L'Asociación Española de Abogados Cristianos ha denunciat la poeta Dolors Miquel per haver recitat el poema "Mare nostra" durant la cerimònia d'entrega dels Premis Ciutat de Barcelona. Quan Dolors Miquel va recitar el poema, una reivindicació del dret de les dones al seu propi cos, va rebre una forta ovació del públic. Però de seguida van començar a ploure també les crítiques. Aquestes van deixar pas a una denúncia per un delicte contra els sentiments religiosos. Aquesta denúncia també afecta l'alcaldessa Ada Colau, com a responsable última de l'acte. A Colau no només se l'acusa de lesionar els sentiments religiosos, sinó que també se li imputa un delicte de malversació de cabals públics, per haver finançat l'acte amb diners del municipi.

El poema de la polèmica

Marenostra Mare nostra que esteu en el zel sigui santificat el vostre cony l'epidural, la llevadora, vingui a nosaltres el vostre crit el vostre amor, la vostra força. Faci's la vostra voluntat al nostre úter sobre la terra. El nostre dia de cada dia doneu-nos avui. I no permeteu que els fills de puta avortin l'amor, facin la guerra, ans deslliureu-nos d'ells pels segles dels segles, Vagina. Anem…  

Dolors Miquel, poeta provocadora

La lleidatana Dolors Miquel (1960) és una poeta força reconeguda des dels anys noranta. És autora de poemaris com Gitana Roc (2000), Aioç (2004) o, Ver7s de la terra (2004). Els seus llibres són molt valorats per la crítica, tot i que com la major part d'obres de poesia són poc venuts. Però té una presència constant als circuits de recitals de poesia. És ben crítica amb la nostra societat, i afirma obertament que som "una cultura i un poble en decadència". En el seu blog no hi falten les crítiques als estaments oficials de la cultura local, al mercat editorial, a les polítiques culturals de les nostres institucions... I s'ha destacat moltes vegades per la seva vinculació amb el feminisme. Això li ha generat també moltes animadversions. En els darrers dies ha rebut missatges com "Eres una zorra muy fea y piojosa hija de puta!!".

La defensa de Colau

Ada Colau, lluny de demanar disculpes, ha afirmat que el poema no és blasfem, i que ni tan sols es refereix a l'Església o a Déu, sinó que fa èmfasi en el dret de tota dona a decidir sobre la seva vida i el seu cos. Al seu Facebook ha assegurat que "ni la llei mordassa ni ningú ens callarà". A més, ha assegurat que l'acte de concessió dels premis va ser organitzat de forma independent, sense pressions polítiques per part de l'Ajuntament. El PSC no va mostrar cap disgust envers l'acte. En canvi, el líder del grup municipal de CiU, Xavier Trias, va afirmar que l'alcaldessa s'havia equivocat a programar la lectura del poema, perquè calia ser respectuós amb la institució. Alfred Bosch, d'ERC, també va considerar un desencert programar aquest recitat, tot i que va destacar que "la llibertat d'expressió s'ha de respectar fins i tot quan no ens agrada".

Un precedent directe

Fa alguns dies, dos titellaires van ser empresonats a Madrid acusats d'apologia del terrorisme per una representació realitzada al barri de Tetuan en el marc del carnaval. Havien estat denunciats per alguns assistents. Hi ha sospites que aquestes denúncies són una estratègia de sectors conservadors per desgastar els ajuntaments de Podemos i dels seus aliats. El cas Miquel va esclatar quan Alberto Fernandez Díaz, líder del PP a l'Ajuntament de Barcelona, es va aixecar ofès enmig de la cerimònia d'entrega dels premis. De seguida va demanar la renúncia del responsable de la programació de l'acte. Però va anar més enllà, i va amenaçar d'emprendre accions legals contra Dolors Miquel i contra l'Ajuntament. Poc després, l'organització cristiana conservadora Maslibres.org va organitzar una campanya de recollida de signatures per demanar una rectificació a Colau (ja havia pressionat abans Manuela Carmena, l'alcaldessa de Madrid, per sol·licitar que se mantingués un carrer que recordava unes monges assassinades durant la Guerra Civil). I l'exjutge de família Francisco Serrano, un destacat advocat ultradretà, va demanar que es presentessin més denúncies a tot Espanya per concentrar-les a l'Audiència Nacional.

La llei espanyola

A Espanya no existeix delicte de blasfèmia com a tal, però l'article 525 del Codi Penal estableix una pena de 8 a 12 mesos de presó "per ofendre els sentiments dels membres d'una confessió religiosa" i per a aquells que "facin públicament, de paraula, per escrit o mitjançant qualsevol tipus de document, escarni de les seves creences, ritus o cerimònies". Després de l'atemptat contra Charlie Hebdo, i les reaccions de solidaritat amb el mitjà satíric francès, diversos mitjans van recordar que a Espanya seguia vigent un delicte molt proper respecte a la blasfèmia, i va haver-hi diverses iniciatives per suprimir-lo, que no van prosperar. De fet, hi ha un punt polèmic de l'acord entre la Santa Seu i l'Estat espanyol, del 1979, que estableix que l'Estat espanyol "vetllarà perquè siguin respectats, als seus mitjans de comunicació socials, els sentiments dels catòlics, i establirà els corresponents acords sobre aquestes matèries amb la Conferència Episcopal Espanyola".

Els denunciants

L'Asociación Española de Abogados Cristianos ha protagonitzat diverses denúncies polèmiques en els darrers anys. Va presentar una querella contra l'artista Abel Azcona, per una performance realitzada a Pamplona amb formes consagrades. La denúncia es va fer extensiva a la regidora de Cultura de Pamplona, per haver organitzat l'acte. De la mateixa manera, han denunciat la CGT per organitzar a Sevilla la processó del Santíssim Cony Insubmís (sic) i a la Universitat Complutense de Madrid per tancar les capelles de les facultats. Per altra banda, s'han destacat en la lluita contra les subvencions a les clíniques avortistes i han tractat de reforçar l'assignatura de religió a les escoles. Entre els seus objectius també s'hi troba lluitar contra la legislació "que ve a facilitar les ruptures familiars" (el divorci). Fins i tot a finals de l'any passat van denunciar els metges que van retirar l'alimentació per sonda a la nena Andrea, que patia una malaltia degenerativa, i per a la que els seus pares demanaven una mort digna.

Velles denúncies

Abogados Cristianos ja havia presentat el 2010 una denúncia contra el còmic Leo Bassi per una actuació a la Universitat de Valladolid en què parodiava el Papa i satiritzava els abusos sexuals per part de sacerdots. L'acusaven d'un delicte de calúmnies i injúries, i d'un altre contra els sentiments religiosos. El cas es va arrossegar durant 5 anys, però finalment l'Audiència de Valladolid va arxivar la querella contra l'italià. El tribunal va deixar clar que no creure en els dogmes d'una religió i exposar-ho públicament no és un delicte. El cantant Javier Krahe també va ser denunciat per ofensa als sentiments religiosos per un curt emès el 2004 pel Canal +, en el qual s'explicava com cuinar un Crist per a dues persones. El 2010 la jutge va imposar una fiança de 192.000 euros per a Krahe i de 144.000 per a la seva productora. Finalment, la Fiscalia va demanar la seva absolució i el 2012 van ser declarats innocents, en una sentència que reconeixia que Krahe havia efectuat una "crítica legítima".

Sense condemnes, però amb por

L'advocat de Krahe i de la seva productora va declarar, en aquella ocasió, que esperava que aquell fos el darrer judici d'aquesta mena. No ha estat així. Aquells que van presentar la denúncia contra Krahe es van sentir satisfets amb la vista, malgrat l'absolució del cantant, ja que consideraven una victòria l'aplicació de l'article 525 del Codi Penal. L'objectiu clar d'aquestes accions seria pressionar les indústries culturals, els programadors i els artistes per fomentar l'autocensura. Les elevades fiances i el llarg procés judicial tendeixen a desencoratjar la programació de qualsevol espectacle que algú pugui denunciar.

Queixes sense denúncia

Alguns sectors de l'Església catòlica, tot i no sumar-se a la denúncia legal, han expressat la seva queixa per l'actuació de Dolors Miquel en la gala dels premis Ciutat de Barcelona. La monja dominica sor Lucia Caram va exigir a Ada Colau que demanés perdó als creients i que deixés d'exhibir el seu anticlericalisme. També han expressat la seva protesta per l'acte Josep Àngel Saiz, bisbe de Terrassa; Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona, i Lluís Martínez Sistach, excardenal de Barcelona. Aquest darrer bisbe ja havia expressat la seva protesta, el 2007, per l'emissió a TV3 d'uns Pastorets que segons ell no respectaven alguns sentiments religiosos. En canvi, altres sectors de l'Església catòlica s'han desmarcat de les queixes. El sociòleg Salvador Cardús afirma: "Sóc cristià –i liberal– i no em sento interpel·lat pel poema de Dolors Miquel".

Llibertat religiosa "passiva"

Alguns sectors catòlics, però també d'altres corrents cristians i, sobretot, musulmans, al·leguen que la llibertat religiosa no només s'ha d'entendre de forma "activa", com el dret a creure i a participar en activitats religioses de la teva confessió. Al·leguen que també hi ha un dret a la llibertat religiosa "passiva", que seria el dret a no ser perseguit, insultat o vexat per les teves creences religioses. Al·leguen, doncs, que s'ha d'harmonitzar la llibertat d'expressió amb la llibertat religiosa (i per tant suggereixen retallar la llibertat d'expressió quan pugui ofendre els sentiments religiosos). L'argument principal és que les creences religioses constitueixen "una de les dimensions fonamentals de la persona". Evidentment, aquesta apreciació es basa en la percepció de la religió com alguna cosa sagrada, superior a la resta d'àmbits de l'individu, i això és difícilment compatible amb un ordenament legal laïcista, en el qual no es reconeix un àmbit sagrat comú a tots. Els defensors de restringir la llibertat d'expressió al·leguen que cal fer-ho "per raons de convivència i respecte mutu". El mateix papa Francesc va afirmar: "No es pot insultar la fe dels altres. No es pot prendre el pèl a la fe".

Països sense delicte de blasfèmia

El 1952 Estats Units va suprimir el delicte de blasfèmia del seu ordenament jurídic, en una sentència sobre la prohibició d'exhibir a Nova York la pel·lícula El miracle de Roberto Rossellini. La sentència deixava clar que la cosmovisió religiosa de determinades persones no pot ser argument per limitar la llibertat artística d'altres. Però, en realitat, són una minoria els països que no contemplen el delicte de blasfèmia o d'ofensa als sentiments religiosos, malgrat l'existència de molts Estats que formalment són laics.

On la blasfèmia encara és delicte

No són molts els Estats europeus que mantenen el delicte de blasfèmia, però aquest no ha desaparegut del continent; el 2008 encara estava tipificat a Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Grècia, Itàlia, Liechtenstein, els Països Baixos i San Marino. Però molts països europeus incloïen a la seva legislació el delicte d'insults als sentiments religiosos, molts cops ambigu. A la majoria de països àrabs el delicte de blasfèmia continua ben vigent i els culpables són sotmesos a penes molt severes. També és vigent a d'altres països musulmans. Al Pakistan pot fins i tot arribar a la condemna de mort. També hi ha pena de mort per blasfèmia a alguns Estats del nord de Nigèria i a l'Afganistan. I el Daeix i Boko Haram l'estan aplicant de forma contínua a les zones que controlen.

Europa vol límits

El 29 de gener del 2015 l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa va dictar una resolució "sobre la intolerància i la discriminació a Europa" en què condemnava "les formes de discriminació i intolerància en temes religiosos". El punt més conflictiu establia que el Consell "anima els mitjans a evitar estereotips negatius i la comunicació de prejudicis contra els cristians, i igualment contra d'altres grups". Això podia veure's com una forma de censura. Malgrat tot, el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha afirmat que les religions no poden esperar no ser afectades per la crítica, tot i que posa limitacions a la difamació i a la incitació a l'odi. També el Consell de l'Audiovisual de Catalunya el 2002 va aprovar unes normes on convidava els mitjans catalans al respecte cap a totes les confessions religioses i a respectar els símbols religiosos fins i tot quan s'actuï en clau d'humor.

En contra de qualsevol límit

El delicte de blasfèmia és difícilment compatible amb la laïcitat de l'Estat. En realitat, estrictament només podria ser acusat de blasfèmia el creient en una religió, i no pas el no creient que critica les pràctiques dels altres. I el delicte contra els sentiments religiosos també és difícil de compaginar amb la llibertat d'expressió i amb l'Estat de dret. Hi ha juristes i associacions en defensa de les llibertats que consideren que el Codi Penal espanyol representa una amenaça per la llibertat d'expressió. Alguns denuncien que aquells que defensaven la llibertat d'expressió a l'Estat francès en el cas Charlie Hebdo, l'amenacen a l'Estat espanyol amb el cas Dolors Miquel. "Je suis Dolors Miquel", afirmen alguns...