Imatge superior: Fris de guerrers perses conservat al Museu de Berlin / Wikimèdia
‘La batalla de Marató, fins i tot com a esdeveniment de la història anglesa, té més importància que la batalla de Hastings’. John Stuart Mill.
Al segle V abans de Crist el que avui coneixem com a civilització occidental va estar a punt de desaparèixer quan la maquinària de guerra més avançada del món en aquell moment, l’imperi persa, va intentar subjugar el món de les polis gregues en dos conflictes bèl·lics que han passat a la història com les guerres mèdiques.
En un exercici d’evolució històrica alternativa és fàcil arribar a concloure que aquell episodi va ser definitori de la configuració posterior del món, o almenys així ho veu l’historiador britànic Tom Holland, autor del llibre Fuego persa (Ático de los Libros, 2019), que a banda d’una brillant exposició narrativa dels successos que van portar a l’enfrontament entre perses i grecs, incloses les cèlebres batalles de Marató, Termòpiles, Salamina i Platea, defensa la tesi segons la qual si aquella ocasió s’hagués saldat amb victòria persa res del que conforma avui l’essència d’Europa existiria, una línia de pensament que ja va ser enunciada pel filòsof, economista i pare del liberalisme John Stuart Mill, citat al començament d’aquest text, i que situa les dues guerres -la primera, del 492 al 490 aC i la segona, del 480 al 479 aC- com a fets determinants de la història que expliquen, en definitiva, com són les societats europees que avui coneixem. Com a "mite fundacional de la civilització europea", com apunta el mateix autor.
Representació idealitzada del rei Leònides a les Termòpiles, per Jacques-Louis David / Wikimèdia
De fet, Holland va més enllà i situa l’enfrontament com un xoc primordial entre civilitzacions, i arriba a conclusions un punt agosarades com ara que una derrota grega hauria comportat que no hagués eclosionat "la seva singular cultura democràtica" i, estirant del fil, que "Occident no només hauria perdut la seva primera lluita per la independència i per la supervivència, sinó que mai no hauria existit una entitat anomenada Occident".
Perspectiva a pilota passada
S’estigui d’acord o no amb aquesta hipòtesi, perquè a pilota passada la perspectiva ajuda a creure que un món sense Plató seria molt més gris del que és, el fet és que des d’un punt de vista històric, l’enfrontament bèl·lic entre perses i grecs va ser cabdal no només per la seva projecció futura, sinó perquè, sobre el terreny, va esdevenir una empresa de proporcions inimaginables -a tall d’exemple, l’autor assegura que "Europa no seria testimoni d’una invasió per la força que pogués comparar-se amb la invasió de Xerxes de Grècia fins l’any 1944, durant l’estiu del desembarcament de Normandia"- que, amb una certa dosi de justícia poètica vista 2.500 anys més tard, va conduir a la victòria del petit sobre el gegant.
La perspectiva, però, pot arribar a ser enganyosa, perquè els grecs tenien al seu favor elements com el coneixement geogràfic i l’avantatge de lluitar a les portes de les seves ciutats, mentre els perses van haver d’allargar les seves línies d’aprovisionament milers de quilòmetres més enllà del mar. Amanit amb un discurs ideològic de defensa de la llibertat davant la barbàrie, el cert és que la causa grega i, per extensió l’europea, sembla molt més justa que la persa, que, amb tot, era un imperi multicultural que cobria bona part de la terra civilitzada amb unes pràctiques autoritàries que ni tenien res de nou ni es van esgotar en elles mateixes.
Per què mèdiques i no perses?
Abans d’abordar el relat de les dues guerres, convé establir perquè aquestes dues guerres que van enfrontar grecs i perses no es coneixen amb altre nom que amb el de guerres mèdiques. Per a l’autor, el referent s’ha de trobar en la campanya de Jònia del 499 aC, quan aquells grecs de l’actual costa turca es van revelar contra els perses, que ja havien conquerit Lídia -una mica més a l’interior d’Anatòlia- i van ser contundentment derrotats.
Per aquells grecs, alguns dels quals van fugir i buscar fortuna a Sicília, els atacants no eren altres que els medes, és a dir, els habitants de Mèdia, poble originari del que ara és l’oest de l’Iran i que van ser conquerits, annexionats i assimilats pels perses. El nom però, va subsistir entre els grecs que, al capdavall, són els qui finalment van sobreviure a tot plegat i encara romanen com a tals a dia d’avui, mentre que els perses són, en bona part, els actuals iranians.
Representació de Darios I, rei de reis persa / Wikimedia
En tot cas, la campanya jònica va ser el primer contacte entre els grecs d’Europa i els perses i l’origen de la necessitat dels reis de reis Darios i el seu fill Xerxes de conquerir aquelles terres més enllà del mar Egeu. En aquest context, Fuego persa relata els antecedents als enfrontaments, en especial la creació magnificent de l’imperi dels perses i, en paral·lel, la constitució de les ciutats-estat gregues, hereves d’una tradició comuna però alhora secularment enfrontades entre elles.
Marató, la veritat rere la cursa
És en aquesta situació que esclata la primera Guerra Mèdica, és a dir, la campanya persa de conquesta del territori que conforma l’actual Grècia i que culminarà amb la batalla de Marató del 490 aC, on els grecs, concretament els atenencs liderats per Temístocles van infringir una severa derrota als perses.
Encara que la tradició assenyala que l’atleta Filípides va ser l’encarregat de dur la notícia de la victòria als habitants d’Atenes per caure desplomat a l’instant, la realitat va ser una mica diferent i aquesta és una bona ocasió per aclarir-la, tal com fa l’autor de llibre. Filípides era, efectivament, un atleta prominent, i per això va rebre un encàrrec que requeria de les seves qualitats, però no el que creiem. Dies abans de l’enfrontament decisori, el corredor va sortir d’Atenes en direcció Esparta per demanar socors. Va córrer 225 quilòmetres en dos dies -s’ha demostrat actualment que això és possible- per trobar que els espartans estaven en festes sagrades i no es disposarien a lluitar fins que aquestes acabessin.
Idealització de la suposada cursa de Filípides de Marató a Atenes, per Luc-Olivier Merson / Wikimèdia
I quina va ser, doncs, la cursa de Marató que s’ha convertit en un referent del atletisme de fons? Doncs la que faria l’exèrcit d’Atenes just després de derrotar el gruix de la força armada persa, que va recórrer els quaranta quilòmetres i escaig entre Marató i Atenes per protegir la ciutat del desembarcament d’un estol persa. Van sortir al matí posterior a la batalla i a la tarda ja hi eren, i d’aquí la cursa. La llegenda d’un Filípides exhaust anunciant la victòria potser ho va arrodonir tot, però no té base real.
Termòpiles, Salamina i Platea
La derrota de Darios va suposar la retirada persa, però només per deu anys, ja que el seu fill i hereu, Xerxes, es va imposar el repte de triomfar allà on el seu pare va fracassar. Un exèrcit gegantí, el més gran que hauria vist el món fins el moment, es va traslladar des d’Àsia Menor fins a Grècia, per topar de cara amb un petit contingent de grecs -uns 4.000 segons Herodot-, liderat per espartans al pas de les Termòpiles, un congost fàcil de defensar que va frenar durant un temps l’avanç persa.
300, un relat de fantasia sobre un fet real, la batalla del pas de les Termòpiles
Més enllà de referències contemporànies que poc tenen a veure amb la realitat, i la pel·lícula 300 n’és un bon exemple, la batalla va tenir la seva importància pel desgast que es va infringir a l’exèrcit del rei de reis, però el desenllaç de la guerra va ser doble: per una banda, la batalla naval de Salamina el mateix 480 aC i la terrestre de Platea un any després, que van tancar l’amenaça persa i van preparar el terreny per a l’eclosió de la cultura grega i també per a la revenja, ja en mans d’Alexandre el Gran un segle i mig més tard, que conqueriria Pèrsia.
En definitiva i vistes amb ulls moderns, i en això insisteix l’autor, les guerres mèdiques van suposar un moment cabdal de la història i la forja de l’actual civilització occidental. Ara bé, quin fet històric no ha estat, per activa o per passiva, definitori?