La llum negra. Tradicions secretes en l'art des dels anys cinquanta, és l'exposició que inaugura avui el CCCB, i que estarà oberta fins el 21 d'octubre. Ha estat comissariada per Enrique Juncosa, que explica que en la segona meitat del segle XX al món de l'art hi va haver tot un retorn a l'espiritualitat, que es va vincular a l'abstracció, i que La llum negra tracta de reflectir-ho. El títol de la mostra fa referència a un estadi que cercaven els iniciats sufís, un estat d'èxtasi absolut, en què el subjecte entrava en contacte amb la divinitat. L'exposició recull 350 obres, entre vídeos, llibres, música, documentals, pintures, escultures, gravats i instal·lacions, d'autors com Antoni Tàpies, Rudolf Steiner, Alejandro Jodorowsky, Sun Ra, Zush, Henri Michaux.... Els cicles de cinema Gandules 2018 i Xcèntric, que se celebren al CCCB, inclouran també algunes pel·lícules relatives al tema de l'exposició. La llum negra es podrà veure gratuïtament el divendres 18, Dia dels Museus i el dissabte 19 al vespre, la Nit dels Museus.
LeonKa «Creatio: Lux, Crux. Porta de l'associació cultural Màgia Roja.» Barcelona, 2015.
La irracionalitat des de la racionalitat
Vincenç Villatoro, director del CCCB, ha justificat la presència d'aquesta exposició en un centre que defensa la cultura racional, tot al·legant que bona part de la producció artística no es pot entendre sense la seva connexió amb tradicions no racionalistes: místiques, esotèriques, hermètiques... I apunta que tot i que a la segona meitat del segle XX el pensament hegemònic va ser el científic, hi havia una part sensible de la societat que acudia a d'altres tradicions, sobretot per donar sentit a la seva vida. Villatoro adverteix al visitant que l'exposició La llum negra no és una enciclopèdia sobre les tradicions ocultes, però tampoc pretén ser-ne una defensa, ni tampoc una refutació. Però l'exposició apunta que per a molts creadors, l'art és una forma d'accedir a una realitat més profunda, a la que és difícil accedir d'altres formes. Així, doncs, tradició secreta i art es complementen.
Antoni Tàpies. Cobertes de llibre. 1987. Pintura sobre cobertes antigues de llibre. 60 x 78,5 cm. Col·lecció particular, Barcelona. © Hereus d’Antoni Tàpies / Vegap, Madrid.
Els precursors
Un dels elements més destacats d'aquesta exposició és que perfila els antecedents a l'afició al misticisme de la contracultura dels anys 1960. Tot i que és cert que en els moviments revolucionaris dels anys seixanta hi ha un trencament respecte a la tradició racionalista, també cal tenir en compte que anteriorment ja hi havia autors que havien estat en contacte amb altres tradicions anteriorment. Juncosa en destaca alguns dels membres de Dau al Set (i especialment Joan Ponç i Antoni Tàpies, interessats per Jung, per les filosofies orientals i pels rituals xamànics), el cineasta Harry Smith (que obre l'exposició) i els pintors de l'expressionisme abstracte, com Barnett Newman. O fins i tot recull a personatges tan singulars com Forrest Bess, un pintor autodidacta, que treballava com a pescador, però que s'escrivia amb Jung i altres intel·lectuals, que es va obsedir en els rituals dels aborígens australians fins el punt d'operar-se per ser hermafrodita, ja que creia que això el duria a l'immortalitat.
Els seixanta
El moviment hippy va dur a un boom de les teories esotèriques i a la recerca d'espiritualitats alternatives. L'exposició atorga un paper central en aquest aspecte a William Burroughs, molt interessat en l'ocultisme i el misticisme. Però també es mostra una peça molt especial: la màquina dissenyada per Brion Gysin per provocar al·lucinacions mitjançant llum estroboscòpica. Entre els personatges més curiosos d'aquella època, es destaca a Sun Ra, un músic de jazz que afirmava haver nascut a Saturn i que va crear una societat secreta, Thmei. Sun Ra creava una música molt especial, que veia com un vehicle de comunicació espiritual. Mentre a Chicago Sun Ra desenvolupava les seves teories, el català Albert Porta, va descobrir l'LSD i la psicodèlia a l'Eivissa del 1968 (i, com Sun Ra, va assegurar que venia d'un altre planeta, i fins i tot va crear un nou alfabet "extraterrestre"). La llum negra mostra obres artístiques seves del període en que va crear obres impregnades d'esoterisme sota el pseudònim Zush.
Henri Michaux, Sense títol. 1983. Oli sobre paper de lli. 24 x 33 cm. © Cortesia Galerie Lelong & Co. Fotografia: Fabrice Gibert.
Fins al rock i al còmic
Encara que el boom de la sintonia entre l'art i el misticisme va tenir lloc als anys seixanta, no han faltat els autors posteriors que també han buscat aquesta connexió. L'exposició ens mostra obres de pintors abstractes nord-americans com Terry Winters o Fred Tomaselli (que fa composicions basades en les drogues), però també de l'escultor Wolfgang Laib (interessat pel budisme zen i el taoisme). També s'incorpora a la reflexió la presència de les idees esotèriques a les obres d'Alejandro Jodorowsky, o al món del rock (amb personatges com Genesis P-Orridge). Però aquesta exposició se centra en l'art contemporani, i la cultura popular, com el còmic i el cinema, només n'ocupen un paper accessori. És probable que un estudi en profunditat de la influència de l'esoterisme en la cultura popular donaria molt més de sí.
Chris Martin. If You Don't See It Ask For It, 2016. Acrílic i purpurina sobre tela. 195.6 x 152.4 x 4.4 cm. Cortesia de David Kordansky Gallery, Los Angeles, CA. Fotografia: Brian Forrest
Herència òbvia, però limitada
Moltes exposicions ajuden a redimensionar l'objecte analitzat a l'alça. El visitant es queda amb la idea que una cosa que no coneixia prou tenia una dimensió major que allò que esperava. La llum negra actua de forma diferent: mostra sobretot les continuïtats d'un fenomen que es coneix només parcialment (és molt coneguda l'afició per les religions orientals de la generació beat, o l'afició pel tarot o pels ritus xamànics d'Alejandro Jodorowsky). Però, a desgrat de tot, molts dels creadors que es presenten no són personatges molt coneguts, o l'ocultisme ocupa un lloc marginal en la seva obra. Si bé és obvi que els corrents no racionalistes van tenir un cert pes en l'art de la segona meitat del segle XX, l'exposició més aviat perfila un paper discret.
Matías Krahn Uribe. Panamor. 2016. Lona i cotó. 225 cm de diàmetre. © Matías Krahn Uribe.