contes estan impregnats de poesia: les descripcions sempre són d'una gran bellesa. No en va Berlin deia que el seu gran mestre era Txèkhov (que inspira el conte "Punt de vista").

Uns altres ulls de dona

Que ningú esperi aquí la típica història de tres generacions de dones que s'ajuden i es respecten, en un món d'indestructible solidaritat femenina. En tots els relats de la Lucia Berlin hi ha dones de protagonistes. Però Berlin mai amaga la brutalitat que enbolcalla totes les relacions humanes. Els seus personatges femenins s'odien tant com s'estimen. I es falten al respecte amb la mateixa intensitat amb que s'ajuden. I, malgrat tot, no hi ha cap victimització. A desgrat de totes les desgràcies, difícilment el lector pot sentir pena per Berlin, o per els seus alter egos, les protagonistes dels seus relats.

El riure més àcid

Una nena arranca, amb unes tenalles, les dents del seu avi borratxo. Podria ser la notícia més patètica d'un diari de successos, i en canvi és un hilarant conte de Lucia Berlin, possiblement basat en fets reals. En un altre dels seus relats explica que als centres de desintoxicació d'alcohòlics es plantegen suprimir les drogues i usar una rehabilitació més "social": "Quin sentit tindrà anar-hi, doncs?", comenten els addictes... En tots els contes, a desgrat de la duresa de les situacions, l'autora transmet una immensa alegria de viure.

Per a les dones de fer feines

Un dels millors contes del llibre és el que dóna nom al volum: "Manual per a dones de fer feines". Aquí arriba a usar el to més satíric, en explicar les seves experiències com minyona i donar consells per a les seves col·legues, per exemple: "Dones de fer feines: per norma, no treballeu mai per a amics. Tard o d'hora s'empiparan amb vosaltres perquè en sabeu massa coses. O, si no, sereu vosaltres les que ja no els podreu veure perquè en sabreu massa coses". O: "Intenteu treballar per a jueves o negres (...) no els fa vergonya passar-se el dia sense fer brot. ¿Oi que són elles les que et paguen?". I, mentre treballa i dóna consells, Berlin recorda el seu marit mort: "No vaig voler identificar el teu cadàver, Ter, cosa que va aixecar força polseguera. Tenia por de pegar-te pel que havies fet. Morir-te". I a desgrat del seu dolor, la protagonista riu, i té un immens desig de viure.

Quasi l'obra completa

Si bé Lucia Berlin va fer moltes coses a la vida, només va escriure 76 contes, publicats en tres volums diferents. El llibre que ara publica L'Altra Editorial és una selecció dels seus 43 millors relats, una traducció de la darrera edició de l'obra de Berlin publicada als Estats Units. Com a antologia, potser resulta una mica excessiva: tal vegada uns contes menys haurien reforçat l'obra i li haurien donat més força. I el pròleg i la presentació no acompleixen en absolut la funció d'animar a la lectura. Però el més important és que L'Altra Editorial ens ha permés apropar-nos a una autora injustament marginada. Una autora amb que patir i pensar. I riure.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat