Lluís Llach diu que va ser l'any 1972. Totes les hemeroteques, fins i tot la seva pàgina web, afirmen que va ser el 21 de gener de 1973. Tant és. Les confusions sempre ajuden a construir la llegenda. Sigui com vulgui, el que és inqüestionable és que el disc d'aquella nit al Teatre Olympia de París, ciutat a què s'havia hagut d'exiliar fugint de la censura franquista, es va publicar ara fa 50 anys. Una vetllada memorable que va significar un punt d'inflexió en la dimensió internacional del cantant de Verges i que a aquesta banda dels Pirineus va ressonar com una alenada d'aire de llibertat. Ens trobem amb l'autor de L'estaca per rememorar el mig segle d'aquell concert, fos quan fos, en una de les sales més emblemàtiques de la capital francesa, tot i la seva aversió a la nostàlgia. "A mi el passat m'importa un pito", deixa anar com un ressort. "Els meus amics estan emprenyats amb mi perquè no guardo res. Totes les glòries se les hauran d'inventar". 

A casa teva no hi ha cap disc teu?
Tinc una edició que va sortir amb tota la meva discografia. Una caixa amb un disseny molt bonic. Tret d'això, no guardo res. I les coses que tinc dels seixanta i setanta, és perquè els meus mànagers, la Núria Batalla i el Joan Moles, les van guardar. Això i els retalls de premsa que tenia la meva mare. 

El temps ha passat ràpid?
Ràpid perquè he viscut el passat i el present. Visc el dia. Tot i que, de vegades, faig repàs de moments. Per exemple, si penso en els teatres de París en què he actuat, més enllà de l'Olympia, que era el més mític, els he fet tots. El Bobino, on va oferir alguns dels seus millors concerts en Georges Brassens; el Rond-Point, propietat de dos actors molt coneguts a França; el Palace... Menys el Teatre de l'Òpera, els he fet tots, tots. 

Lluis Llach, 50 anys d'un concert memorable / Foto: Carlos Baglietto

Estem recordant el 50 aniversari del teu icònic concert a l'Olympia de París i la posterior publicació en elapé. Però aquesta història comença el 1970 a Cuba. 
Vaig anar a l'illa a participar en una mena de festival en què actuaven d'altres cantautors, entre ells, alguns de molt amics meus com el Pablo Milanés, el Silvio Rodríguez i el Noel Nicola. Abans meu, però, hi va actuar un de molt espanyolista que es feia dir De Raymond. Durant la seva actuació, no va deixar de llançar lloes a "la madre patria" i al "Generalísimo Franco". No podia quedar-me de braços plegats. Vaig fer un discurs dient que venia de l'última dictadura posthitleriana i postmussoliniana. Tot seguit, tota la delegació espanyola, amb l'ambaixador al capdavant, es va aixecar i va marxar. Quan vaig tornar, les autoritats franquistes encara no s'havien assabentat de què havia passat, i vaig tenir temps de fer un concert al teatre María Guerrero. 

Aquell va ser el teu primer concert a Madrid.
Se'ls va escapar. Aquell mateix dia, però, ja va venir un senyor que es deia Yagüe, que era el director general de la seguretat franquista, i la policia va acabar rodejant l'escenari. En aquell concert hi havia gent molt especial al públic: futurs ministres del PSOE, gent del Partit Comunista Espanyol... Cridaven: "ETA sí, yankis no". 

En aquell concert hi havia gent molt especial al públic: futurs ministres del PSOE, gent del Partit Comunista Espanyol... Cridaven: "ETA sí, yankis no"

Els futurs ministres també?
Els futurs ministres, també. 

On ha anat a parar tota aquella suposada sensibilitat de l'esquerra espanyola d'aquells anys envers la cultura de la resta dels pobles de la Península?
Bona part d'ells són al poder. Els mateixos que cridaven "ETA sí, yankis no" van acabar formant part dels governs que van muntar els GAL. També hi havia bona gent, com el Julio Anguita. O el Gerardo Iglesias, que va dimitir com a secretari general del PCE i va tornar a treballar a la mina. Però el PSOE, amb el senyor Felipe González al capdavant, que per mi és un criminal polític, es va carregar l'esquerranització i confederació de la política espanyola. 

El PSOE, amb el senyor Felipe González al capdavant, que per a mi és un criminal polític, es va carregar l'esquerranització i confederació de la política espanyola

L'informe policial d'aquell concert a Madrid t'acusava d'exaltar les masses... amb la mirada!
No, això va ser en els concerts del Palau de la Música de Barcelona al meu retorn de l'exili l'any 1974. Havia de fer set concerts i en van prohibir cinc. Estava a l'Hotel Colón i em va venir a buscar la policia el tercer dia al matí. Vaig tenir temps d'avisar el meu mànager, el Joan Moles. Em van dur cap a comissaria i em van tancar als soterranis. Hi havia el poli bo i el dolent. 

Com a les pel·lícules. 
Exacte. El dolent no deixava de fer gestos amb la mà, com si m'anés a fotre dues hòsties. Jo estava cagat de por. Però tenia prou fortalesa per aguantar la plantofada, si me la donaven, amb dignitat. A més, tinc un altre problema, i és que passada certa línia vermella, en lloc de mostrar por, em poso a riure. Però és un riure d'histèria. Va arribar un moment que em van deixar sol, que es veu que és una tàctica policial en els interrogatoris. Però vaig tenir la sort d'escoltar com parlaven entre ells i deien: "Este hijo de puta sabe que no lo podemos tocar, porque si le hacemos algo, saldrá en la prensa estranjera". Això em va encoratjar i em va donar una vitalitat renovada. 

Com va acabar, tot plegat?
El policia bo va tornar a entrar. Va dir que si ells només feien la seva feina, que si quan caigués la dictadura es posarien al servei de la democràcia... i blablabla. Li vaig dir que havia donat ordres al meu mànager que si a les tres de la tarda no em deixaven lliure, donés la notícia que m'havien detingut. Em van deixar marxar. 

No em sentia, i em sembla que tampoc em sento ara, preparat per representar el paper que la gent em volia donar

Fins a quin punt eres conscient de la teva rellevància social i del que podia generar la teva figura?
N'era molt, i molt acomplexat, perquè jo no em sentia, i em sembla que tampoc m'hi sento ara, preparat per representar el paper que la gent em volia donar. Se'ns demanava que fóssim els punts de referència, però jo no em sentia preparat per substituir la classe política. Per això, en els nostres concerts col·locàvem a primera línia des del Pujol fins al Joan Reventós, gent del PSUC, intel·lectuals, escriptors... No ho fèiem per educació, sinó perquè la gent els conegués. 

Lluis Llach, una de les figures més fonamentals de la història musical del nostre país / Foto: Carlos Baglietto

En un altre context, però de la teva mateixa generació, va haver-hi un moment en què Bob Dylan va renunciar a convertir-se en la veu del canvi polític i social. 
El Bob Dylan era molt bo musicalment, però tinc una edat en què puc dir disbarats. Em sembla que no he criticat mai el Dylan, però la seva evolució és molt dubtosa. Intel·lectualment no em representa, però musicalment és boníssim. 

Quan un coneix l'exili de veritat, quan la majoria dels teus companys de la universitat estan perseguits, i a tu el que et passa és que no et deixen cantar, és un exili, diguem-ne, de turista privilegiat

Quan arriba el moment d'exiliar-te, per què tries París?
Primer vull matisar: quan un coneix l'exili de veritat, quan la majoria dels teus companys de la universitat estan perseguits, i a tu el que et passa és que no et deixen cantar, és un exili, diguem-ne, de turista privilegiat. Jo marxo, per això, perquè si em quedo ja no puc cantar i m'he de dedicar a estudiar. L'exili, doncs, és quan realment decideixo fer de la música la meva vida. No sé per què vaig triar aquesta opció, suposo que per ganes de portar la contrària. Per qüestions ideològiques, perquè jo venia d'una educació molt escolàstica i bastant dretana. Va ser a partir dels 16 anys que començo a descobrir el problema català, que a l'Empordà no existia.

Quan em van prohibir cantar és quan realment em van entrar ganes de denunciar

Allà, d'alguna manera, sempre heu sigut independents. 
A casa meva no existia el problema català. Això ho descobreixo del que visc a la universitat i m'expliquen els Setze Jutges. Fins aleshores, la meva era una altra realitat. No voldria obviar les qüestions dures de la ruralitat, perquè nosaltres, per moure'ns, necessitàvem el permís de la Guàrdia Civil i del capellà. Però el capellà parlava català i la majoria dels fills de la Guàrdia Civil que feia anys que vivien allà també parlaven català. Jo m'assabento del problema catalanista quan vinc a Barcelona amb 16 anys. I de la qüestió obrera, ja no en parlem. A 17 anys entro en una facultat, la d'Econòmiques, molt conscienciada, tot i que, o potser per això era tan conscienciada, el primer que ens ensenyaven era que s'havia d'explotar la gent. Per això, quan em van prohibir cantar, és quan realment em van entrar ganes de denunciar. I potser també vaig marxar per covardia, perquè no m'atrevia a enfrontar-me als estaments del moment. Tot i que és una hipòtesi que plantejo ara. Sense cantar, si em quedava, només tenia l'opció de militar. 

Vas marxar. 
A París em va acollir gent del POUM, del PCE, anarquistes... Conec la Teresa Rebull, que m'acull com una mare-amant. M'acull la Luisa Isabel Álvarez de Toledo, la duquessa roja de Medina Sidonia. Una feminista exiliada rebotada de la grandesa d'Espanya amb moltes ganes de llibertat. Vaig conèixer Josep Maria Flotats, un personatge importantíssim per a mi, perquè em va permetre conèixer gent de la cultura que no hagués conegut mai. Vaig conèixer Paco Rabanne, un furibund antifranquista. Però sobretot em va permetre conèixer la gent de l'exili. Vaig poder conèixer figures com la Marlene Dietrich o en Jean-Paul Sartre, però no ho vaig fer. 

Jean-Paul Sartre va dir que em volia conèixer per agrair-me que hagués cantat en un festival de cançons de les nacions oprimides que ell patrocinava. No ho vaig fer. Per timidesa

Per què!?
Perquè no en tenia ganes o, molt especialment, per timidesa. Jean-Paul Sartre va dir que em volia conèixer per agrair-me que hagués cantat en un festival de cançons de les nacions oprimides que ell patrocinava. No ho vaig fer. Per timidesa. La gent no s'ho creu, però jo tenia una timidesa malaltissa. Quan vaig fer el meu primer concert, a Terrassa, va ser Martí Llauradó qui em va haver de fotre una empenta perquè sortís a l'escenari. Vaig cantar tot el concert amb els ulls tancats i la cama tremolant. Era molt, molt, molt tímid. 

Els de París devien ser uns anys vitals, per a tu. 
Però no vitals d'energia, sinó d'aprenentatge. No vaig ser feliç. 

Jo soc més feliç ara que quan tenia 20 anys. Aleshores només gaudia del privilegi

No vas ser feliç?
No. I no em preguntis el perquè. Jo soc més feliç ara que quan tenia 20 anys. Aleshores només gaudia del privilegi. Vaig poder, això sí, racionalitzar el que per mi era un espai de llibertat instintiu. Jo, per exemple, no havia tingut mai cap problema amb la meva homosexualitat, però allà vaig tenir temps de racionalitzar què m'estava passant i què representava això en el món en què vivia, en el context cultural i social del moment. I em va anar fantàstic. Però no era feliç. De la mateixa manera que vaig conèixer el món de l'exili i això va ser una lliçó que no oblidaré mai. Va ser aleshores que una veu interior em va dir: "Tu, a partir d'ara, com puguis, seràs la veu d'aquesta gent i de les idees que representa aquesta gent". 

Vas compondre molt, a París?
Una cançó! 

Només una?
No, més, però hi ha una que per a mi és més important que la resta: L'arbre nu. Vam anar a visitar uns familiars de la Teresa Rebull que vivien en un barri obrer dels afores de París. Feia un fred que glaçava. I allà on vam anar hi havia un arbre, un arbre gelat. Una imatge que per a mi era molt nova: un arbre sense fulles però preciós. A partir d'aquesta visió vaig fer L'arbre nu. Aquesta és la cançó que recordo que vaig escriure a París. De la resta no en recordo cap. 

Que tinguem sort? És una de les teves cançons més populars, inclosa al disc I si canto trist, que vas publicar l'any 1974 i que, per tant, molt probablement, la devies escriure a l'exili. 
Suposo que sí, per allò de l'adeu. A través de les cançons d'amor, intentava fer cançó protesta. Sí, és possible que l'escrivís a París. 

Viatge a Ítaca, que és del 1975, també neix a París? 
Vaig llegir Kavafis per recomanació de Biel Mesquida, un gran escriptor molt poc valorat. Un dia vam coincidir a Barcelona. Ell llegia un llibre. Es va aixecar i me'l va llançar: "Aviam si n'aprens!". Era el Viatge a Ítaca. Vaig quedar enamorat del Kavafis al moment, no només pel Viatge a Ítaca. Però quan vaig llegir el poema, el seu missatge de filosofia de vida individual em va ressonar al nostre viatge col·lectiu com a catalans. 

París crec que també significa el final d'una etapa en la teva carrera musical, per iniciar una de nova amb Viatge a Ítaca, un disc que hauríem de situar sense complexos entre les grans obres del segle XX. Un àlbum en què t'allunyes de la proposta del cantautor canònic per aproximar-te al que feien bandes fonamentals del rock experimental com King Crimson o Pink Floyd. 
Vaig arribar a cantant per ser músic. Des de sempre, el que a mi més m'ha agradat és la música. Quan al col·legi, a La Salle, ens obligaven a jugar a futbol, jo m'escapolia com podia per tocar la guitarra de la meva mare. Va ser així com vaig arribar a la funcionalitat del cantautor. Amb el pas dels anys, tot i que la guitarra és un instrument meravellós, vaig recuperar el piano. Un procés de tornar al piano que, justament, vaig iniciar amb Viatge a Ítaca. I a partir d'aquí ja no el deixo. 

Lluís Llach durant la seva entrevista en exclusiva amb Revers d'ElNacional.cat / Foto: Carlos Baglietto

Per cert, la tieta del president Carles Puigdemont, Montserrat Puigdemont, va ser la teva professora de piano d'infància.
I jo no ho vaig saber fins fa uns anys. Catalunya Ràdio em va fer un homenatge i en una d'aquestes em diuen: "Ha vingut la tieta de Carles Puigdemont". Vaig demanar que em diguessin qui era, i resulta que era la Montserrat, sí, la meva professora de piano d'infància. Va ser ella qui em va ensenyar a estimar la música. Abans havia tingut un altre professor, el Quim Gil, que em va ensenyar la tècnica de piano, la poca que sabia amb 4 anys i fins als 7 o 8. Amb 8 va ser la Montserrat qui em va seguir ensenyant, i amb ella hi va haver un canvi de paradigma. Potser ella no era tan bona pianista com en Quim, que va ser director de l'Orquestra de Girona. Però m'explicava unes històries meravelloses. I jo sortia d'aquelles classes tan entusiasmat que amb 7 o 8 anys, arribava al quartet on a casa hi havia el piano, tancava els finestrons i tocava. Tocava sense tocar res, o sigui, improvisava.

Dius que va ser el 1972, però totes les hemeroteques recorden que el 21 de gener de 1973, ara fa 50 anys, vas actuar al llegendari teatre Olympia de París. 
Primer deixa'm dir una cosa: en el context actual no s'entén què vol dir l'Olympia. L'Olympia era un teatre mític. Però la paraula mític, en la seva màxima expressió. Si el Frank Sinatra volia girar per Europa i passar per París, no podia anar a una altra sala que no fos l'Olympia. I si no podia ser allà, no actuava a París. 

En el context actual no s'entén què vol dir l'Olympia. L'Olympia era un teatre mític. Però la paraula 'mític', en la seva màxima expressió

Era el... TEATRE, així, en majúscules. 
El teatre de varietés per excel·lència, amb 2.000 places, grandiós, amb un sistema de so excepcional, però això sí, molt lleig. Molt funcional. Funcional i lleig. Recordo, i això em va impressionar molt, que les fustes del terra tremolaven. 

Com va sorgir la possibilitat d'actuar-hi?
El meu mànager, en Joan Moles, va anar a veure en Bruno Coquatrix, el propietari de l'Olympia. Tota una personalitat. Un déu. En aquella època, hi havia un sector de la cultura francesa molt solidari amb l'antifranquisme, fins i tot amb Catalunya, sempre que no es parlés del Rosselló. En Moles va explicar-li que jo era a París, una mica mort de gana, i li va deixar els meus discos. Dies després, ens van trucar per dir-nos que no podien programar-me en un dia bo, perquè ja estaven totes les dates assignades durant molts mesos, però que els havien agradat els meus discos, i que, si volíem, hi podíem actuar un dilluns. El que fos! Si calia, actuava a les tres de la tarda. Gràcies a aquesta generositat dels seus encarregats, vaig poder actuar a l'Olympia. No només això, que el concert els va agradar tant que, mesos més tard, em van tornar a trucar per oferir-me tornar-hi a actuar.

Quantes vegades hi has actuat?
Sis o set vegades allà. Passa que després de l'Olympia se'm va obrir el circuit francès. Ja no necessitava actuar allà, entre altres motius, perquè a França no soc un cantant de 2.000 persones, sinó de locals de 500 o 600 places, com el Théâtre de la Ville. Aquest és un cas curiós, perquè la política del Théâtre de la Ville és que si hi actues una vegada, ja no pots tornar-ho a fer. Jo tinc el privilegi d'haver-hi actuat cinc cops. I no feia un dia, sinó temporades d'una setmana o quinze dies. Però tot això va ser gràcies a l'Olympia, que em va obrir les portes de la francofonia, i això volia dir actuar a Suïssa, Bèlgica i fins i tot Alemanya.

Es van escriure molts articles, entre altres, algun de firmat pel Terenci Moix, que qüestionaven com era possible que jo pogués actuar a París però no a Catalunya

El concert a l'Olympia també va fer posar en qüestió la censura contra la teva figura.
Es van escriure molts articles, entre altres, algun de firmat pel Terenci Moix, que qüestionaven com era possible que jo pogués actuar a París però no a Catalunya. Aquests articles feien molt de forat, perquè en aquell moment el règim franquista estava practicant allò que van denominar "politica de apertura". Una apertura que feia un fill de puta que es deia Carlos Arias Navarro, un criminal sanguinari. 

"Españoles, Franco ha muerto".
Aquest mateix. Doncs a aquesta apertura li feia molt de mal que els diaris parlessin dels meus concerts a París denunciant que estigués prohibit a casa. 

Recordes què vas sentir quan vas sortir a l'escenari?
No. Hi ha molts moments dels quals no t'adones de la rellevància que han tingut fins a molt temps després. Hi vaig anar amb un quartet que vam conformar amb la Laura Almerich, que tocava la guitarra i tot el que li demanessis, el Rafael Ortiz al contrabaix i en Jordi Jené, que tocava la viola, que a mi m'agradava molt com sonava, però també el trombó. Amb això vam seduir el públic. Aquell va ser el dia que realment vaig conéixer la gent de l'exili. 

Com vas decidir el repertori d'aquell concert?
Sempre he donat molta importància al dinamisme de la densitat. Tot i que no sé què vol dir això (riures). Imagino que són les qüestions rítmiques, la força d'una melodia. Agafar una cançó amb una melodia emotiva després de tocar una amb un ritme molt intens. Fer l'ordre del repertori d'un concert és una cosa molt rara i suposo que cada cantant el deu fer a la seva manera. 

Aquella nit vas tocar gairebé una vintena de cançons, però en el disc només n'hi van incloure 10, destacant com a moment culminant de la vetllada L'estaca. Una cançó que aleshores ja era un símbol. 
L'estaca, com a missatge... És un missatge que jo no aprecio massa. No sé com dir-ho per no menysprear el gust de la gent. Però jo no aprecio massa el missatge de L'estaca

Jo no vaig fer L'estaca contra en Franco, sinó que vaig fer L'estaca contra els sistemes que permetien l'existència dels Francos

Per què!?
Perquè L'estaca s'ha interpretat com una lluita antifranquista. O potser no, potser se m'ha interpretat bé. Però per mi era una lluita antisistema. Jo, amb perdó, perquè soc una persona amb tots els privilegis del món, soc un recalcitrant anticapitalista. I jo no vaig fer L'estaca contra en Franco, sinó que vaig fer L'estaca contra els sistemes que permetien l'existència dels Francos. Això a mi m'anava molt bé, perquè això corresponia als dels neoliberalismes feixisistants i a les esquerres feixisistants. Tot això segurament em ve de quan vaig entrar a la Universitat. 


Per què?
A mi em va agafar per estudiar els moviments anarquistes dels anys vint i trenta, i això em va deixar descol·locat dintre del que eren els oficialitzats. Per exemple, semblava evident que havia de ser un cantant simpatitzant del PSUC. I em solidaritzava amb ells sempre que podia i cantava per ells sempre que podia. Però jo no em sentia del PSUC. Em sentia molt més afí del corrent que es va inventar a Catalunya de l'anarcomarxisme. Jo venia d'aquesta procedència i això em va costar moltes crítiques. No formava part del grup, ni fins i tot en els Setze Jutges. Era un antisistema, d'un cantó i de l'altre. I L'estaca es va entendre com una cançó antifranquista. I també pel cantó nacional, que també l'és. Però el meu cantó nacionalista, que, per dir-ho d'alguna manera, és molt radical, perquè soc independentista, separatista i tot el que li vulguis fotre, s'expressa millor amb Venim del nord, venim del sud. L'independentisme l'entenc com un primer pas de reafirmació de les nostres identitats col·lectives, perquè una vegada lliures i realitzades, que no sé quan serà, perquè és evident que no és ara, puguem estar a favor de l'internacionalisme solidari. 

El meu cantó nacionalista, que, per dir-ho d'alguna manera, és molt radical, perquè soc independentista, separatista i tot el que li vulguis fotre, s'expressa millor amb 'Venim del nord, venim del sud'

Sempre has dit que vols ser ciutadà del món.
Però com que no em deixen, no sóc més que algú que està lluitant per les llibertats del seu país. I també he de dir que no em crec gens a tota la gent que des del marxisme o des del pseudomarxisme diuen que hi ha possibilitats de realització i d'alliberament social, polític o econòmic sense l'alliberament col·lectiu. Això és mentida. Per això lluito contra els podemitas. Contra els socialitas ja no cal dir-ho, perquè en la seva actual..., anava a dir evolució, però més que evolució és una perversió, no se'ls pot dir d'esquerres. I fins i tot alguns sectors de la CUP. No, no és possible. És una mentida. Ara, si a ells els va bé per a les seves realitzacions personals, per poder mantenir, ideològicament, una coherència amb el que de joves van aprendre, d'acord. Però és mentida. Per tant, L'estaca i totes les cançons que he fet, per molt nacionalistes que siguin, sempre parlen d'això. I no anomenen cap bandera que no sigui la llibertat i no creuen en les fronteres... Això que vaig dir fa molts anys, quan en tenia 30, ara que en tinc 76, el meu problema és que m'he radicalitzat.

La música pot canviar el món?
La música acompanya els canvis del món i pot acompanyar molt i molt la gent que el vol canviar. No és la música la que canviarà el món, però pot acompanyar molt la gent i dir-los que no estan sols. Dir-los que hi ha gent que ve del món artístic, intel·lectual o cultural que pensen això mateix que tu, que ets treballador i creus que el món no és possible que sigui així.

Has arribat a Ítaca?
A Ítaca no s'hi arriba mai. Passa que quan estàs començant a aixecar la pota per estirar-la bé, que és la situació en què jo estic, ets molt més lliure. I això, als que hem lluitat sempre per intentar ser coherents, et dona un sentit i tot se te'n fot tres pitos. Soc en una de les èpoques més felices de la meva vida, perquè faig el que vull sense condicionants i lluito pel que vull sense condicionants. Tinc prou salut per viure sense dolors. Visc la meva decadència absoluta. La gent em veu molt bé perquè estic de bon humor. Em vaig retirar per viure això des de l'anonimat. Va ser un fracàs, perquè l'anonimat es va acabar el dia que vaig decidir presentar-me per Junts pel Sí. Però fins aquell moment ho havia aconseguit, perquè la gent em recordava, però jo estava al Senegal. Però Junts pel Sí em va destarotar tota la planificació.